L’any que vaig néixer

Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixo, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés,  que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952, (precisament, l’any que vaig ser dut en aquesta món)

Oci de multituds

S’acosta la Setmana Santa i per a molts els 4 o 5 dies de vacança que, en segons quins sectors d’activitat, arriben a ser-ne 10. Qui més qui menys prepara moviments. ¿Viatjar?, es demanava en aquest sentit Salvador Espriu, quina incomoditat! És la millor manera d’anar-se’n suposadament a descansar i tornar-ne exhaust, i això que de tant en tant em plauria fer-ho amb una comoditat que és, però, incompatible amb la modèstia de la meva bossa, cosa que fa al capdavall que determini de no moure’m gairebé mai (any 1952). Operacions sortida i operacions entrada desconegudes encara en aquella època. I la invasió segura del mal gust en tot de llocs que temps ha havien estat de privilegi. Turisme de la massa. Potser, si Espriu hagués arribat a conèixer la intensitat dels efectes d’aquesta mena de desplaçaments turístics, hauria escrit una aterridora versió de l’Apocalipsi en decasíl·labs orbs. Potser. Recordo, perquè el tinc aquí davant, un text de Terenci Moix d’ara fa exactament 19 anys que justament en parlava tot incloent-hi també la cita de Somerset Maugham dels anys 20 del segle passat. The wise traveler travels only in imagination. El viatger savi viatja només a través de la imaginació. Esclar que turista i viatger no són pas la mateixa cosa. I el cas és que segurament ja no en deuen quedar, de viatgers savis, que eren aquells que sabien escollir un lloc determinat per anar-hi a passar els dies que fossin i amb bosses per cert no gens modestes, esclar I, si per cas, avui, de savis, ho són tan sols aquells que es resignen a prescindir de gairebé tots aquests llocs i els que es neguen a compartir el mal anomenat oci d’unes multituds que han anat derivant cap a l’esclavitud més vergonyosa en permetre que siguin uns altres els qui organitzin aquest oci i tot ho manipulin i dictin exactament tots els horaris a complir i més coses encara. I tot per no haver de pensar ni imaginar. Catàlegs i catàlegs que tot ho faciliten. I els hotels i les agències i els guies i la diversitat de comerços que també han de viure, només faltaria. Sí, sí, ja sé que sóc del tot incoherent. ¿I què? Malta com a pròxima i ja propera destinació. De guia amb un grup de 30 persones. Tot organitzat.

No haver de triar

Aquest desig retardat de poder ser com Na Gabriela tal com ella mateixa es descriu a Panorama amb Dona (M.A.Riera), llibre que ja no sé què fer ni dir per recomanar. No haver de triar. També les noies poden ser promíscues. De fet, sempre n’hi ha hagut, de noies promíscues. No passa res. Diuen que el sexe està sobrevalorat. No ho sé. Hi ha dies de tot. També la Laia de Lluís Danés -més que de la de Salvador Espriu en què es basa- que ahir vaig veure per televisió m’hi va fer pensar, en tot això. Em referia, però, sobretot a Na Gabriela i aquest seu no ensopegar mai amb cap emperò ni amb cap indecisió. ¿Triar? ¿Què vol dir triar? Ella mai no ha hagut de triar, les coses sempre li han vingut ja triades i tothora ha sabut què havia de fer molt abans que, davant seu, se li presentés la necessitat d’escollir això o allò altre. Les coses seves les ensumava des de lluny i molt abans que li succeïssin. No és pas que fos cap bruixa, era que coneixia i sabia perfectament què volia i cap on anava. Fins a tal punt ho sabia que, quan a 12 anys li demanaren que què s’estimava més del món, si jugar o menjar llepolies, ella afirmà impertèrrita que boixar, que el que més li plaïa era boixar. I això que encara no ho havia fet mai. Ja sabia, però, que aquesta (boixar) seria la cosa que més li agradaria del món, tant n’havia sentit parlar.

“I així ha estat, i si, en provar-ho, m’havia d’agradar tant, ja era una manera de, llavores, començar-me a agradar i perquè així ho sentia així ho vaig dir, sense tenir en compte lo que em podia venir damunt, com me vengué. Però és que, ja de nina i ara més que mai, sempre he sabut molt bé allò que m’agrada i allò que no, lo que vull i lo que no vull, i això me dóna seguretat, ara que estic tota sola i hi hauré de viure, fins i tot en situacions com aquesta d’ara mateix, que ja fa tanta fosca i, per a una dona, no són hores d’anar pel món per aquests camins tan dolents i amb aquesta bicicleta que no fa llum un pam enllà de la roda”.

Sobretaula

Conversa de sobretaula. Sento, i segueixo, a la taula del costat on sec unes quantes persones que parlen de Roca, de Duran i de Serra. No sé quin dels tres em cau més malament. El rei d’Espanya que encomana el destí de la seva filla Cristina a Miquel Roca i el seu bufet. I hi ha judici, per dir-ho d’alguna manera, i després, de sobte, ja no se’n sap res més. No se n’ha dit res més. Enlloc. ¿Hi ha hagut ja sentència? ¿Què ha passat? Quin silenci. Potser és que la vida privada de les persones públiques, i el que fan per guanyar-se la vida -legalment o il·legal-, no cal que ens interessi. Potser és això, sento que diuen. I en Duran i les regnes del procés. Quin home interessat tan sols en ell mateix! Quina existència parasitària la seva, tants i tants anys de palestra! I Serra, Narcís Serra, que juntament amb dos o tres més s’ha polit, com aquell qui res, tota una Caixa, fins a fer-la desaparèixer, i encara va de persona normal, fent-se el digne i comparant d’alguna manera ERC amb “batasunos” sense armes. Quina barra. Després passen a parlar d’una cosa més amable: l’entrevista d’avui a Pep Bernadas (Altaïr), que es veu que publica El Punt. El viatge com a pretext per parlar del món, el món que continua tan interessant i impresentable com sempre. Desplaçar-se, que sembla que és el que ara es fa, no és el mateix que viatjar, és clar que no. Viatjar demana curiositat i afany de coneixement. Sense presses. I demana diners també, molts si pot ser. I, mentre van dient, penso que jo ja ni viatjo ni gairebé em desplaço. I em ve també a la memòria Espriu. Em plauria viatjar de tant en tant, sí. Però, com ell, em plauria fer-ho amb una comoditat del tot incompatible amb la modèstia de la meva bossa. I així determino de no moure’m gairebé mai. I bé, aquestes persones que la fan petar d’aquesta manera continuen encara, però ja són les 5 passades i a mi m’esperen i tinc, a més, la sensació que ja m’he entretingut prou. Me’n vaig, però mentre pago el que he consumit, encara en sento un que diu que la gent està cansada d’estar cansada.

Tal dia com avui

Que lluny que sento els dies que encara amb els nens, quan eren nens encara, celebràvem aquesta diada d’avui, la diada dels Reis d’Orient, els únics que seguiren l’Estel. Que lluny. No sé si ara ho fem del tot bé això i deu haver-hi de tot, és clar. Però ahir a quarts de 12 de la nit encara hi havia quitxalla per carrer, quitxalla nerviosa amb els seus papàs i mamàs que retiraven potser massa tard. Potser. Recordo quan, encabada la Cavalcada, tothom enfilava ja cap a casa a preparar la mica de ressopó per als Monarques i abans de les 10 ja érem al llit. Amb nervis i excitació, però al llit. I l’esclat de l’endemà. Tal dia com avui.

Cocteau: sigui quin sigui el motiu pel qual et critiquen, exagera’l, exagera’l sempre. I les 17 síl·labes dels haikus, 17 síl·labes (5+7+5) que no segueixen exactament la mètrica catalana. Mai no han estat al meu abast. La grandesa evocada per la insignificança. Penso en aquest d’Espriu: “Això que contes / m’és nou. Ets savi, arna / de calendari”. O en aquest altre, del mateix autor: “Us estrenàveu / de captaires, les claques / us aplaudien”.

Ameníssims projectils

Darrera setmana d’aquest 2013 en què tantes coses han passat. Qui ens ho havia de dir. Darrera setmana de l’any que el país ha dedicat a la memòria de Salvador Espriu, que detestava els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de sant, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll. I la “vida de relació”. Sí, Salvador Espriu, que creia que amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucil·li, la Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, El Quixot, el Discreto, i encara alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. He mirat de seguir-lo en tots aquests consells que no són ben bé consells sinó les coses que ell pensava i creia. Darrera setmana d’aquest 2013 en què tot és propaganda i en què recordo també l’espriuana frase que diu que la nostra vida potser milloraria si ens absteníem d’enviar-nos els ameníssims projectils que s’anomenen “christmas”. Espriuana frase que em serveix per desitjar a tothom un Bon Nadal.

Decepció no és el mateix que desconcert

Crec que amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucil·li, la Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, el Quixot, el Discreto i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Espriu. Molt bé. Però hi falta Shakespeare, en aquesta llista. Shakespeare i alguns altres. I, després, em molesta i em disgusta profundament aquesta mena de vici de sempre considerar que la vida és trista i res més que trista. Perquè és clar que hi ha estones i fins i tot èpoques de tristesa. Però no pas totes les estones ni totes les èpoques. Ni molt menys. Hi ha les estones de plenitud i hi ha les estones de riure i de no parar de riure. No vaig conèixer personalment Espriu i no sé, per tant, si sempre visqué trist. Sí que sé, però, que massa vegades, a la seva obra, hi ha aquest deix com d’impotència i de desesperança. Estigué malalt de petit i hagué de viure i patir pèrdues lamentables. No pogué accedir a ensenyar a la Universitat, d’acord. I sí, ja sé que hi ha l’Espriu titellaire i a voltes sorneguer i la polidesa de la seva excelsa escriptura narrativa. Però haurien de veure el retrat que penja de la façana de la Biblioteca d’Arenys. Aquells ulls tan oberts darrera les grandioses ulleres, que fa la sensació, quan hi passes, que no deixen d’escrutar-te, tot ell tan trist i gris i fins i tot negre, i no només per la corbata (del retrat). Difícil d’evitar la sensació de por i de basarda. Aquella manca d’alegria. Sort que puc dir que m’agrada que li agradessin les novel·les de lladres i serenos i no sé si arribà a llegir 1280 Ànimes (Pop. 1280), de Jim Thompson (1964), un dels llibres més grans que ha donat aquest gènere negre. Creguin-me que val la pena de llegir-lo. De cap manera no en surts trist, encabat. Al contrari. En surts amb la sensació que la decepció no és el mateix que el desconcert. Perquè sí que et pot desconcertar, aquest llibre. Però mai no pot decebre’t. Ha passat un temps. I han passat coses. Però en el fons res no ha canviat. Continuem sense saber què fer. Escepticisme. Traeixo, però també sóc traït. I no sé pas més què he de fer que qualsevol altre pollós de l’espècie humana. El xèrif de la petita població que ha conservat el seu càrrec gràcies al fet de desentendre’s de les activitats irregulars dels seus conveïns. Que gran Thompson! No sé si Espriu arribà a llegir-lo.

La més profunda

La literatura és una matèria, o assignatura, optativa, de modalitat que se’n diu. No gaires alumnes són, doncs, els qui aquests dies de les PAU se n’examinen. Pocs. Enunciats atractius, però, els d’enguany. Màrius Torres, l’Antígona d’Espriu i Fet d’Armes, de les Cròniques...de Calders, pel que fa a la literatura en català. I Cinco Horas con Mario (Delibes), Luces de Bohemia (gran Valle-Inclán), i El Burlador de Sevilla (Tirso), pel que fa a la literatura en castellà. Esmento només les opcions que jo hauria triat, sense menystenir les altres, és clar. I n’han sortit contents, aquests estudiants. Ara bé: n’hi ha tan pocs que s’examinin d’aquestes coses, de les veres Humanitats, d’aquelles coses del tot inútils, circumstancials i intempestives, que són 3 de les virtuts que sempre ha posseït, quasi per definició, això que en diem Literatura! (J.Ll.). Són tan pocs! I la veritat és que llegim, i mirem d’ensenyar a llegir, per gaudir. Llegim per als sentits. Llegim contra la vall de llàgrimes. Llegim contra totes les crisis. També contra la de l’ànima, que és, segurament, la més profunda.