¿Com és que visc? ¿Quin resultat tindrà la meva vida i el pas per aquest món? A mi em sembla que saber molta filosofia consisteix a saber respondre aquestes preguntes. I em sembla que no podem. Nietzsche tampoc. Ell tampoc no va saber respondre-les. Em sembla que saber molta filosofia no és el mateix que saber pensar. I potser sí que és cert que en Nietzsche hi ha molt més humanisme que en totes les religions juntes. Totes les religions juntes, eh! Ho afirmava algú ahir, això. Jo no sé per què, però hi ha coses que no es poden saber i segurament és millor no arribar a saber-ho tot. L’Humanisme. L’home en el centre de tot. Però l’home sense Déu, ¿què és? Naturalment que no puc dissoldre ni esborrar l’existència de Nietzsche. Era només una manera de dir. Recordo haver estat un fervent seguidor i admirador del filòsof saxó. Segurament m’ho he llegit tot, o gairebé tot. I m’hi he embriagat. I després me n’he vantat. Però ara ja no. Hi ha moltes coses que m’han fet mal. I abans no ho sabia, però Nietzsche també em va fer mal. Li envejo, això sí, el seu coneixement de l’antiguitat, la mitologia, el món clàssic. Però jo, a mesura que he anat avançant, m’he tornat cada cop més apol·lini, més partidari de la distinció i de la moral dels senyors que suscita sempre un esforç creador i mai de submissió. He renunciat a Dionís. Miro de llegir i de pensar pel meu compte. I trobo coses que m’agraden i em consolen. I ja no trobo consol en Nietzsche. La llibertat sense Déu és un calaix buit del secreter, ha deixat dit Valentí Puig. M’estimo més la casa eterna i la fe dels pares perquè té molt més sentit, perquè no ho explica tot i perquè no hi ha explicació per a tot. L’home és limitat per naturalesa i la seva capacitat per conèixer, també. Som petits. Aspirar al tot és aspirar al zero. Déu és el sentit i Nietzsche diu que Déu ha mort. Tòpics de l’esquerra menjacapellans. La llibertat no és can pixa, la llibertat és un honor i davant de tots el mals tenim encara el Sermó de la Muntanya, la pietat, la compassió, la misericòrdia. L’amor de Déu és infinit i Nietzsche el nega. Per això ara ja no em serveix i no em consola; per la manca de fe, per la ruptura amb la fe. Perquè sense fe no és possible el coneixement del sentit de la vida humana, sentit gràcies al qual l’home no s’aniquila, no mata ni es mata, sinó que viu i deixa viure. La fe és la força de la vida. Si un home viu és perquè creu en alguna cosa superior, en alguna força. I on hi ha la força, hi ha també l’ideal. I perdó. He escrit a raig. Un cop més.
Pàgina d'inici » Posts tagged 'Nietzsche'
Tag Archives: Nietzsche
No hem vingut pas a fer el pallasso
Una altra vegada, com més va més em costa el fet de sortir al carrer. A causa d’haver de dur la màscara, és clar. Ja he après com fer-ho perquè no se m’entelin les ulleres, però tot i així: sensació de molèstia, com d’ofec. Avui mateix, fins a 1/4 de 5 de la tarda m’he estat a casa i només he sortit perquè tenia partides de pim-pom i també per, en acabat, anar a fer un bany de mar. Res més. Tres hores tot plegat. D’acord que no tinc ja obligacions, però sí que tinc ocupacions que jo mateix m’imposo i que compleixo des de casa. La mar de content, a més. Perquè aquesta meva soledat, deia Nietzsche, no té res a veure amb la presència o absència de persones. Detesto qui em roba la soledat sense a canvi oferir-me una veritable companyia. I no es tracta pas de ser o no ser sincer. Jo no sé si sóc sincer. ¿Què vol dir ser sincer? Ara no sé segur si va ser Sagarra que digué que ser sincer és el tot. Ser sincer i buit. La sinceritat inundant-ho tot. Una sinceritat que és pitjor que la impostura i una innocència que és pitjor que la immoralitat…I després que, del seu cinisme, en diuen amor a la veritat i la inhumanitat la disfressen de pèrdua d'”autoestima”. Aquest llenguatge.
Però bé. Content avui que l’Ateneu Barcelonès hagi atorgat el Premi Crexells a Toni Sala, l’autor de la novel·la Persecució. No sé quins han estat els altres finalistes, però aquesta novel·la em sembla de les coses més bones que recentment s’han fet en aquest país des del punt de vista de la Literatura. En majúscula, sí. Persecució em sembla Literatura de la més bona. “El perill de voler comprendre el mal és acabar perdonant-lo”, podem llegir-hi, per exemple. I tantes i tantes altres coses més que em sembla que ara mateix no cal esmentar. Em sembla imprescindible, Toni Sala, avui dia. I el segueixo des d’aquella seva Petita Crònica d’un Professor de Secundària (2001), passant per Notes sobre Literatura (2012), Els Nois (2014) i encara em quedo curt. Perquè ha fet i fa també d’assagista, per dir-ho d’alguna manera. Estudis sobre Solitud, sobre Josafat, les Narracions de Ruyra, El Cas Pujol…I no vull oblidar-me de cap manera del blog on apunta situacions i pensaments de tota mena i entre els quals ara mateix destacaria totes les notes preses arran dels dies i setmanes de confinament. I ja dic que, de tots els escriptors vius (amb el català com a llengua, és clar), ell em sembla un dels més imprescindibles. “L’estatus polític d’una persona a la Rambla el 17 d’agost 2017 no és tan diferent de l’estatus polític d’una persona votant el 1r d’octubre del mateix any i essent atacada per la policia expressament vinguda de fora”. I “la literatura no està feta per guanyar-hi diners ni per sortir a la tele…Hem vingut a fer literatura i no a fer el pallasso”. Enhorabona. De veritat.
La basarda
Cioran explica que, a Torí, al començament de la seva crisi, Nietzsche es precipitava sense parar cap al mirall que tenia, i que s’hi mirava, se n’allunyava i s’hi tornava a mirar. I que, al tren que el conduïa a Basilea, l’única cosa que reclamava amb insistència era un mirall. Que ja no sabia qui era i que es buscava i que es buscava, ell, tan aferrat sempre a salvaguardar la seva identitat, tan àvid d’ell mateix, ja no tenia, per retrobar-se, cap altra cosa que el més groller i més lamentable dels recursos.
I després afegia, i m’ho faig meu, que no conec ningú més inútil i més inutilitzable que jo mateix. I aquest no saber fer res, ni servir de res, és una dada que hauria d’acceptar i prou, vull dir sense vantar-me’n. Perquè mentre no sigui així, la consciència de la meva inutilitat no em servirà tampoc de res. I d’aquí ve, segurament, el silenci romput. Un silenci, el d’aquesta pàgina, que amb prou feines si m’ha durat un any i mig. He d’intentar recupera-lo. I callar. I deixar estar per sempre el mirall. Tant el de la veritat com el de la mentida.
I fixa’t que del virus ja gairebé no se’n parla. Ara allò que s’ha acabat imposant és la por, la basarda. Una basarda davant del futur que s’empelta, sembla, del desig d’experimentar aquesta basarda. Tot plegat, potser sí que és fruit, un cop més, de l’inconvenient d’haver nascut. A banda, és clar, de tota la colla de mal nascuts/des que ens envolta. Silenci.
L’autèntica pau
Sóc creient, sí. Sobretot perquè m’estimo més ser-ho que no pas no ser-ho. I no em refereixo només al fet de creure en un únic Déu, i en la Santíssima Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant, en els manaments diversos, els sagraments, les virtuts cardinals i teologals, els pecats capitals…També m’estimo més creure en totes les divinitats de les civilitzacions que ens han precedit i coneixem només a través del llibres d’història. Amon, Apis, Horus, Isis…de la mitologia egípcia, i Zeus (Júpiter a la mitologia romana), fill de Cronos o de Saturn segons com es miri, i Afrodita i Apol·lo i Àrtemis i Atena, deessa de la intel·ligència, l’habilitat, la pau, la guerra, l’estratègia bèl·lica, l’artesania i la saviesa. És a dir, de gairebé tot. No acabaríem mai. I Zaratustra i L’Anticrist, no només el de Nietzsche, també el de Joseph Roth. Em sembla millor creure-hi que no pas no creure-hi. Coneixement i comprensió. Més això que no només una qüestió de fe. Sóc creient, sí, però ja sa sap que la fe d’alguna manera consisteix a creure allò que no saps si és o no és veritat. Que no tens manera de saber-ho. Però hi creus. Igual que en d’altres coses que així d’entrada sembla que no tinguin res a veure amb cap religió (relligam). El que deia de L’Anticrist de Roth:
“Però també vaig arribar a un indret on regnava la pau, una ciutat pacífica. S’hi havien reunit els delegats de tots els pobles inquiets de tots els continents que estaven inquiets per tal de deliberar de quina manera es podria reinstaurar la tranquil·litat al món. Més ben dit: no pensaven pas aconseguir l’autèntica tranquil·litat del món, sinó mantenir la situació d’inquietud regnant, que els semblava una situació de pau i de tranquil·litat. Aquests delegats dels diversos pobles no volien pas portar l’autèntica pau al món, sinó aconseguir que la manca de pau que hi imperava esdevingués tan familiar i habitual que el món comencés a creure que aquella era la pau veritable”…
Roth va viure del 1894 fins al 1939. I aquest seu Anticrist és del 1934. Pensem-hi. Perquè les dates de vegades no volen dir res.
S’ha mort Umberto Eco. Acabo de saber-ho. 84 anys. Havia nascut a Alessandria. Entre moltes d’altres coses, El Nom de la Rosa. Com si fos ara.
Dir i no dir
Temps ha podies encara, de tant en tant, anar redescobrint coses com la Traviata, o il Trovatore, o i Vespri Siciliani…Ara tot això ha estat ja fet i el camí que queda sembla tan sols el de l’ambigüitat, el camí de dir i no dir. Carregar la ploma amb tinta blava, tal com ha de ser, però després adonar-te que escriu de color negre, sorpresa grossa. El comiat de Raimon ahir, esplèndid, i la redescoberta d’Indesinenter, de l’Elogi dels Diners, de Veles e Vents…Petita Cançó de la teva Mort. I tantes músiques i tantes lletres més. Història del temps viscut i passat. Vigila, però, de no contradir. Contradir, avui, significa ser titllat de vell. I la vellesa ja fa temps que ha deixat de ser signe de saviesa. Ara ho és d’incomprensió. Fixa’t què passava ja en temps de Nietzsche. L’aforisme 308 del seu Humà, massa Humà sobre els escriptors de partit: “Els cops de timbal amb què alguns joves escriptors es posen al servei d’un partit s’assemblen, per a tots aquells que no pertanyen a la mateixa formació, a un brogit o soroll de cadenes i més aviat desperten compassió que no pas admiració”. De manera que ara imagina’t els que no arriben ni a escriptors. Formació de ramat. Coses i modes d’aquest món. Contradiu-te tant com vulguis, doncs. Procura, però, sobretot si es tracta de joves, de no contradir ningú. Sigues ambigu. Dir i no dir. Malgrat aquest cartell d’ERC que ens desitja a tots (i suposo que a totes) un feliç ramadà.
Massa ben educat com per lluitar
Deleuze de tant en tant. Influència de Narcís Aragay que no para de llegir-lo, estudiar-lo, interpretar-lo. Ser com aquell home que mai, al llarga de tota la vida, no ha sabut trobar en ell mateix ni un sol bri de lluita, la cosa més oposada a una naturalesa heroica. Nietzshe i Ecce Homo. Voler alguna cosa, aspirar-hi, albirar un objectiu qualsevol, un desig, res de tot això no arribà a percebre a través de l’experiència. Massa ben educat com per lluitar. ¿De què és capaç un cos? Potser, en el fons, és que qualsevol desenvolupament de l’esperit es redueix tan sols al cos. ¿I la consciència? La Voluntat de Poder. La regió del jo afectada pel món exterior. Forces dominants i forces dominades.
D’altra banda, sempre havia estat convençut de la lliçó de Josep Pla en el sentit que la veritable dificultat i, per tant, el mèrit de l’escriptor és el d’aquell que sap descriure les coses amb paraules. Paisatges, persones, cases, objectes diversos, escenes amoroses, el que sigui que, a través de la lectura, et faci imaginar les imatges. Però ara es veu que això ja no va així. Tavares assegura que les paraules no han de fer turisme i que cada frase que faci fotografies d’una ciutat o d’una persona perd llenguatge i guanya màquina fotogràfica. I que tot allò que es pot fotografiar no ha d’entrar en el llenguatge. I, què vols que et digui, m’estimo més la idea de Pla. I la traça del llenguatge. Francament.
Bellesa
Em continuen semblant decisives les qüestions en relació a la llengua. Memòria de les paraules, instrument bàsic de l’expressió del pensament. No és mai possible de tenir més pensaments que aquells que podem expressar amb les paraules que tenim a la memòria. ¿Què hi tenim, a la memòria? Nietzsche a Aurora. Tan sols podem pensar el que siguem capaços de dir. Tants i tants errors. Aquells projectes de novel·les que no vagin més enllà de les 2 pàgines, però amb una tal precisió que totes i cadascuna de les paraules resultin necessàries. Que difícil. Sobretot perquè la resta senzillament hi sobra. De la mateixa manera que ahir m’hi sobrà, per exemple, el Volem Pa amb Oli de La Trinca, negativa pell de gallina. I aquell pensament, segurament cert, que la bellesa és cosa de les estàtues.
Merlí Bergeron
El serial deurà tenir un gran èxit. És pràcticament segur. Després de tan sols un capítol, però, em sembla que ja puc dir que em sento literalment als antípodes del que crec que hauria de ser un professor que diu que quan entra a l’aula li passen tots els mals. I encara més si es tracta d’un professor de Filosofia, substitut o interí, amb ganes de tenir bocabadats i de convertir en deixebles els seus alumnes. Començant, esclar, per l’infernal tuteig de companyonia còmplice i amistançada. I això que entenc perfectament que digui que s’estima més ser en presència dels alumnes que no pas en la de segons quins professors. Em semblà massa fàcil tot plegat. De vegades fins i tot nivell d’esquetx i encara gràcies. El serial deurà tenir un gran èxit, però no sé pas si així s’aconseguirà interessar de veritat les noves generacions en l’estudi, en la reflexió i en la filosofia i les Humanitats en general. Em recordà aquell Club del Poetes Morts, francament. Tots aquells disbarats. Camina i reflexiona, home peripatètic! Ni un sol cop he advertit, al llarg d’aquest primer capítol, el mot “Lectura”. Ni tampoc cap llibre no hi he vist aparèixer. Res. No anirem pas bé si ens pensem que a l’escola i a l’institut els nois/es hi van a passar-s’ho bé. L’estudi pot arribar a ser un gran plaer, però per arribar a gaudir-lo cal primer molt d’esforç i molta disciplina. I Merlí Bergeron, nom de mag, no veig pas que vagi gaire encaminat a transmetre-ho ni a predicar-ho. Pensem, reflexionem, capgirem la realitat! Molt bé, però ¿a partir de què i amb quines eines? ¿Llegiran Plató i la resta de clàssics? ¿I Nietzsche? En fi.
El desinterès no existeix
Passats aquests últims dies a Roquefort (les caves de la Societé, cucs i microbis del Pénicillium roqueforti) i després a les Gorges del Tarn. Epicentre a Millau. Paisatge bellíssim, un d’aquests paisatges que et fa sentir petit, insignificant. El recolliment de Santa Enimia, nom que segons la llegenda ve d’aquella preciosa princesa merovíngia que, fugint de tots els pretendents de la cort, volgué dedicar la seva vida a Déu Nostre Senyor i que una o dues capbussades a la font dita de la Burle van guarir de la lepra i que, aleshores, el bisbe Sant Hilari la consagrà abadessa del convent del mateix nom que la font esmentada. I Maruèis de La Losera (Lozère en francès, però vaja) i l’impressionant Avenc Armand amb les gegantesques estalagmites (més de 400) a la recerca dels seus alter ego anomenades estalactites, tot i que potser és al revés. A més de 150 metres sota terra. Món físic governat per lleis que s’escapen totalment del control de l’home. Aquesta sensació. I encara la fortalesa medieval, poble emmurallat de La Cobertoirada. Templers primer i l’Orde de l’Hospital després. No m’estranya que figuri a la llista dels pobles més bonics d’Occitània i també de tot França. Dies la mar d’agradables, en fi. Món físic. Que n’arribem a ser, de poca cosa. El cos és l’única cosa que ens pot instruir sobre la nostra personalitat profunda. La petitesa. Parlem de l’ànima moltes vegades. Però, per interpretar bé la realitat, cal deixar de donar crèdit a la consciència i escoltar el cos (Nietzsche). I, d’altra banda i ja posats en Nietzsche, ell mateix observà el diner com una forma del fanatisme i com una manifestació del desig de poder. I Pla, esclar, que el qualificà (el diner) com a inseparable de les passions humanes i com l’element que ajuda a despertar-les i a mantenir-les perquè senzillament es tracta de la més alta i més impressionant de totes les passions. I aquest noi de la cueta, Iglesias. Aquest predicador. Ho sap ben bé, ell, que el desinterès no existeix. Simplement ho dissimula. Iglesias i succedanis, homes i dones amb un interès no gens desinteressat. Hipòcrites decadents i nihilistes mal païts. No entenc com allò que diuen que els interessa pugui realment interessar-los. ¿En què estan basades, si no i des de sempre, les relacions humanes?
Monòlegs inferiors
És clar que és temps per a herois. No hi ha res a fer sense herois. Herois gairebé de la mena d’Hèrcules o del capità Nemo, aquell superhome dels abismes. Que res no vingui d’aquí. Ni el coit, que hauria d’estar reservat tan sols a les persones de bé. Perquè el coit absol i regenera. I, pel que fa a la riquesa, s’ha de dir que és un concepte que sempre pertany als altres. L’heroi tan sols necessita diner, algun diner. I també algun admirador. Un admirador de la talla de Watson envers Holmes, per exemple. I, naturalment, una admiradora: la mateixa secretària si més no. Monòlegs inferiors d’aquesta vida que és com un esborrany. No ens és permès de refer-la ni per suprimir cap dels errors comesos. I encara menys aquells que s’han donat a causa del caràcter. Errors molt grossos. En cometríem encara d’altres si poguéssim fer marxa enrere. Potser més presumptuosos i tot. També la prèdica de discreció, aquest voler passar per discret, és vanitat. Però m’agrada Nietzsche quan afirma que l’art per l’art no vol dir sinó que la moral se’n vagi a fer punyetes.
miquelcolomer 