Dies que passo en companyia de Barnes, Julian Barnes. D’aquí tres setmanes n’hauré de parlar a la l’Ateneu de la vila. El rellegeixo, doncs. El més important de llegir és rellegir, recordem-ho. I he començat per El Lloro de Flaubert, llibre que em sembla immens des de tots el punts de vista. Combinació de gèneres perquè no es pot pas dir que sigui ni una novel·la, ni una biografia, ni un assaig, ans una combinació de tots tres i que alterna magistralment ficció i realitat. Esplèndida la figura del narrador (fictici), Geoffrey Braithwaite (sí, el mateix cognom que aquest encara davanter del Barça), metge retirat, vidu i obsessionat amb Flaubert (igual, d’altra banda, que un servidor mateix).
Be. la voluntat no és pas allargar-m’hi gaire. Tan sols unes notes que pretenc conservar per poder fer-ne memòria més endavant. Perquè, tal com va deixar escrit Flaubert en esclatar la guerra franco-prussiana: passi el que passi a partir d’ara, continuarem essent estúpids. O passi el que passi, a partir d’ara continuarem essent estúpids. Cosa que, evidentment, podríem aplicar-nos nosaltres mateixos, país ple de somiatruites i aprofitats.
I, a Egipte, on al mateix Flaubert, quan va ser-hi, el va entusiasmar tant descobrir el mot ALMEH, paraula per designar la “dona setciències”, però que va anant perdent el sentit original i havia passat a voler dir “puta”. I la mala olor que tot d’un plegat se sentia arreu, exactament aquella mala olor que se sent quan poseu el nas enmig d’un matrimoni mal avingut i que, per tant, no rutlla. ¿I llegir Virginia Wolf, dieu? Mireu, m’ho estic reservant per a quan seré mort.
I la forma, la forma. La forma, que és la mateixa carn del pensament. I és que no es pot imaginar una idea sense forma, igual que no es pot imaginar una forma sense idea. Una línia de prosa ha de ser tan immutable com una línia, un vers, de poesia.
I Barnes, a través de Braithwaite, explica també fins a quin punt les dones estimaven Flaubert i com, a ell, li plaïa tant la seva companyia com a elles els agradava la d’ell; era galant, flirtejador; se n’hi anava al llit. L’únic és que no s’hi volia casar. I el record aquí del seu deixeble Maupassant que, en aquell conte que es diu ¿Ell?, escrigué que “considero una bestiesa l’aparellament legal. Estic segur que vuit de cada deu marits són cornuts. I no és mereixen altra cosa pel fet d’haver convertir la imbecil·litat d’encadenar la seva vida, de renunciar a l’amor lliure, única cosa bona i alegre del món, de tallar les ales a la fantasia que ens empeny incessantment envers totes les dones, etc, etc. Em sento més incapaç que mai d’estimar una dona, perquè sempre estimaré i m’agradaran massa totes les altres”.
Pobra Louise Colet, penso, sí. Ella que deixà dit que fou ell, Flaubert, qui em caçà a mi, no pas jo a ell. I ella mateixa: “les dones tramen quan són dèbils, menteixen per por; els homes, en canvi, tramen quan són forts, i menteixen per arrogància i només cerquen senyals que els facin sentir afalagats. Són tan vanitosos al llit! Molt més vanitosos que les dones. Fora del llit, en canvi, els sexes estan més anivellats, ho reconec. I pel que fa a ell, a Gustave, viatjar realment no li agradava. Li agradava la idea de viatjar i el record de viatjar, però no viatjar en si. La forma seva preferida de viatjar era ajeure’s en un sofà i que li passessin el paisatge per davant. Però, vaja, la veritat és que tenia por d’estimar-me completament…”
Però, ¿i el lloro? Tenir cura del lloros, vaig deixar escrit no fa gaire després d’haver vist que en aquest llibre insigne de Barnes, a la pàgina 61, diu exactament això: “Per començar els lloros són humans; és a dir, etimològicament. Perroquet, lloro en francès, és un diminutiu de Pierrot; parrot ve de Pierre; el castellà perico deriva de Pedro (Pere). Per als grecs , la seva habilitat per parlar va ser un punt en el debat filosòfic sobre les diferències entre els homes i els animals…”
En fi, egoisme i vanitat: infants bessons. La vanitat és un lloro que fa saltirons de branca en branca i xerra a la vista de tothom. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Que servidor no és pas partidari d’aquests indults (o insults) que diuen!
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...