Es miren sense parlar

El bistrot és freqüentat per vellards que viuen a l’asil (sí, això que avui dia en diem “residència”) de l’altra punta del poble. Són allà, un got a la mà, mentre es miren sense parlar. Un d’ells comença a explicar no sé què que voldria ser graciós. No l’escolta ningú i, doncs, ningú no el sent. Sigui com sigui, ningú no riu i ni tan sols somriu. La veritat és que tots han pencat durant anys per arribar fins aquí. Fa temps, al camp, els haurien ofegat amb un coixí. Fórmula sàvia, i incomparablement més humana que ajuntar-los, aparcar-los, per guarir-los de l’avorriment amb l’estupor. I d’acord que tot això és Cioran, però de vegades m’agrada fer-m’ho meu. Sobretot ara, que ja fa cinc mesos d’aquella trucada tan trista que vaig rebre del tot indefens. Tan solitari i indefens com ell mateix.

Opino que aquest virus no existeix

De vegades sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o se’ns demana, també, que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com hom la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Tal cosa és opinar a cegues i, per tant, confondre sensacions o gustos amb opinions. Hi ha, ara, la tendència a creure que totes les opinions són iguals i tenen el mateix valor, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè, aleshores, això que tu en dius la teva opinió no val res, és exactament pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar.

I el mateix passa amb la gent. Opinem sobre individus que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. És com si jo ara digués que opino que aquest virus que ens envolta no existeix. I sense ser metge ni epidemiòleg ni res. I em posés a convocar manifestacions com les de Madrid o Berlín. No i no. Les coses són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que només s’aconsegueix a partir de la voluntat i de complir els deures i les obligacions. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que servidor opini no té cap importància, ni la més mínima.

Centre còsmic de l’Univers

A Perpinyà, que hem deixat per al final d’aquest petit circuit, ens trobem com a casa. Ens hi trobem com a casa perquè, a despit dels seculars i durs intents de francesització, es nota que ni la Catalunya del Nord ni Perpinyà no han perdut pas la identitat. És cert que molts nord-catalans i especialment molts perpinyanesos han de readquirir el tret nacional més definidor, és a dir, l’idioma que França no reconeix de cap manera i fa i actua com si no existís tot i tenir actualment un primer ministre que, com a ex-alcalde de Prats de Molló, on vam ser fa un parell de dies, és justament catalanoparlant. Però bé, nosaltres ens adrecem a tothom en català. No tothom el parla, ni molt menys. Però sí que tothom l’entén i notes que només hi ha problemes de comunicació insalvables (bé, amb insalvables vull que aleshores has d’utilitzar el francès) amb els nombrosos nouvinguts, sobretot jubilats francesos i del Benelux i treballadors magribins. Ens trobem com a casa en aquesta ciutat alegre i comercial que sobrepassa de poc els 120.000 habitants. Hi ha una llegenda glossada a Canigó per mossèn Verdaguer segons la qual el fundador de Perpinyà fou Pere Pinya, un bover de la capçalera pirinenca de la Tet conduït pel riu a la fèrtil plana marina. Bé, sigui com sigui, els historiadors confirmen l’origen agrícola de la ciutat situant-lo en la Villa Perpiniani, que sembla que devia ser el mas d’un tal Perpinianus de Ruscino, nom aquest últim d’on sembla que deriva el nom del comtat i la comarca del Rosselló. Els llibres diuen que el primer document que esmenta aquesta vila romana data de l’any 927. Abans d’acabar el segle, Perpinyà era ja la seu del comtat del Rosselló, assumit el 1172 pel Casal de Barcelona. El 1276 passava a ser la capital continental del Regne de Mallorca i entrava així en una època de florida amb Jaume II, Sanç I i Jaume III, època que dura fins el 1344, quan Mallorca va ser reabsorbit (Pere III, el Cerimoniós) per la corona de Catalunya-Aragó. De fet, tot i la pèrdua de rang, Perpinyà era la segona capital del Principat de Catalunya. L’any 1368 s’hi edificà un portal imponent, el Castellet, símbol emblemàtic de la ciutat, on ara som contemplant la bandera catalana que hi oneja tothora i com s’emmiralla en l’aigua plàcida de la Bassa, entre els jardins de verds i flors dels marges. Però després va venir el que va venir. Les guerres amb França. Lluís XI ocupà Perpinyà el 1463 i infligí dures vexacions a la ciutat, que aconseguí deslliurar-se dels francesos al cap de deu anys. Però el 1475 les tropes de Lluís XI la tornaren a prendre després d’un setge espantós que convertí els seus habitants en “menja-rates” (mal nom que encara conserven avui els perpinyanesos) i li valgué l’atorgament del títol de “fidelíssima vila” per part de Joan II de Catalunya-Aragó. El 1493 s’acabaven per fi aquells anys de dominació francesa, amb la restitució dels comtats de Rosselló i Cerdanya a Ferran el Catòlic, fill de Joan II.

En desencadenar-se la Guerra dels Segadors, Perpinyà va patir des del novembre de 1641 fins al setembre del 42 el setge més llarg, en el qual participaren en persona Lluís XIII i el cardenal Richelieu, fins que l’exèrcit franco-català doblegà la resistència de la guarnició ítalo-castellana.

El desenllaç negatiu de la revolta catalana contra l’imperi de Castella va determinar els anys 1659-1660 l’annexió de tota la Catalunya del Nord a França. I així des d’aleshores. Des del Castellet passegem fins a la Plaça de la Llotja, així anomenada per la casa d’estil gòtic flamíger que fou borsa de comerç i seu del consolat de mar, la Llotja de Mar. Aquest edifici, magnífic, se’l mira davant per davant, impertèrrita, la Venus, de Maillol, l’escultor de Banyuls de la Marenda. I anem seguint per la Casa de la Vila, el Palau de la Diputació o de la Generalitat, l’església gòtica de sant Joan Baptista, avui catedral, l’església romànica de sant Joan el Vell, l’edifici religiós més antic de la ciutat. Les botigues de l’illa comercial són una temptació, però abans ens arribem al cim del turó de la Real, a migdia de la vila vella, on hi ha el Castell Reial o Palau dels Reis de Mallorca, el monument més significatiu dels temps en què Perpinyà fou la capital d’un reialme, el de Mallorca ja esmentat. El visitem i des del capdamunt de la torre major podem atalaiar el triple cinyell de fortificacions amb què Lluís XI de França, l’emperador Carles V i Felip II de Castella envoltaren el castell reial. Impressionant vista de la ciutat i de tota la plana del Rosselló, coronada a ponent per la majestuosa piràmide del Canigó, oberta per llevant a la mar.

Hi ha moltes més coses a fer i a veure, però ho deixem aquí. Bé, hi ha dues coses que no ho he dit, i una és ens hem arribat també a la gara, l’estació de ferrocarril que Salvador Dalí declarà “centre còsmic de l’univers”. I, l’altra, una cita de Josep Pla, un altre enamorat de Perpinyà: “Al matí, quan obro la finestra de l’hotel on solc parar, a Perpinyà, se m’apareix el Canigó -si el dia és clar- amb tota l’enorme i fascinadora bellesa. Les muntanyes no m’han agradat mai gaire. (…) Però quan a Perpinyà se m’apareix, si el dia és clar, el Canigó, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure”. Perpinyà, ganes de viure. Perpinyà com a casa. On ara ja tornem.

Tenia ganes de ser a Prats

Som a Prats de Molló, al Vallespir. Abans d’arribar-hi ens hem aturat a Arles del Tech per veure i recórrer les Gorges de la Fou, considerades les més estretes del món atès que en alguns punts no arriben ni a un metre d’amplada. La llargada del recorregut és de quilòmetre i mig , la diferència de nivell entre l’entrada i la sortida és de 157 metres, cosa que representa un pendent mitjà del 9% -ja la passarem prima, he pensat, amb el que arribo a fumar!-, i la profunditat de la roca sobrepassa els dos-cents metres. La veritat és que impressiona, però la visita es fa molt accessible perquè una palanca metàl·lica permet que qualsevol individu arribi a descobrir els milers d’anys que han hagut de passar perquè aquest torrent d’aigua s’hagi pogut menjar tota aquesta muntanya rocallosa de massa calcària. Ja les té, aquestes coses, la natura, aquest monstre, he pensat.

I bé, Prats de Molló. Vila important per a la història nostra. Ens adonem que les seculars indústries espardenyeres i barretineres són ja cosa del passat. Avui el que es nota és que Prats de Molló i la Presta depèn molt del turisme, sobretot d’aquell turisme atret pels banys de La Presta, que ja eren coneguts a l’època romana. Veiem els magnífics retaules barrocs de l’església de santa Justa i santa Rufina, tal dia com avui en què les esglésies, ves per on, són gairebé despullades. Però la veritat és que tenia ganes de ser a Prats per dos detalls de la història. El primer, perquè aquesta vila es revoltà el 1670 contra la dominació francesa i passà a mans dels anomenats “angelets”, una mena de guerrilla camperola que provenia de Vilafranca de Conflent. Les muralles foren enderrocades i sota el comandament de Josep de la Trinxeria, un pagès de Prats, aquelles milícies populars arribaren a controlar tot el Vallespir fins a Ceret. Els francesos, però, reconqueriren el territori i aleshores Vauban, l’arquitecte de Lluís XIV, féu bastir un nou recinte de muralles i el fort de la Guàrdia. I al cap de dos segles el nom d’aquell guerriller pradenc tornaria a sonar en la persona de l’excursionista científic i escriptor Carles Bosch de la Trinxeria (Prats, 1831-La Jonquera, 1897), autor d’obres bàsiques per al coneixement dels Pirineus catalans. I penso, ¿nosaltres quan ens revoltarem? ¿Què més fa falta perquè ho fem? Perquè hi ha també, ara mateix, aquest impost de successions i de donacions que no és sinó una aixecada de camisa de les més grosses. I no en parlem mai, ni hi ha cap protesta pública, ni, encara menys, apareix tampoc en cap noticiari.

Després, el segon detall que m’interessa recordar aquí a Prats té a veure també amb l’inconformisme, amb la nostra voluntat de ser, una voluntat que encara ara no s’ha fet efectiva. Es tracta dels anomenats “Fets de Prats de Molló”. Any 1926. En plena dictadura de Primo de Rivera, uns quants centenars de voluntaris, dirigits per Francesc Macià, havien d’introduir-se des de Prats i St. Llorenç de Cerdans al Ripollès i a la Garrotxa per proclamar, a Olot, la República Catalana. Ja la teníem, ha hi érem. Aquells herois! Doncs bé, el quarter general de la campanya s’havia instal·lat a la vil·la Denise de Prats, i aquella temptativa, tan ben calculada, es quedà, tanmateix, en projecte (i no sé ja quants en van!). Un dels instructors italians de les columnes d’Estat Català, reclutats en medis antifeixistes, resultà ser en realitat un agent secret de Mussolini i denuncià els preparatius a les autoritats franceses. Tot se n’anà en orris. Aquells herois! I l’emoció, per què no dir-ho, de ser a Prats de Molló.

Ara la idea és anar a dinar a Amélie, per exemple. I a la tarda acostar-nos fins a Castellnou dels Aspres, vilatge declarat “monument històric” situat molt a prop de Tuïr. Tenim ganes de veure’n el castell, que diu que és el més vell dels que es conserven a Catalunya del Nord i a França. El temor és que, com que sembla que hi ha tants i tants tallers d’artistes i d’obradors de comerços artesans al llarg dels costeruts carrers de la població, no sigui tot atapeït de turisme interior -expressió del tot actual i del qual, per cert, també nosaltres mateixos formem part. Ja ho veurem.

La temptació del fracàs

Dues parelles entren al cafè. La noia d’una d’aquestes parelles em crida de seguida l’atenció. Acompanya un jove esvelt i de bon veure. Quan escullen taula, ella insisteix que el jove s’assegui al seu costat.

A partir d’aquest moment no fa altra cosa sinó dispensar-li tota classe d’atencions. Hi ha un moment que ell treu una cigarreta. Ella de seguida li ofereix la seva burilla perquè l’encengui, però alhora -dos serveis per a una sola finalitat- li acosta la capsa de llumins. Quan destapen el vi, s’afanya a servir-lo. A banda d’això, mentre conversen amb l’altra parella, ella no fa res més sinó escoltar el que ell contesta, comentar-ho, festejar-ho, i no només amb paraules, també amb ganyotes, amb carícies. Finalment, no pot contenir-se, i li passa el braç pel coll. Des d’aleshores queda adherida a ell, no el deixa anar. Necessita testimoniar que aquest li pertany. De tant en tant li parla a l’oïda i se n’aprofita per besar-lo a la galta. Altres vegades, sense res que ho faci preveure, es gira cap a ell i arrufa els llavis. El jove, que no la veu, preveu potser alguna iniciativa i inclina lleugerament el rostre. La noia, aleshores, avança la boca i el besa. Evidentment, la noia no veu res, no sap probablement on és, de quin color són les parets, qui són els cambrers, ni veu l’home pàl·lid -jo- que, tot sopant, l’observa.

Aquesta noia no hi és, al cafè. Està “instal·lada” en el seu home. Físicament, moralment, no viu sinó del cos del seu amic, el gest més petit del qual desencadena en ella multitud de reaccions, n’hi ha prou que ell canviï de posició perquè tot el cos de la noia s’orienti d’acord amb aquest canvi. D’això se’n diu, més que amor, enamorament. Es troba en l’època en què un mata o se suïcida per passió. Passarà. Passarà. Pa. Pa.

Més o menys així, Julio Ramón Ribeyro explica aquesta anècdota al seu impagable dietari “La Tentación del Fracaso”, (Seix Barral i una edició recent amb pròleg de Vila-Matas). I suposo que qui més qui menys hi ha passat, per situacions semblants. I sabem que, efectivament, acaba passant, s’acaba refredant. Potser és per això que els que som més covards, els que ja venim de diversos i considerables fracassos, quan veiem a venir la possibilitat d’una altra situació semblant, ens situem darrere d’una pantalla.Una pantalla que ens impedeixi o ens dificulti acostar-nos a qui ens fa l’efecte que ens atrau. I és aleshores que ja estem perduts per a l’amor i per a l’enamorament.

Ara, La temptació del fracàs no tracta només del fracàs amorós. Ni molt menys. Ribeyro és un escriptor peruà que va morir l’any 1994 i que no és gaire conegut entre nosaltres. Bé, ara potser ja una mica més. El que passa és que va tenir la mala sort de ser contemporani de Mario Vargas Llosa, set anys més jove i que encara és viu. Però mira, igual que el whisky Powers ha estat eclipsat per la fama del Jameson, però és molt més bo el Powers, així Ribeyro pot ser que hagi estat eclipsat per don Mario, però és molt més bo Ribeyro. Jo diria que cal llegir-lo. Com a mínim, aquest La Tentación del Fracaso i també “Prosas apátridas” (textos aforístics) i “Cuentos completos”.

Sort que no se’n van sortir

La carretera de Perpinyà a Narbona passa, com se sap, primer, al costat de la immensa vinya de Rivesaltes i, després, prop de Taltaüll on hi ha unes restes humanes de més de 400.000 anys d’antiguitat. Fem camí i deixem enrere Salses i el seu castell, que marca el límit nord del Rosselló, sobrepassem els estanys de Bagues i Sigean, entreveiem Leucata i Barcarès i entrem de seguida a Occitània, la llengua d’oc, el sí dels trobadors, l’amor cortès, la distància (mesura) en relació a la dama estimada (sempre de rang superior) per tal de no satisfer el desig i que l’amor es mantingui viu i encesa la brasa. No hi ha possibilitat de viure sense desig. Triguem 40 minuts fins a Narbona. Fins aquí havia arribat el mar en el passat i Narbona havia estat un port molt important de la Gàl·lia Narbonensis, cruïlla de comunicacions fonamental. El camí de Bordeus i Tolosa es troba aquí amb el que ve de Catalunya i parteix cap al nord i cap a Itàlia. Narbona ara ha perdut pes, però arribà a tenir 50.000 habitants en temps dels romans, dels quals queden pocs vestigis. Se’n conserven més de l’època medieval. La Catedral de sant Just i el Palau de l’Arquebisbe, per exemple. Passant-hi, recordo, un mes de novembre de ja fa anys, la sumptuosa cerimònia, a la catedral, de la recepció i benedicció del vi novell. El vi, producte fonamental per a l’economia narbonesa i de tot el departament de l’Aude en general.

A poca distància de Narbona, Minerva. Els càtars. Els càtars gaudeixen de molt de prestigi, però a mi sempre m’ha semblat una sort que no se n’haguessin sortit. ¿T’imagines una societat feta només de gent bona i pura o aspirant a ser bona i pura? Els càtars creien que el nostre món, fonamentalment dolent, no podia ser obra d’un Déu bo, que el nostre món no és res més que una creació de l’esperit del mal, Satanàs. I el regne del cel no s’obrirà sinó a aquells que seran purificats en el curs de les seves vides successives. Càtar, del grec, pur. La saviesa (la puresa), doncs, consistia a desfer-se de la realitat satànica i esdevenir pur. No veien en l’església romana sinó una invenció del dimoni i només administraven un únic sagrament, el “Consolamentum”. I només els “perfectes” que menaven una vida pel camí de la fe càtara podien rebre’l. Els altres, els “creients”, constituïen la massa dels fidels, els aspirants a “perfectes”, encara no podien enfrontar-se a les lleis, molt dures, imposades per la doctrina i serien “consolats” només en el moment de la seva mort. I, és clar, dius, ¿de qui és a l’abast, tot això? Com a molt, de molt pocs. Tanta sobrietat, tanta discreció, tant de respecte. ¿T’imagines això dut al límit? El món ja s’hauria acabat. Ara: visitar Minerva és interessant, molt interessant. I tot això s’ho van endur els francesos. Les Croades, naturalment amb la connivència de Roma. Sempre he pensat que per sota del motiu religiós -perseguir uns suposats heretges- s’hi va amagar el veritable motiu econòmic de l’annexió del territori, que era aleshores molt ric. Simó de Montfort i els altres que vingueren després van fer bé la seva feina terrible. Tenir els càtars com a aliats ens va sortir car també a nosaltres. La primera desfeta històrica de les diverses que hem patit va ser a Muret (1208), sud de Tolosa, no gaire lluny d’aquí on ara som. Pere el Catòlic, pare de Jaume I, ho va fer tot fatal i tot ho va perdre, la batalla i la vida. Al segle XIV tot era acabat, dat i beneït.

Dinem al Relais Chantovent. Molt bé. 38.-€ per persona. I després de dinar ens fa mandra d’anar al monestir de Fontfreda. Diem de deixar-ho per a un altre dia d’aquests i mirem que l’horabaixa transcorri suau i plàcida. Sembla que vol ploure. Millor.

Aquella oració als pobres

Va ser ara fa cinquanta anys, el 1970, que el director rus, aleshores soviètic, Grigori Kosinter va adaptar per al cinema un dels cims del teatre de Shakespeare. El Rei Lear (“Korol Lear”). Anteriorment ja havia adaptat El Quixot i Hamlet, igual que algunes altres de les més estremidores obres del Bard. Servidor havia ja pogut veure el Lear de Laurence Olivier i el de Peter Brook. Però aquest de Kosinter, on he tornat aquest capvespre, els supera. Els supera en emoció i en sensibilitat i també en la interpretació, aquí gairebé perfecta, sobretot en els papers del rei (Juri Jarvet) i en el de la filla petita Cordèlia (V. Shendrikova). Actors pràcticament desconeguts aquí, però de gran prestigi al seu país. La història és ja coneguda: el rei Lear, que ha esdevingut foll, abdica i decideix llegar totes les seves riqueses i tots els seus dominis a les seves tres filles. Abans, però, hauran de declarar fins a quin punt estimen el seu pare. Goneril i Regan (les grans) ho fan de manera pomposa i interessada, però la petita, Cordèlia, que és la que més se l’estima, no s’avé a adular el rei amb la mateixa hipocresia que les seves germanes i, com a conseqüència, el rei la deshereta. I aquest fet desencadena una sèrie de situacions que acabaran en tragèdia. Tragèdia total. Hi ha un moment -bé, de moments n´hi ha molts i de molt remarcables-, però n’hi ha un, deia, que ens fa veure que hi ha una primera vegada a l’obra que el rei s’oblida d’ell mateix. Els sofriments que ha viscut han fet que comenci a adonar-se que els altres també existeixen. I ens dóna la gran sorpresa. Resa una oració, però aquesta oració no va adreçada als déus, sinó als pobres de la terra. Val la pena:

Pobres espellifats, on sigui que us trobeu, / vosaltres que, mig nus, patiu l’assot / d’aquest tempestejar despietat, / ¿com podeu suportar, amb el cap descobert, / els flancs sense aliment i els vestits foradats, / maltempsades així? Ah, que pocs pensaments / he tingut per vosaltres! Aprèn, luxe, d’això! / Exposa’t a sentir les penes dels més pobres, / i a prescindir de les coses supèrflues / perquè ells se n’aprofitin. Així et podràs mostrar / més just davant del cel.

I és amb aquesta oració que Lear troba la seva veritable i autèntica identitat. I la tragèdia és tragèdia perquè sobrepassa l’explicació racional. A Lear li arriba la mort amb Cordèlia, també morta, als braços, sense que pugui entendre per què un gos, un cavall, una rata, hagin de viure i ella hagi de ser morta. No hi ha perquès, no hi ha explicació racional. Només la presència del mal, la part més negra de cadascú de nosaltres. Hi ha una part de Lear, i de Goneril, i de Regan, i també d’Edmund en algun moment de la vida de tots nosaltres. Shakespeare ho sabia. I aquesta versió de Kosinter ho mostra de manera gairebé sublim.

La bomba anatòmica

Hi ha ben poques pel·lícules sense històries d’amor. Les de submarins, potser, i no sé si gaires més. Ahir vaig tornar un cop més a Gilda, no sé les vegades que l’he vista. És el que té aquest canal TCM, que m’encanta. Revisió del cinema que en diem clàssic. És de l’any 1946, Gilda. I va esdevenir popular, entre d’altres raons perquè va trigar a ser estrenada entre nosaltres. A finals de la segona guerra i ambientada en una Argentina neutral reconstruïda en estudi, es desenvolupen les conflictives relacions entre Ballin Mundson (George Macready), propietari d’un luxós casino que serveix de tapadora per a les activitats d’un grup nazi, la seva dona, esplèndida, Gilda (Rita Hayworth), i un seu antic amant i nou empleat al casino, Johnny Farrel (Glenn Ford). El director de la pel·lícula va ser Charles Vidor i en el rodatge va jugar un paper fonamental la improvisació. Es tractava de buscar un nou al·licient per a Rita Hayworth, ja una mica fastiguejada del seu paper de consort del gran Orson Welles, del qual haurem de parlar algun altre dia. Quan un any després, el 1947, es van divorciar, es veu que ella va dir que viure amb un geni resultava massa cansat. No sabia encara que un cop ja divorciats li tocaria novament compartir plató a la també excel·lent “La dama de Shanghai”, dirigida justament pel seu ex-marit.

El cas és que a Gilda destaca la famosa escena de la bufetada que Glenn Ford venta a Rita, escena amb la qual finalitza el fantàstic número Put the Blame on Mame, i on la Hayworth inicia aquell cèlebre streaptease. La cançó Amado mío i el final en què, asseguda a la barra d’un bar i acompanyada d’una guitarra, repeteix amb la seva pròpia veu Put the Blame on Mame són també moments que han contribuït a fer de Gilda un dels referents del cine negre dels anys quaranta.

Són 110 minuts d’un blanc i negre clàssic que ha suportat el pas del temps i si el nom de Gilda va servir per batejar una bomba atòmica llançada damunt l’atol de Bikini, aquí, Rita Hayworth, “la bomba anatòmica”, va permetre encunyar la sentència: “No siguis una Gilda”, aplicable a les noies un poc capverds.

I no voldria descuidar-me d’esmentar Tio Pio, l’encarregat dels lavabos-tocadors. Tio Pio ho sap tot de tothom. I no només ho sap, també ho endevina. “Les persones frustrades fumen massa” (a causa de la soledat). Sóc fumador i sempre m’ha quedat gravada a la ment aquesta frase. Fumar és de gent frustrada. Grandiós Tio Pio. I Steven Geray que és qui li dóna cos i ànima.

Molta discreció

Diu que faran tancar els prostíbuls. Podria molt ben ser, és clar. Bé. El país s’ensorrarà, ara sí que s’ensorrarà! Fer de puta, o de meuca, tant se val, és, però, l’ofici més antic del món. No n’hi ha cap altre de més antic. I no es tracta pas de defensar les màfies i els proxenetes que esclavitzen noies, fan que s’exhibeixin als marges de les carreteres i les obliguen a prostituir-se, no, de cap manera. Això és un delicte dels més grossos i ha de ser perseguit a ultrança i sense cap mena de miraments. Ara bé: potser tancaran els anomenats prostíbuls, però hi ha una cosa que mai de vida no podran evitar: que qui vulgui fer de puta, perquè ho vol i perquè li agrada i li surt de dintre, senzillament ho faci. No passarà res i no ho sabrà ningú. Senyores o senyoretes que fan senyors. Ofici de la màxima discreció si es fa bé, naturalment. I ja se sap que les ments benpensants i el bonisme imperant i el feminisme mal entès que ens envolten no hi estaran pas d’acord. Al contrari. Però el que passa és que, al món, hi ha mascles i hi ha femelles (bé, d’acord, i les excepcions lgtbiq, ja ho sabem). Això és així. I amb tot el que comporta ser una cosa o l’altra. El problema són els ismes, masclisme, feminisme, però deixem-ho estar, això, ara.

I és que m’estimo més referir-me a un exemple que ja he fet servir alguna altra vegada. Aquest que diu que ja fa temps i temps que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tantes estones de la seva vida a freqüentar prostíbuls i prostitutes. I ell responia que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta professional i experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents  -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de  reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge de les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja està tot resolt. Amb les dames honestes mai no queda res del tot resolt.

Discreció, això sí. Molta discreció. Hem de ser discrets. I fer allò que tinguem ganes de fer sense, però, molestar ningú. És a dir, sense que se n’adonin. Cases de putes incloses. La mar de discretes.

Hereus que són ben vius

Doncs i tant que hi ha hereus, entre nosaltres, d’aquella manera de fer i de pensar i de comportar-se que així de clar deixà reflectit Daniel Defoe en boca de Robin Crusoe (pàg 198-199, exactament): “…En tot cas, això justificaria la conducta dels espanyols en les barbàries que van perpetrar a Amèrica, on van assassinar milions de persones d’aquestes, que, tot i que efectivament eren bàrbars i idòlatres i observaven diversos ritus cruels i sanguinaris, com ara fer sacrificis d’éssers humans als seus ídols, per als espanyols eren inofensius; i d’aquest extermini en aquelles terres ara se’n parla amb repugnància i ignomínia -entre els espanyols mateixos i tot- en totes les nacions cristianes d’Europa, que ho consideren una veritable carnisseria, una atrocitat sanguinària i inhumana, injustificable a ulls de Déu i també a ulls dels homes. Tant és així que la mera paraula “espanyol” és rebuda com una cosa espantosa i abominable per tothom que té un mínim d’humanitat i de compassió cristiana, com si el regne d’Espanya destaqués especialment per haver engendrat una raça d’homes sense sensibilitat, desproveïts d’entranyes i dels principis bàsics de misericòrdia per apiadar-se del desvalgut, cosa que se sol considerar prova de noblesa d’esperit”.

Vull dir que, en fi, segurament no fa falta afegir-hi comentaris. Hereus que són ben vius, no cal tampoc, suposo, dir-ne noms ni cognoms, i que tenim del tot enregistrats a la ment. Caps de les anomenades forces de seguretat, el mateix monarca i molts del qui tenen com encàrrec exercir i distribuir allò que encara gosen dir-ne justícia. La veritat és que alguns d’aquests éssers, o avantpassats seus, me’ls imagino perfectament actuant, o manant actuar, en aquell temps que Defoe descriu de forma indefectible al seu llibre immens. Encara no fa tres anys, per cert, del 1r d’Octubre. Inoblidable de totes totes.