Un tímid amb mal caràcter. Adéu-siau

Tinc l’edat que tinc i encara no he llegit mai de manera completa El Quixot. Tan sols fragments dispersos, n’he llegit. De manera que he decidit que ara sí que m’hi poso i ho faré tot seguint l’edició de Juventud, amb text i notes de Martí de Riquer, confegida l’any 1968.

I tot plegat m’ho prenc com el comiat d’aquesta pàgina que més o menys ha durat onze anys. Plego. Ho deixo córrer tot, però, això sí, amb aquest esment i aquestes notes extretes dels Dietaris de Stefan Zweig:

-L’art de viure en la letargia; viure per a mi i no pas per al temps.

-Val més un final horrible que no pas un horror sense final.

-Estem envoltats de grip pertot arreu. Aquí a Zuric la meitat de la població ha emmalaltit i cada dia hi ha una trentena de defuncions. (Octubre, 1918)

-Les grans potències no són mai destruïdes: es destrueixen elles mateixes.

-Torno a fer gimnàstica: un ha de mantenir les despulles més o menys en forma.

I ara sí que, amb aquesta confessió que m’apropio de la que pronuncià en el seu moment Fernando Fernán Gómez parlant d’ell mateix -“sóc un tímid amb mal caràcter”, m’acomiado de vós i me’n vaig.

Moltes gràcies a tothom. Adéu-siau!

Perquè total!

Martí Tomàs i Alzina, el meu altre jo, em fa saber que està decidit a sortir de les anomenades xarxes socials. De fet, diu que ja ha deixat enrere facebook i també instagram. I que s’està pensant de fer-ho igualment amb twitter. Em sembla molt bé, li dic. Sí, perquè total!, fa ell. I després continua explicant-me que, ara que ja té uns ingressos que li permeten viure sense haver de fer res per obligació, pot dedicar-se a allò que més l’omple i li agrada, que és llegir i veure pel·lícules sobretot clàssiques. I que és per això mateix que se’n va a dormir molt tard i que també, per tant, es lleva molt tard. Ah! I des de primavera fins a finals de tardor el bany de mar diari que no falti sempre que no sigui a hores puntes del sol, la dermatòloga li deixà dit que per damunt de tot pensi i tingui clar que el sol i ell ja no són amics.

I parlant de llibres, com que sap que últimament m’he dedicat a repassar l’obra de Julian Barnes (Leicester, 1946), me n’aconsella un que fa uns quants dies ja vaig començar. Un llibre dens, d’una més que brillant imaginació i la mar de ric. Novel·la que és tot un mestratge de narració. Artur i George, n’és el títol. 587 pàgines comptant-hi la nota final de l’autor. Entre d’altres raons perquè, si un home no sap què vol fer, ha de descobrir què hauria de fer. I més ara, que el juliol comença a convertir-se en agost.

En fi, que són inacabables, aquesta mena de converses. Ara em parla de cine i insisteix en Els 400 Cops, de Truffaut, i en Testimoni de Càrrec, de Wilder, que diu que va veure ahir mateix a la nit. No cal que digui, entre nosaltres, que aquestes són pel·lícules que servidor ha vist també no sé quantes vegades i que no et canses mai de reveure i resseguir.

De política, en canvi, res o gairebé res. Em fa saber, però, el fàstic que sent envers gairebé tots els ostentadors i ostentadores de càrrecs públics siguin de la banda i del color que siguin i que Catalunya només pot tenir futur si arriba a ser estat lliure i independent i aconsegueix, així, salvar la llengua, que considera la base de tot. Si no, res. Ni noves masculinitats ni feminismes ni romanços d’aquesta mena. Amb l’Humanisme n’hi hauria d’haver prou. I no només ara sinó des de sempre, conclou.

L’última cosa que em diu, de moment, és que té la sensació que aquesta pàgina comença a tenir els dies comptats. Que és a punt de deixar d’existir, vaja. Perquè, total, si ja gairebé mai no hi escrius res…! I deu tenir raó, és clar.

L’any que vaig néixer

Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixo, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés,  que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952, (precisament, l’any que vaig ser dut en aquesta món)

Potser sí, que els lloros són humans

Dies que passo en companyia de Barnes, Julian Barnes. D’aquí tres setmanes n’hauré de parlar a la l’Ateneu de la vila. El rellegeixo, doncs. El més important de llegir és rellegir, recordem-ho. I he començat per El Lloro de Flaubert, llibre que em sembla immens des de tots el punts de vista. Combinació de gèneres perquè no es pot pas dir que sigui ni una novel·la, ni una biografia, ni un assaig, ans una combinació de tots tres i que alterna magistralment ficció i realitat. Esplèndida la figura del narrador (fictici), Geoffrey Braithwaite (sí, el mateix cognom que aquest encara davanter del Barça), metge retirat, vidu i obsessionat amb Flaubert (igual, d’altra banda, que un servidor mateix).

Be. la voluntat no és pas allargar-m’hi gaire. Tan sols unes notes que pretenc conservar per poder fer-ne memòria més endavant. Perquè, tal com va deixar escrit Flaubert en esclatar la guerra franco-prussiana: passi el que passi a partir d’ara, continuarem essent estúpids. O passi el que passi, a partir d’ara continuarem essent estúpids. Cosa que, evidentment, podríem aplicar-nos nosaltres mateixos, país ple de somiatruites i aprofitats.

I, a Egipte, on al mateix Flaubert, quan va ser-hi, el va entusiasmar tant descobrir el mot ALMEH, paraula per designar la “dona setciències”, però que va anant perdent el sentit original i havia passat a voler dir “puta”. I la mala olor que tot d’un plegat se sentia arreu, exactament aquella mala olor que se sent quan poseu el nas enmig d’un matrimoni mal avingut i que, per tant, no rutlla. ¿I llegir Virginia Wolf, dieu? Mireu, m’ho estic reservant per a quan seré mort.

I la forma, la forma. La forma, que és la mateixa carn del pensament. I és que no es pot imaginar una idea sense forma, igual que no es pot imaginar una forma sense idea. Una línia de prosa ha de ser tan immutable com una línia, un vers, de poesia.

I Barnes, a través de Braithwaite, explica també fins a quin punt les dones estimaven Flaubert i com, a ell, li plaïa tant la seva companyia com a elles els agradava la d’ell; era galant, flirtejador; se n’hi anava al llit. L’únic és que no s’hi volia casar. I el record aquí del seu deixeble Maupassant que, en aquell conte que es diu ¿Ell?, escrigué que “considero una bestiesa l’aparellament legal. Estic segur que vuit de cada deu marits són cornuts. I no és mereixen altra cosa pel fet d’haver convertir la imbecil·litat d’encadenar la seva vida, de renunciar a l’amor lliure, única cosa bona i alegre del món, de tallar les ales a la fantasia que ens empeny incessantment envers totes les dones, etc, etc. Em sento més incapaç que mai d’estimar una dona, perquè sempre estimaré i m’agradaran massa totes les altres”.

Pobra Louise Colet, penso, sí. Ella que deixà dit que fou ell, Flaubert, qui em caçà a mi, no pas jo a ell. I ella mateixa: “les dones tramen quan són dèbils, menteixen per por; els homes, en canvi, tramen quan són forts, i menteixen per arrogància i només cerquen senyals que els facin sentir afalagats. Són tan vanitosos al llit! Molt més vanitosos que les dones. Fora del llit, en canvi, els sexes estan més anivellats, ho reconec. I pel que fa a ell, a Gustave, viatjar realment no li agradava. Li agradava la idea de viatjar i el record de viatjar, però no viatjar en si. La forma seva preferida de viatjar era ajeure’s en un sofà i que li passessin el paisatge per davant. Però, vaja, la veritat és que tenia por d’estimar-me completament…”

Però, ¿i el lloro? Tenir cura del lloros, vaig deixar escrit no fa gaire després d’haver vist que en aquest llibre insigne de Barnes, a la pàgina 61, diu exactament això: “Per començar els lloros són humans; és a dir, etimològicament. Perroquet, lloro en francès, és un diminutiu de Pierrot; parrot ve de Pierre; el castellà perico deriva de Pedro (Pere). Per als grecs , la seva habilitat per parlar va ser un punt en el debat filosòfic sobre les diferències entre els homes i els animals…”

En fi, egoisme i vanitat: infants bessons. La vanitat és un lloro que fa saltirons de branca en branca i xerra a la vista de tothom. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Que servidor no és pas partidari d’aquests indults (o insults) que diuen!

Sobre el fet de fracassar. Encara més!

S’acosta Sant Jordi amb la sensació, però, que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Però posats a pensar sobre el fracàs i sobre el fet de fracassar diria que tal cosa consisteix a no reeixir en qualsevol empresa o objectiu que t’hagis proposat. Per parlar de fracàs, doncs, cal que primer t’hagis proposat alguna cosa. Si res no t’has proposat i res no aconsegueixes, és absurd parlar de fracàs. Una de les mentides més grosses que tenim instal·lades en aquesta nostra societat en crisi és la del fracàs escolar. Primer perquè arribar al graduat escolar, és a dir, acabar el 4rt d’ESO no suposa cap esforç desmesurat. És com bufar i fer ampolles. I, després, perquè tot aquell que no ho aconsegueix és senzillament perquè no ha fet res. Res de res. I si no fas res i, per tant, no te’n surts, la paraula fracàs no és aplicable de cap manera a la teva persona. Només pot fracassar aquell que alguna cosa intenta i és impossible que fracassi aquell que no intenta ni fa res. No hi ha fracàs escolar. El que hi ha és fracàs estrepitós de la LOGSE dels anys 80. El que hi ha és el fracàs estrepitós del model de societat fal·laç i subvencionada que des del poder s’ha volgut impulsar. Que res no costi cap esforç. Només drets i cap deure. Això sí, això sí que ha fracassat rotundament i el resultat és aquesta estètica degradant i deplorable de la xusma “indignada”. A Catalunya només tenim competències plenes en ensenyament; no pas exclusives. No podem dissenyar, encara, la nostra pròpia llei perquè tal cosa depèn d’Espanya. I a Espanya, hi hagué Rubalcaba (acs, per cert), aquell candidat d’ara fa ja 10 o 12 anys, que proposà una mena de MIR per seleccionar els millors professors i després formar-los. Déu nos en guard! Quin absurd i quin disbarat! Rubalcaba al final no va guanyar, però aquest no és el problema. El problema era i és aquest formar-los, que sona massa a ensinistrar-los, que és el que en general entén un socialista per formació. El problema és que és cert que avui hi ha segurament, a l’escola pública, una majoria de professors que pertanyen a això que podem anomenar pensament únic i feble. I és absurd que un cop has seleccionat els millors professors parlis després de formar-los. Si són els millors, ¿en què pretens formar-los? I el record d’aquells dies que assistíem als tòpics de les anomenades festes de final de curs. Quina vergonya, en general! Brogit, xivarri, decibels i professors rient i aplaudint unes tals gracietes. Tot ben lluny del prestigi que aporten els equivalents actes acadèmics de final de curs al món anglosaxó i germànic. En comparació, el que avui tenim aquí, al sector públic si més no, és l’equivalent de can pixa i rellisca. Aquest sí que és el fracàs. Aquest desprestigi total, aquesta degradació de les formes i aquesta estètica deplorable, tuteig universal inclòs. Em sembla que no treballàvem pas durant tot un curs sencer per arribar a uns finals com aquests que dic. I ara la veritat és que ja no sé pas del cert com funciona. Ja fa més de 8 anys que no hi sóc. 

I, finalment, atenció amb la llengua. Molta atenció si us plau. Fa falta fer-la imprescindible. Perquè n’hi ha que pretenen primer degradar-la, catanyolitzar-la i després extingir-la. Els mateixos de sempre, des de fa segles. En aquest sentit, no oblidéssim pas que sense el català, principal i potser únic signe nostre de distinció i la base de tot, és impossible que hi hagi país. Prou que ho saben, ells, això. Prou que saben que seria, de part nostra, aquest cop sí, el més absolut dels fracassos. I no, no em fa res repetir-me.

És mentida que tots siguem dones

Visc desaparegut, gairebé com un paràsit i dedicat al dolce far niente. De tant en tant, però, m’assabento de coses. De coses que en general no m’agraden. Tot això, per exemple, de les revoltes verdes i feministes que sembla que ara alguns vulguin vendre’ns. No em ficaré amb la cosa verda, tampoc no hi entenc gaire, però sí que em ve de gust dir que el que cal no és cap revolta feminista -al capdavall el feminisme és el contrari i l’angle oposat del masclisme- sinó que allò que de veritat ens fa falta, i molta, i amb urgència, és una revolta humanista, una revolta contra la ignorància i a favor d’éssers humans, homes i dones, lliures. Contra la ignorància, sí, que ho ha envaït gairebé tot. És d’ignorants, per exemple, promoure tot això de la llibertat d’expressió sense abans haver desenvolupat una veritable llibertat de pensament. Primer pensa (llegeix) i després, només després, parla. O escriu, o pinta, o fes música… I la llibertat de saber-te estar al teu racó, home o dona.

Tots som dones, diu que diuen ara a TV3 de cara a aquesta setmana que ve, del 8 al 14 de març. Quina mandra i quin desastre! Dediquem-nos, si us plau, a la veritable formació, a saber d’on venim i què coi hi fem, aquí, i de tot l’esforç que ha fet falta. Malgrat tantes i tantes coses mal fetes. I a fer el bé, naturalment. Jo no sóc d’eixe món de les corredisses i les trencadisses. No ho he estat mai. Perquè és clar que hi ha els drets. Però abans hi ha els deures. Algú els ho hauria d’explicar, a tota aquesta patuleia subdesenvolupada. I no és pas que vulgui parlar de política, en absolut. Perquè en aquest sentit sí que hi ha només dues coses que em mouen i em mouran: la llibertat del país i el fet que el català sigui d’una vegada imprescindible per viure-hi.

D’altra banda, humanisme i més humanisme. I sense més mentides. Perquè és mentida que tots siguem dones. És mentida. Que cadascú pensi d’ell mateix el que vulgui. Jo tan sols parlo per mi. I ho tinc claríssim: no sóc dona. Algú els ho havia de dir, @tv3cat!

Merci, monsieur

En el fons, abans que cap altra cosa, hi ha les formes. La primera vista, la primera impressió. Després aquesta bondat primera pot no quedar confirmada. O sí. Tot pot ser. La primera impressió, però, és fonamental. I ja fa temps que no s’ensenya de formes a les escoles del país. Ni a les famílies. Ensenyar de modus, n’havíem dit. Urbanitat. Ser ben educat. I començar per abolir el tuteig universal, signe inequívoc d’una falsa igualtat tan contrària a la necessària i imprescindible jerarquia. Dir bon dia en arribar als llocs on anem i adéu o a reveure o passi-ho bé quan ens n’anem, totes aquestes cortesies. I no n’hi ha prou a dir gràcies quan ens feliciten el sant o l’aniversari. La gràcia i la bona impressió és afegir-hi en vida teva, o vostra, o seva. Som al pedregar, aquí, en totes aquestes qüestions tan bàsiques. Res a veure, per exemple, amb els veïns francesos. L’altre dia, posem per cas, plovia mentre érem al llac Pavin, Alvèrnia, i uns quants ens aixoplugàrem a la botiga d’un hotel que hi tenen instal·lat. Un nen de 8, 9, o 10 anys com a molt, pretenia entrar-hi i la porta no se li acabava d’obrir. Des de dins li vaig facilitar la cosa i, aleshores, en haver entrat, em fa amb tot el respecte del món: Merci, monsieur. Fantàstic, vaig pensar, és clar. I el meu Je vous en prie com a resposta. I immediatament al cap el pensament que una tal actitud avui és pràcticament impossible entre nosaltres, tot tan deixat anar de la mà de Déu.

Un calaix buit del secreter

¿Com és que visc? ¿Quin resultat tindrà la meva vida i el pas per aquest món? A mi em sembla que saber molta filosofia consisteix a saber respondre aquestes preguntes. I em sembla que no podem. Nietzsche tampoc. Ell tampoc no va saber respondre-les. Em sembla que saber molta filosofia no és el mateix que saber pensar. I potser sí que és cert que en Nietzsche hi ha molt més humanisme que en totes les religions juntes. Totes les religions juntes, eh! Ho afirmava algú ahir, això. Jo no sé per què, però hi ha coses que no es poden saber i segurament és millor no arribar a saber-ho tot. L’Humanisme. L’home en el centre de tot. Però l’home sense Déu, ¿què és? Naturalment que no puc dissoldre ni esborrar l’existència de Nietzsche. Era només una manera de dir. Recordo haver estat un fervent seguidor i admirador del filòsof saxó. Segurament m’ho he llegit tot, o gairebé tot. I m’hi he embriagat. I després me n’he vantat. Però ara ja no. Hi ha moltes coses que m’han fet mal. I abans no ho sabia, però Nietzsche també em va fer mal. Li envejo, això sí, el seu coneixement de l’antiguitat, la mitologia, el món clàssic. Però jo, a mesura que he anat avançant, m’he tornat cada cop més apol·lini, més partidari de la distinció i de la moral dels senyors que suscita sempre un esforç creador i mai de submissió. He renunciat a Dionís. Miro de llegir i de pensar pel meu compte. I trobo coses que m’agraden i em consolen. I ja no trobo consol en Nietzsche. La llibertat sense Déu és un calaix buit del secreter, ha deixat dit Valentí Puig. M’estimo més la casa eterna i la fe dels pares perquè té molt més sentit, perquè no ho explica tot i perquè no hi ha explicació per a tot. L’home és limitat per naturalesa i la seva capacitat per conèixer, també. Som petits. Aspirar al tot és aspirar al zero. Déu és el sentit i Nietzsche diu que Déu ha mort. Tòpics de l’esquerra menjacapellans. La llibertat no és can pixa, la llibertat és un honor i davant de tots el mals tenim encara el Sermó de la Muntanya, la pietat, la compassió, la misericòrdia. L’amor de Déu és infinit i Nietzsche el nega. Per això ara ja no em serveix i no em consola; per la manca de fe, per la ruptura amb la fe. Perquè sense fe no és possible el coneixement del sentit de la vida humana, sentit gràcies al qual l’home no s’aniquila, no mata ni es mata, sinó que viu i deixa viure. La fe és la força de la vida. Si un home viu és perquè creu en alguna cosa superior, en alguna força. I on hi ha la força, hi ha també l’ideal. I perdó. He escrit a raig. Un cop més.

No et deixis salvar, i salva’t

Passo el dematí, un més, entretingut rellegint dietaris d’anys enrere. Record i memòria. Sensació estranya i no gaire agradable de llegir-se un mateix. El 16 de juny del 2005, però, era a Berlín, a l’hotel Clarion, acompanyant un grup de no sé què. Berlín és una ciutat que m’encanta. Era al jardí prenent cafè i fent temps perquè arribés l’hora d’anar cap a l’aeroport, aeròdrom o camp d’aviació, expressió de Pla que m’entusiasma. El jardí era com un envelat, com una carpa, amb la temperatura justa, tan justa com la dona del llibre que llegia. Tenia entre mans “La dona justa”, de Sándor Márai, que per a mi s’ha convertit gairebé en un missal. A la llibreta que ara rellegeixo hi ha anotades tota una sèrie de coses relacionades amb el llibre de l’hongarès de manera que, com més va, més em sento reflectit en els pensaments seus. El mateix adjectiu justa del títol, per exemple, és un adjectiu de significat ambigu. Justa sí que vol dir apropiada, adequada, veritable, però també justiciera, venjativa, freda, calculadora. Resulta terrible al capdavall la seva figura i la seva presència, la presència concreta de Judith Aldozo. I les pors de l’home. La por, posem per cas, de no gosar acceptar el regal de l’amor i el coratge, l’enorme coratge, que cal per deixar-se estimar sense reserves. I el reconeixement del trist secret de tot ésser humà: aquesta enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure. Aquest personatge masculí, que sento com si fos jo mateix, no va tenir prou coratge per viure amb una dona que l’estimava; no va ser capaç d’acceptar el seu afecte, se n’avergonyia i fins i tot la menyspreava una mica perquè la sentia diferent, amb uns altres gustos i amb un ritme de vida ben divers del seu. Temia, també, per ell mateix, per la seva vanitat, i tenia por de lliurar-se a aquell xantatge generós i complicat amb què ella provava d’arrencar el seu amor.

Faltava encara una mica, aquell 2005, perquè esclatessin totes les bombolles. Però Márai també parla dels plans econòmics de les nacions per avançar en la millora i el progrés dels pobles i dels països. No gastar més enllà del que s’ingressa i la seguretat que, si es fa, en acabat podrem pagar el que es deu. Plans que després s’han de dur a terme, si convé a sang i a foc i peti qui peti. I naturalment sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans perquè l’objectiu d’aquests plans estrictes no és pas el benestar o la felicitat de l’individu, sinó la prosperitat de la massa, del poble o de la nació, conceptes sempre anònims. No et deixis salvar i salva’t, sembla que digui també Márai.

I hi ha, igualment, la qüestió de la soledat. L’autèntica soledat, escollida a consciència, no és un càstig i ni tan sols una forma morbosa i ressentida d’aïllament. Ni un vici d’excèntrics. La soledat escollida a consciència és l’únic estat de veres digne d’una persona. Però Márai se suïcidà. A l’exili, però se suïcidà. Hi ha la meravella dels seus darrers Dietaris 1984-1989 i el seu declivi final. ¿Que dorms, amor meu? No hi ha ningú que sigui capaç d’explicar perquè les dones i els homes s’ajunten ni per què després se separen. Potser sí que l’amor és egoisme desbridat.

I així, aquell juny del 2005 arribà l’hora de partir de Berlín, ciutat sempre en el record. Feia una mica més d’1 any d’aquella ensulsiada que no ha deixat mai d’acompanyar-me. Ni tan sols en aquesta diada dels arcàngels d’avui mateix.

El professor del desig

Segons em diuen, vaig ser un dels pocs professors que tractaven de vostè els alumnes a classe, en lloc de tutejar-los. És veritat, també, que m’estimava més presentar-me davant d’ells amb camisa i americana. I pantalons llargs, és clar. I ben calçat. M’encantava ensenyar literatura. En molt poques altres situacions em sentia tan feliç i content com quan era davant de l’aula amb pàgines d’anotacions i els llibres plens de marques destacades. Crec, encara ara, que no hi ha cap altra cosa a la vida que pugui comparar-se a una aula plena d’estudiants. De tant en tant, davant d’alguna expressió o alguna frase que considerava fonamental no podia aturar l’impuls d’exigir que ho gravessin amb foc a les seves memòries i que ho copiessin literalment a les llibretes i que, en acabat, s’ho llegissin en veu alta. Estava i continuo estant convençut que quan en surtin, quan acabin els estudis, no trobaran fàcilment en cap altre lloc l’oportunitat d’expressar-se sense traves sobre allò que més importava a homes amb tan bona sintonia pel que fa a la lluita per la vida com certs fragments de la Bíblia, Llull, Metge, March, Dant i aquell seu “abandonin tota esperança”, Tolstoi, Mann, Flaubert, Pla, Rodoreda, Sales… I que el que ens preocupa a la vida, i és d’això que parlen els llibres que els proposàvem -ara la veritat és que ja no ho sé, sento dir totes aquestes bajanades de l’acompanyament emocional i tantes d’altres obscenitats que res no tenen a veure amb el veritable ensenyament…- són coses com la soledat, la malaltia, l’enyorança, el patiment, el desengany, l’esperança, la passió, l’amor, el terror, la corrupció, les desgràcies, la mort. I no m’importava gens que a final de curs estiguessin farts de la meva insistència en la relació total que hi ha entre les grans novel·les i tot allò que a cada moment ells, els estudiants, saben de la vida. La relació permanent i profunda entre vida i literatura i la constatació que la nostra, de vida, la de tots plegats, és dins dels llibres. Vull dir que és del tot una veritable creença, per a mi, l’ofici de fer classe. Ho ha estat, si més no, vaja. Ara que em sembla que ja no se n’ensenya, de Literatura. Sobretot que no llegeixin, que no pensin! Abandonem tota esperança.

(Amb la crossa de Philip Roth i El professor del desig)