Un calaix buit del secreter

¿Com és que visc? ¿Quin resultat tindrà la meva vida i el pas per aquest món? A mi em sembla que saber molta filosofia consisteix a saber respondre aquestes preguntes. I em sembla que no podem. Nietzsche tampoc. Ell tampoc no va saber respondre-les. Em sembla que saber molta filosofia no és el mateix que saber pensar. I potser sí que és cert que en Nietzsche hi ha molt més humanisme que en totes les religions juntes. Totes les religions juntes, eh! Ho afirmava algú ahir, això. Jo no sé per què, però hi ha coses que no es poden saber i segurament és millor no arribar a saber-ho tot. L’Humanisme. L’home en el centre de tot. Però l’home sense Déu, ¿què és? Naturalment que no puc dissoldre ni esborrar l’existència de Nietzsche. Era només una manera de dir. Recordo haver estat un fervent seguidor i admirador del filòsof saxó. Segurament m’ho he llegit tot, o gairebé tot. I m’hi he embriagat. I després me n’he vantat. Però ara ja no. Hi ha moltes coses que m’han fet mal. I abans no ho sabia, però Nietzsche també em va fer mal. Li envejo, això sí, el seu coneixement de l’antiguitat, la mitologia, el món clàssic. Però jo, a mesura que he anat avançant, m’he tornat cada cop més apol·lini, més partidari de la distinció i de la moral dels senyors que suscita sempre un esforç creador i mai de submissió. He renunciat a Dionís. Miro de llegir i de pensar pel meu compte. I trobo coses que m’agraden i em consolen. I ja no trobo consol en Nietzsche. La llibertat sense Déu és un calaix buit del secreter, ha deixat dit Valentí Puig. M’estimo més la casa eterna i la fe dels pares perquè té molt més sentit, perquè no ho explica tot i perquè no hi ha explicació per a tot. L’home és limitat per naturalesa i la seva capacitat per conèixer, també. Som petits. Aspirar al tot és aspirar al zero. Déu és el sentit i Nietzsche diu que Déu ha mort. Tòpics de l’esquerra menjacapellans. La llibertat no és can pixa, la llibertat és un honor i davant de tots el mals tenim encara el Sermó de la Muntanya, la pietat, la compassió, la misericòrdia. L’amor de Déu és infinit i Nietzsche el nega. Per això ara ja no em serveix i no em consola; per la manca de fe, per la ruptura amb la fe. Perquè sense fe no és possible el coneixement del sentit de la vida humana, sentit gràcies al qual l’home no s’aniquila, no mata ni es mata, sinó que viu i deixa viure. La fe és la força de la vida. Si un home viu és perquè creu en alguna cosa superior, en alguna força. I on hi ha la força, hi ha també l’ideal. I perdó. He escrit a raig. Un cop més.

Abandonin tota esperança

“Moderantismo” és un llibre de Valentí Puig que Península publicà el 2008. M’ha tornat ara a les mans tot fent neteja i endreça de la quantitat de llibres que tinc desats a cals pares perquè, on visc, va arribar un moment ja no me n’hi cabien més. Ells, els pares, ja no hi són i s’ha d’anar fent endreça i neteja de tot el que hi ha a la casa. Bé, “Moderantismo“, deia. Recordo aquells dies que el vaig llegir i tot el seguit de reflexions que l’autor d’alguna manera regalava a Espanya. Sóc lector fervorós de Valentí Puig, principalment de tot el que ha escrit en català, que no és pas el cas d’aquest que ara esmento. M’hi veig sempre reflectit. Les qüestions socials, el fet de ser conservador a ultrança…Diria que l’única diferència és que servidor no comparteix de cap manera el que ell pensa sobre el fet que Catalunya hagi de continuar formant part del Regne d’Espanya. Això a banda, aquest llibre em sembla més que interessant. I hi ha un capítol que trobo especialment significatiu. El titula “Meritocracia” i se centra en la formació i en l’aprenentatge. És a dir, en tot aquest desastre en què s’ha convertit, a Catalunya, tot el que fa referència al sector de l’Ensenyament, mal anomenat Educació. Valentí Puig hi parla del fals i hipòcrita igualitarisme que s’ha ant imposant i que ens ha portat a un model d’escola on tothom amb una total igualtat mereix premis i recompenses per evitar greuges comparatius i l’estrès que diuen que produeix el fet de competir i on la psicologia de l’alumne centra tot el concepte d’educació o ensenyament i no pas la transmissió de coneixements.

Igualitarisme i constructivisme, doncs. Tot és la mateixa mentida. La pedagogia constructivista parteix de la idea que els coneixements no es transmeten i que la pedagogia és sempre centrada en l’alumne. Resultat: retard en els aprenentatges fonamentals i supressió del mèrit i de l’esforç. Tots iguals! I així el nombre d’estudiants que arriben a la Universitat amb un coneixement més que deficient de la llengua no para d’augmentar. Cert que la LOGSE ho accelerà tot, però la cosa comença sempre el dia que s’escampa la brama que memoritzar no només no serveix de res sinó que és un vestigi de l’autoritarisme més pervers. I el mateix es pot dir de la lectura en veu alta, del resum i comentari de textos, del dictat i de la redacció, de les taules de multiplicar i de la cal·ligrafia. I és que fer faltes d’ortografia, ja ho hem dit moltes vegades, és de mala educació, això sí que suposa ser del tot mal educat! Igual que el tuteig universal, que ara ja sembla fins i tot una obligació. En fi. Aquest “Moderantismo” de Valentí Puig, i aquest capítol concret, “Meritocracia“. Camí del que ja el Dant deixà dir: “Abandonin tota esperança”!

Quan el cul no et toca a la cadira

Als actes de presentacions de llibres potser no caldria, al final de tot, cedir la paraula als assistents. Sobretot si no és perquè facin cap pregunta concreta. Estaria bé poder-se estalviar les ganes de figurar i de fer-se veure d’alguns a qui l’única pretensió que se’ls endevina és la de lluir-se, amb regal d’ampolles de xampany incloses, davant de la resta de públic i dels veritables protagonistes d’aquests actes, que són els autors del llibre, tan esplèndid en aquest cas, en qüestió. Ni més ni menys. No cal i, a més, ja els coneixem prou. Afany de notorietat fins i tot d’aquella que fins fa poc en dèiem ex-cathedra. Ara: això no treu el reconeixement que l’acte en ell mateix fou esplèndid, pletòric. El plaer i el luxe de la paraula i de la conversa entre Ignacio Peyró (el gust cert d’haver-lo conegut) i Valentí Puig arran de La Vista desde Aquí (Elba Ed.) a la Llibreria Garbí, Via Augusta. Ja ho vaig mig dir l’altre dia. Oralitat dels llibres de converses en què no estàs pas obligat a estar d’acord en tot el que hi llegeixes però que justament llegint-los, i més aquest, la felicitat i la porció de plenitud que t’aporten resulten del tot immensurables. No sabria com dir-ho. La conversa transcrita és també literatura, una de les formes de la felicitat, i em quedo amb unes paraules del mateix Valentí Puig en relació al fet que saps que escrivint ets feliç quan sents que el cul no et toca a la cadira. Escrivint i llegint, podríem afegir-hi. En fi, que, sense pràcticament adonar-nos-en, es va fer hora de sopar. Truites al Flash Flash del carrer de la Granada del Penedès després de tant de temps. Distensió, conversa i rialles amb els amics més joves. Tot un altre luxe. La llàstima, l’única llàstima, és que no ens és possible (encara) la ubiqüitat. Dies com el d’ahir en què hauria volgut ser a dos llocs alhora. Tampoc la capacitat de migpartir-nos no ens ha estat donada. De manera que, per més greu que ens sàpiga, no hi ha cap altra opció que no sigui la de triar.

Bàrbars i civilitzats

La Vista desde Aquí (Elba) és un altre plaer de lectura. Ignacio Peyró i la conversa mantinguda amb Valentí Puig. Plaer de lectura d’aquells que es manifesta fins i tot sense estar gens d’acord sobretot en aquells apartats que parlen de la Catalunya plural i de política, llengua i cultura catalanes. No cal que m’hi estengui. Admiro i aplaudeixo estil, escriptura, pensaments, raonaments i reflexions tot i l’absolut desacord amb aquests punts de vista que dic i que, d’altra banda, no m’han suposat pas cap sorpresa. En d’altres, l’acord és total. Per exemple, l’esment inicial de Michael Oakeshott en relació a l’art de la conversa i a la capacitat de dialogar que marca exactament la separació radical “entre l’home civilitzat i l’home bàrbar”. I és que som on som, més val saber-ho i dir-ho. I res no treu perquè l’admiració envers aquest llibre i la transcripció d’aquesta llarga conversa plena de saviesa sigui gairebé total. L’aplaudeixo, doncs, de tot cor igual que aquest dematí aplaudeixo també l’article de Javier Marías, a la seva Zona Fantasma de cada diumenge, i l’esplèndida diatriba contra tanta gent d’avui dia que a la mínima s’exclamen: faig el que em dóna la gana i ningú és qui per dir-me el que he de fer. Gent perillosa i del tot maleducada que em serveix també per aprendre el significat d’un mot que reconec que no havia sentit mai. Mastuerzo. És a dir, gamarús entre d’altres coses. En plena generació de gamarussos.

I parlant de coses. Les coses s’han de fer bé perquè, si no, més val no posar-s’hi i no fer-les. El problema és que, hores d’ara, potser ja hem perdut de vista la distinció entre el bé i el mal.

Espais de silenci

No he estat mai d’anar a les biblioteques. Ni abans ni ara que estan ja totes tecnològicament informatitzades. Ni a llegir, ni a estudiar, ni a fer-hi cap mena de deures ni consultes. Sempre he procurat comprar-me els llibres, diaris i revistes i tot el material que m’ha semblat necessitar i he tingut, a més, la sort de disposar, també sempre, de prou espai solitari per llegir i estudiar a les cases on he viscut. Em sembla fantàstic, però, que n’hi hagi, de biblioteques, i com més millor. Espais de silenci i de recolliment, de civilització. Sinó que ara em ve a les mans aquesta cita de Valentí Puig que em sembla més certa que mai. És dubtós que cap campanya de foment de la lectura pugui donar fruit, però sobretot el que no és de cap manera imprescindible és convertir les biblioteques en guarderies infantils, llars d’infants i adolescents. I que potser la literatura sigui l’única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i al mateix temps en contra.

Com autòmats

Jo no seria capaç de votar en contra d’una cosa en què cregui. Igualment al revés, tampoc no podria votar a favor de cap cosa si no hi cregués. Em sembla horrorós això de la disciplina de vot. Aquest dits alçats, un dos o tres, del cap de grup per fer que tots els seus membres votin en el mateix sentit. Sí, no, abstenció. Un dit, dos dits, tres dits. Com autòmats. Potser és aquesta la raó per la qual no puc ser militant de res ni, menys encara, de cap partit. El partit, qualsevol, dissol la teva individualitat perquè no admet dissidències. No n’hi ha prou amb l’afinitat ideològica o de país. ¿Votar contra la teva pròpia consciència? I no és pas que hi vegi cap solució, eh, potser les llistes obertes, no ho sé. Però em sembla clar que els partits, associacions privades responsables de la cosa pública, sotmeten voluntats. No dec ser demòcrata, jo, o potser no en dec ser d’aquesta democràcia basada en coses tan fosques. O potser no tan fosques. Tantes situacions en què més m’estimaria no veure ni ser vist. I renunciar a ser-hi.

Llegir és l’esforç més gratificant que pugui existir. I el fum del tabac com a espiral d’una soledat pletòrica (Valentí Puig). I que no sigui el deure, sinó el desig. I el neguit que mou el món.

El poder d’una fada

Tant és les vegades que l’hagi vista. De fet, tot i que és de l’any 78, fa tan sols poc més d’un any que la conec. Fou gràcies, com gairebé sempre en casos així, a Santi Trullenque, que me la recomanà. Però l’he vista ja 6 o 7 cops. Parlo de The Deer Hunter, de Michael Cimino. Matar cèrvols no és el mateix que matar persones, d’acord. I l’amistat per damunt de tot. I tanmateix no és això el que cada vegada em crida més l’atenció. És Meryl Streep i el paper secundari però fonamental que hi fa. Tenia aleshores 29 anys, ella. Ara en té ja 64. Meryl Streep als 29. Ella. Robar escenes és deport d’elit per als grans del cine. Donin un paper secundari a una deessa i es prendrà els poders d’una bruixa, afirma Valentí Puig. Bé, en aquest cas m’apar que el que féu Streep fou prendre’s el poder d’una bruixa de les bones, és a dir, d’una fada. I tan suggeridora. No sé ben bé com dir-ho. Streep no es pot pas dir que hagi estat mai d’una gran bellesa. Gran actriu, això sí, però no d’una gran bellesa. En aquesta pel·lícula que dic, però, no puc evitar que se m’aparegui no com cap bellesa concreta, però sí com l’encarnació de la bellesa en estat pur. I de la tendresa. I de l’amor. D’altra banda, de De Niro no cal parlar-ne, ni de Cazale, ni de Savage, ni de Walken. Però hi ha algú més que mai no em passa desapercebut. El paper que hi fa l’actor George Dzundza. La seva rialla. I com interpreta l’alegria, i com interpreta la tristesa.

Tristesa. Acabo d’entrar a casa, connecto l’ordinador, quarts de 4 de l’horabaixa, i m’assabento de la mort de Josep M. Castellet. Mai no hi havia arribat a parlar. Ell sí que m’ha parlat a través de les coses que deixa escrites. I com m’ha parlat! Tanta memòria i tanta anàlisi canònica. Dol. Silenci.

Ni Zaratustra, no hi pot

No hi ha hagut tertúlia, avui, i m’he llevat una mica més tard. Dormit poques hores tot i així. El Cap de la Por, de matinada, la que Scorsese féu el 1991. Prefereixo la versió anterior, la de Thompson de 30 anys abans, El Cap del Terror. El títol original és el mateix en tot dos casos, Cap Fear. Però bé, això tant és. El cas és que sempre m’atrau De Niro. I Jessica Lange, és clar, tan suggeridora. Per no parlar de Juliette Lewis i el vici del seu gest. I l’aparició de Mitchum i Peck, protagonistes de l’original. Advocats que s’aprofiten de la suposada ignorància dels clients i la bombolla que els protegeix. La bombolla del sistema. Ni Zaratustra (De Niro), no hi pot, ni la seva voluntat de poder. Molt dubtós, per cert, l’efectisme d’Scorsese a la part final de la pel·lícula. I el resultat de l’informe PISA d’aquest dematí. Cap sorpresa. I l’article de Valentí Puig al País. Els lectors que ens manquen.

El llarg hivern

Surto a mig dematí i vaig a votar. Després vaig per avall i entro a la llibreria. Compro llibres aquests dies. Llibres per al llarg hivern que ens espera. Céline i el Viatge al fons de la nit, llibre que és del mateix any que jo vaig néixer. Tota una premonició. Sé que no em decebrà. Ho sé des de les primeres pàgines. La vida és un llarg viatge / per l’Hivern i per la Nit / mentre busquem el passatge / al Cel on brilla el buit. (Cançó dels Guardes Suïssos, 1793). I aquesta és tan sols l’endreça incial. La gent votem i riem, encara, aquest migdia suau. I seiem a les terrasses i fem el vermut. S’atansa un llarg hivern, tanmateix. I semblem ignorar-ho. Parla de la raça, Céline, a la pàgina 14. “La raça, això que tu en dius així, és només aquesta gran trepa de pelats com jo, lleganyosos, pollosos, balbs, que han encallat aquí perseguits per la fam, la pesta, els tumors, i el fred, que han vingut vençuts dels quatre extrems del món. No podien anar més lluny per culpa de la mar. Això és França, i això són els francesos (poseu-hi el que vulgueu, si us ve de gust, en lloc de França i de francesos)”. El personatge que parla rep una objecció per part d’un amic seu, o conegut: “Els nostres pares eren tan dignes com nosaltres, no en parlis malament!” “Tens raó, Arthur, tens raó -replica. Rancuniosos i dòcils, violats, robats, estripats, i sempre carallots, eren tan dignes com nosaltres! Ja ho pots ben dir! Nosaltres no canviem! Ni de mitjons, ni d’amos, ni d’opinions, o bé tan tard que ja no val la pena. Hem nascut fidels i d’això la dinyarem! Soldats gratuïts, herois per a tothom i micos parladors, mots que pateixen, nosaltres som els favorits del Rei Misèria. Ens té ben agafats! Si no som bons minyons, estreny…Tenim els seus dits al voltant del coll, sempre, fent-nos nosa per parlar, i cal anar amb compte si t’encaparres a poder menjar…Per no res, t’escanya…Això no és vida.” I la cosa continua, naturalment. Continua, però potser per avui ja n’hi ha prou. Perquè hi ha l’amor, és clar. Però fins i tot l’amor és mal vist en aquest forat que és el fons de la nit, l’infinit posat a l’abast d’un gos falder. Ja ho veurem. Ja veurem com en surto, després, d’aquest llibre i del llarg hivern que ens espera i que avui tot just comença. La lectura, aquest anacronisme (V. Puig).

Tan de matinada

Altes hores de la matinada i sense poder dormir. De manera que em llevo i engego l’ordinador i m’adono que hi ha una finestra il·luminada a l’altra banda de la riera. ¿Qui deu haver-hi al darrere i què deu està fent? ¿Quina història deu estar-hi passant? Potser algú que, igual que jo, no pot agafar el son i s’ha llevat i ha connectat la computadora i navega per la xarxa infinita d’aquest món, que no és enlloc però és, al mateix temps, inacabable. Fa la sensació d’un far, aquesta finestra, enmig del silenci d’aquestes altes hores de la matinada. Alguna mare, potser, turmentada de son i inclinada damunt d’un bressol. O algú que s’ha posat a escriure a la recerca d’interpretar tots els embolics i els malentesos que ens envolten. Una parella, tal vegada, en plena sessió de luxúria. Podria, també, tractar-se d’algú que veu a l’altra banda de la riera una finestra il·luminada darrera la qual hi sóc jo perquè senzillament no puc agafar el son i les hores passen i hi ha el so de l’insistent campanar que no calla, i deu preguntar-se quina història deu estar-hi passant. De manera que ja ho veus.

Recordo, també. Recordo el meló amb pernil que he menjat a l’hora de dinar amb la petita perquè després hem sortit a fora a prendre cafè i a llegir diaris. I em trobo, aleshores, que Valentí Puig ha publicat a L.V., justament, Últim meló amb pernil. Xancletes, samarretes i tatuatges umbilicals; bermudes, anella a l’orella i cap rapat. La fi de tota aventura possible. Arrenco sense manies la pagina 32 del diari, on hi ha l’article i me l’enduc a casa. El tinc ara davant meu, tan de matinada. L’emmarcaré. Sigui qui sigui que hi hagi darrera la finestra il·luminada de l’altra banda de la riera, és difícil que pugui imaginar-se la història d’aquest darrer meló amb pernil en què penso ara mateix, quan la gesta ens porta l’alba.