Perquè total!

Martí Tomàs i Alzina, el meu altre jo, em fa saber que està decidit a sortir de les anomenades xarxes socials. De fet, diu que ja ha deixat enrere facebook i també instagram. I que s’està pensant de fer-ho igualment amb twitter. Em sembla molt bé, li dic. Sí, perquè total!, fa ell. I després continua explicant-me que, ara que ja té uns ingressos que li permeten viure sense haver de fer res per obligació, pot dedicar-se a allò que més l’omple i li agrada, que és llegir i veure pel·lícules sobretot clàssiques. I que és per això mateix que se’n va a dormir molt tard i que també, per tant, es lleva molt tard. Ah! I des de primavera fins a finals de tardor el bany de mar diari que no falti sempre que no sigui a hores puntes del sol, la dermatòloga li deixà dit que per damunt de tot pensi i tingui clar que el sol i ell ja no són amics.

I parlant de llibres, com que sap que últimament m’he dedicat a repassar l’obra de Julian Barnes (Leicester, 1946), me n’aconsella un que fa uns quants dies ja vaig començar. Un llibre dens, d’una més que brillant imaginació i la mar de ric. Novel·la que és tot un mestratge de narració. Artur i George, n’és el títol. 587 pàgines comptant-hi la nota final de l’autor. Entre d’altres raons perquè, si un home no sap què vol fer, ha de descobrir què hauria de fer. I més ara, que el juliol comença a convertir-se en agost.

En fi, que són inacabables, aquesta mena de converses. Ara em parla de cine i insisteix en Els 400 Cops, de Truffaut, i en Testimoni de Càrrec, de Wilder, que diu que va veure ahir mateix a la nit. No cal que digui, entre nosaltres, que aquestes són pel·lícules que servidor ha vist també no sé quantes vegades i que no et canses mai de reveure i resseguir.

De política, en canvi, res o gairebé res. Em fa saber, però, el fàstic que sent envers gairebé tots els ostentadors i ostentadores de càrrecs públics siguin de la banda i del color que siguin i que Catalunya només pot tenir futur si arriba a ser estat lliure i independent i aconsegueix, així, salvar la llengua, que considera la base de tot. Si no, res. Ni noves masculinitats ni feminismes ni romanços d’aquesta mena. Amb l’Humanisme n’hi hauria d’haver prou. I no només ara sinó des de sempre, conclou.

L’última cosa que em diu, de moment, és que té la sensació que aquesta pàgina comença a tenir els dies comptats. Que és a punt de deixar d’existir, vaja. Perquè, total, si ja gairebé mai no hi escrius res…! I deu tenir raó, és clar.

De catalans, no en tenen res

Content del resultat, però penedit d’haver seguit la nit electoral. Malestar de com interpretaren els de la llista més votada els 37 diputats que obtingueren, 37, sí, de 135! Hem guanyat en benefici de tots els catalans, se sentí dir a la senyora Arrimadas. Quina barra! I ni un sol mot en català, ni d’ella ni de ningú dels altres que parlaren, durant els discursos de la suposada “victòria”. Representa que eren unes eleccions al Parlament de Catalunya, però Catalunya se’ls en fot i el que de veritat voldrien és eliminar-nos en tots els sentits. És el poder a Espanya allò que realment persegueixen. Yo soy español, español, español, cridava la turba-multa. Que Déu tingui pietat dels espanyols, i els empari, si tal cosa acaba mai arribant! Falangisme galopant. Hauríem, per cert, de procurar, sigui com sigui, de no ser-hi ja. I que diguin i pensin el que vulguin, però aquests senyors i senyores de C’s, de catalans, no en tenen res. Ni tampoc no en saben res ni els interessa saber-ne res. Són forasters empadronats aquí entre nosaltres que no paren de mentir i de despertar odi del més veritable. Mala gent on n’hi hagi. I tot i que aquesta percepció no és pas d’ara, la veritat és que m’hauria estimat molt més no haver-ho vist ni sentit. Em vaig ficar al llit massa encès.

Quan ja no pots fer-hi res

Al dietari de Pavese, “L’Ofici de Viure”, es pot llegir que la cosa més secretament i més atroçment temuda acaba sempre passant. I deu ser veritat. D’acord que ell ho aplicava al fet que de petit pensava en la situació d’un enamorat que, al capdavall, va veure el seu amor de tota la vida abandonat-lo i casant-se amb un altre. S’exercitava tant amb aquest pensament que, a l’hora de la veritat, se li va acabar fent real. Jo no parlo exactament de cap situació semblant, però sí, sembla que sí, sembla que allò que tems que passi al capdavall acaba succeint. I dius, bé, deu convenir que sigui així, deu haver-hi designis no controlats que porten a situacions no desitjades. I aleshores, senzillament, per més que ho vulguis no pots fer-hi res. Tan sols continuar, continuar i continuar. Com ara Espanya, ja per sempre més sense Catalunya. Només el recurs de la por i de la violència, els queda. I el de la tergiversació de totes les lleis i de tots els tribunals. Per cert, que no agrairé mai prou, tot i no haver-hi estat sempre d’acord, la decisió de l’anterior M.H.President, Artur Mas, quan es va veure obligat a cedir enfront del xantatge de les CUP,  de designar Carles Puigdemont com a successor, el del tot M.H. Carles Puigdemont.

Una monarquia catalana

Monàrquic. No em fa res de reconèixer-ho. Monàrquic, això sí, d’una monarquia no borbònica. Monàrquic d’una monarquia com la britànica, o com la neerlandesa, o com la danesa. Països que tant diem admirar i que tantes vegades prenem com a models. Aquest país nostre, aquesta nació, fou una monarquia, tinguérem els comtes i tinguérem els reis mentre durà aquella confederació catalanoaragonesa. Fa 600 anys i ja ni ens en recordem o potser és que ens fa fins i tot vergonya recordar-ho i tenir-ho present. Sinó que, esclar, ets més aviat mal vist si mai expresses que és això el que voldries, una monarquia catalana, tot i tenir del tot clar que una cosa així és del tot inviable en una Catalunya com la d’ara mateix. I és per això que, al plebiscit o referèndum de l’1 d’octubre, votaré, amb cert pesar, per la República, segur. Reaccionari, en el sentit de reaccionar, conservador a l’estil anglès, liberal dins d’aquest conservadorisme, del tot creient però no gaire practicant, anticomunista i antisocialista i també amb una certa essència oculta de la maçoneria, escric exactament per vici i sense la més mínima voluntat ni pretensió de fer-ne cap ofici ni de formar part de cap cenacle. Aquí, que no m’hi busquin.

Hi posin intèrprets

Arran del fets com el del corresponsal holandès de l’altre dia a la roda de premsa amb els consellers Mundó i Forn, i amb el major Trapero, em repeteixo amb aquest text d’ara fa dos anys i mig:

Els exaspera que el President s’expressi en català en actes de representació oficials d’aquest país que aspira a ser normal d’una vegada i per sempre. És exactament normal que el President, aquests dies de dol, d’angoixa i de tristesa, expressi, davant tota quanta emissora del món, el sentiment de condol i de respecte en la llengua del país que representa. Entre les autoritats indiscutides, li tocà encara ocupar una segona fila, però la passa endavant ha estat ferma. Petita encara, però ferma. Sentint-lo, no he pogut evitar pensar un cop més en Joan Solà (acs) i aquelles seves paraules: “Jo no sóc un romàntic en el sentit tou de la paraula. Jo no defenso la llengua per la llengua, sinó pel fet que la llengua i jo som una mateixa cosa, i perquè ja estic fart de sentir-me humiliat o insegur quan surto de Catalunya, i de vegades fins i tot sense sortir-ne. N’estic fart. Perquè l’home i la llengua són exactament el mateix, i l’home i el seu grup, també. I és això el que Espanya (PP, PSOE, C’S) no vol de cap manera acceptar. Espanya no accepta la diversitat en cap sentit. És aquesta la qüestió”. “¿Com pot ser que un poble visqui amb una llengua que estima però que sempre hagi d’estar patint per aquesta llengua? Hem de reaccionar i treure’ns de sobre la por, l’acceptació de la subordinació i de la humiliació”. “Una llengua és una parla i un exèrcit. Desenganyem-nos: això és així. No hi ha cap altra definició científica de llengua. És exactament això”. “Senyores i senyors: el famós autogovern hauria de començar per aquí. I fins ara cap no ho ha fet. Una parla i una sòlida i veritable llei d’ensenyament. I un exèrcit”. Perquè la seva, senyor Rajoy i la de tots aquells que vostè representa, és una identitat i una llengua no discutides. La meva, la nostra, no només és discutida sinó escarnida i això ens fa sentir subordinats, inferiors, degradats. “I el català, la persona i la llengua, no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra. Volem ser un país normal. Com a mínim tal com ho és el seu”. I si no ens entenen, hi posin intèrprets.

D’altra banda, el recordatori, també, de John Adams, aquell 2n President EUA: El poder de les masses conduirà a l’hegemonia dels dropos i al malbaratament indiscriminat.

Passi-ho bé i a fer punyetes

El mercat de cada dissabte. L’esmolador (abans n’havíem dit l’esmolet) i el seu vehicle amunt i avall de la Riera fent propaganda del negoci. Amb altaveu a tota potència i en castellà. Cap problema. Cap problema, tampoc, suposen aquests grups de joves, que no sé d’on són, i la cridòria ensordidora de tot ple d’eslògans que emeten també en castellà. Cap problema. Sobretot després de sentir ahir el vicepresident en un dels actes del “Cercle d’Economia” que se celebra a Sitges dient que ho té claríssim, que el castellà serà també llengua oficial i protegida. Molt bé, d’acord. Sinó que aleshores cal dir-la tota, la veritat. Cal dir que la proposta i el projecte que el castellà sigui també llengua oficial representa el mateix que si diguessis que, per aquest camí, Catalunya, de veritat de veritat, no ho serà mai, de lliure ni d’independent. La ment continuaria colonitzada i aleshores sí que a un servidor ja no li quedaria cap altre remei que no fos el de dir: deixem-ho córrer, passi-ho bé i a fer punyetes. Però no pateixi, ho faria sense cap problema i, un cop arribat el moment, em limitaria, amb tota la discreció del món, tan sols a votar “no”. Sobretot tenint en compte el ja viscut passat d’on venim.

Beure a galet

A Espanya (és a dir, Castella), l’únic corrent d’opinió no permès és el que transigeixi, poc o molt, amb la independència de Catalunya. La resta sembla que no tingui cap importància. De manera que ja pots, des d’aquí, mirar de pactar res que hi tingui a veure, la porta és tancada a pany i forrellat. La porta i la ment. I és que no es tracta només de diners, de deutes o de finançament, ni molt menys. Del que es tracta és de la visió del món, de la manera de ser-hi i estar-s’hi que comporta la llengua que s’hi parla. Sinó que d’això no se’n diu mai res. Mai no es parla del tret més distintiu, veritable signe de distinció que és la llengua que tenim del tot sotmesa i supeditada, mentalment colonitzada. És per la llengua que som distints. La resta, tots els pactes nacionals que vulguis, drets a decidir, referèndums, comissions negociadores…, què vols que et digui, és exactament com si em fessis beure a galet. Perquè l’únic corrent d’opinió amb què un servidor no transigeix és justament el de la llengua, la base i la marca de tot el que a partir d’aquí resulti negociable. I bé, això sí, Bon Nadal a tothom. Naturalment.

Xarnegos

Brevetat i concisió. I avui potser mes que mai. Perquè del President no ho sé. I d’En Buenafuente encara menys. Igual que de molts que tinc al voltant, que tampoc no sabria segur què dir-ne. Ara, el que sí que puc assegurar és que un servidor, de xarnego, no n’és en absolut, de cap manera, t’ho miris per on t’ho miris. Tampoc els 3 fills que tinc, no en són. El mot té connotacions pejoratives, injustament pejoratives potser, però de fet ni aquí ni enlloc del món no hauria de ser considerat tan estrambòtic ser fill d’una persona nadiua i d’una d’immigrant nouvinguda. El que passa és que entre nosaltres el problema sempre ha estat la llengua, aquest no voler d’alguns, de fet de molts, segurament la majoria dels castellanoparlants arribats de fora, d’assumir com a pròpia la llengua del país que l’acull i d’aprendre-la i fer-la servir amb naturalitat. Immutables, com si la cosa no anés amb ells, han fet com si res i s’han limitat a imposar la seva amb l’argument de l’invasor, Catalunya és d’Espanya i, per tant, hi parlo la llengua d’Espanya. Però no tothom és xarnego a Catalunya, ni molt menys. Em va semblar molt gros aquell “a Catalunya tots som xarnegos” d’ahir a la TV. Fora de Sèrie. I tant. Que cadascú parli per ell. I, sobretot, abandonem aquest lleig costum, aquest vici tan estès de generalitzar per després quedar-te tan ample. De babaus, potser sí que ho som, els catalans. Però no pas xarnegos. No tots si més no. Potser ni Pérez Andújar.

No saben res de tot això

Anant per terres de Castella i de Lleó, no falla mai el fet de trobar-te, en un moment o altre, persones de bona fe que et demanen que per què caram ens en volem anar. ¿Pero por qué os queréis ir? ¿Qué os hemos hecho? I sempre és el mateix, el desconeixement absolut de l’abast del problema i de tot el que no sigui el món des del seu únic punt de vista castellà. I no és pas que sigui culpa d’aquesta mena de persones, no. Els mitjans de què disposen, tant és que sigui la premsa de paper o la digital, les emissores de ràdio i les televisions, fan que els sigui impossible poder ni tan sols fer-se un poc el càrrec del que es viu des de l’altra banda, des de la banda de Catalunya. T’adones que, de Catalunya, no en saben res, res de res. No poden entendre, senzillament, què significa això de tenir un Estat en contra. I precisament ara acaba d’aparèixer el número extraordinari 2016/1 de la Revista de Catalunya, que em fa arribar l’amic Joan i que justament en parla, de totes aquestes qüestions. Impacte econòmic de la independència. Sinó que l’article inicial, introductori, amb signatura d’Albert Carreras i Manel Larrosa, es refereix a l’abast del problema general, que no és només econòmic, sinó sobretot polític i lingüístic. És impossible que, si no ets català, tinguis ni la més remota idea del que significa veure la teva llengua constantment sota sospita, supeditada, ofegada, menystinguda. I amb la tensió afegida i accentuada, ara mateix, pel desig gens dissimulat d’aquesta nova centralització per part de l’Espanya castellana. I d’aquí la grandiosa importància de la decisió del Parlament de tirar endavant amb l’anomenat full de ruta i de començar a desconnectar d’una vegada. ¿Fora de la llei? Naturalment, és lògic, fora de la llei espanyola. No hi ha res a fer si no és així. És de matriu francesa l’Estat que representa Espanya. Fill de l’absolutisme borbònic i del centralisme jacobí. I sempre, sempre, amb aquesta desconfiança envers Catalunya.

I és que d’alguna manera es pot ben dir que Espanya no veu mai Catalunya, ni Barcelona, com a part d’Espanya, com una porció de territori i una ciutat que calgui promoure. Promoció que, quan es produeix, és sempre malgrat l’Estat. No va ser, per exemple, Espanya qui tingué la idea d’uns Jocs Olímpics a Barcelona. D’entrada ho considerà un error, sobretot pel fet de no haver tingut ells, abans, la idea d’organitzar-ne uns a Madrid. Tampoc ara, a Espanya, no li passa pel cap promoure l’aeroport de Barcelona a hub internacional. Perillaria el de Madrid. A Espanya no se li acut deixar que creixin grans empreses a Barcelona o a qualsevol altre indret de Catalunya. Fa sempre el possible perquè es desplacin a Madrid i encontorns. ¿I què dir del corredor mediterrani, de totes les mentides i entrebancs? Totes aquestes coses són vistes sempre com amenaces envers Madrid i l’Estat que representa. Això sí, Espanya aspira de sempre a gaudir de la capacitat fiscal que genera Catalunya tot i que al mateix temps li molesta que sigui tanta i que no sigui Madrid qui la generi. Espanya se sent incòmoda amb el dinamisme empresarial català i en el fons s’estimaria més que no hi fos. I si, a més, una part important de tot això passa amb el català com a llengua, aleshores el nerviosisme estatal és màxim. Tan màxim que ja fa més de 7 mesos que el govern d’Espanya és un govern només en funcions.

Vull dir que com vols que sàpiguen res de tot això totes aquestes bones persones que et trobes per Castella i Lleó, Zamora, Toro, Salamanca, Burgos, Covarrubias, Lerma, Frías o Espinosa de los Monteros, i totes les Merindades, i amb qui tan agradable resulta la conversa de mitja tarda un cop ja acabades les visites del dia! Res, malauradament res, no en saben, de nosaltres. Els ho expliquen tot de manera perversa. I, a més, del tot intencionadament. Amb tota la mala intenció.

El suposat dret de vot

Tornat ja de Lourdes, i encontorns, on he passat aquests últims dies. Arribat amb el temps just de poder anar a votar. Vaig votar correctament, sinó que amb una correcció tal que el resultat del recompte no ha pas tingut en compte, al contrari. A Espanya ja s’ha ben comprovat que la corrupció no representa cap handicap per vèncer i per guanyar. Tot sigui per destruir sistemes sanitaris i educatius i judicials. Tot s’hi val. I aquí, a Catalunya, el populisme més mal girbat i ressentit fins al punt que ara també Colau ens tracta a tots en femení i massa gent encara que, posats a taula, beuen de l’ampolla, i sense cap escrúpol, a morro o a galet, que ve a ser el mateix. ¿Què se’n pot esperar, d’un país així? En fi, que em sembla més cert que mai l’escoli de Nicolás Gómez Dávila en el sentit que com més greus són els problemes, més gros és el nombre d’ineptes que la Pàtria crida per resoldre’ls. Com més va, més convençut estic que, si més no, caldria haver de registrar-se abans d’exercir el suposat dret de vot.