Merci, monsieur

En el fons, abans que cap altra cosa, hi ha les formes. La primera vista, la primera impressió. Després aquesta bondat primera pot no quedar confirmada. O sí. Tot pot ser. La primera impressió, però, és fonamental. I ja fa temps que no s’ensenya de formes a les escoles del país. Ni a les famílies. Ensenyar de modus, n’havíem dit. Urbanitat. Ser ben educat. I començar per abolir el tuteig universal, signe inequívoc d’una falsa igualtat tan contrària a la necessària i imprescindible jerarquia. Dir bon dia en arribar als llocs on anem i adéu o a reveure o passi-ho bé quan ens n’anem, totes aquestes cortesies. I no n’hi ha prou a dir gràcies quan ens feliciten el sant o l’aniversari. La gràcia i la bona impressió és afegir-hi en vida teva, o vostra, o seva. Som al pedregar, aquí, en totes aquestes qüestions tan bàsiques. Res a veure, per exemple, amb els veïns francesos. L’altre dia, posem per cas, plovia mentre érem al llac Pavin, Alvèrnia, i uns quants ens aixoplugàrem a la botiga d’un hotel que hi tenen instal·lat. Un nen de 8, 9, o 10 anys com a molt, pretenia entrar-hi i la porta no se li acabava d’obrir. Des de dins li vaig facilitar la cosa i, aleshores, en haver entrat, em fa amb tot el respecte del món: Merci, monsieur. Fantàstic, vaig pensar, és clar. I el meu Je vous en prie com a resposta. I immediatament al cap el pensament que una tal actitud avui és pràcticament impossible entre nosaltres, tot tan deixat anar de la mà de Déu.

Merci, monsieur

En el fons, abans que res, hi ha les formes. La primera vista, la primera impressió. Després aquesta bondat primera pot no quedar confirmada. O sí. Tot pot ser. La primera impressió, però, és fonamental. I ja fa temps que no s’ensenya de formes a les escoles del país. Ni a les famílies. Ensenyar de modus, n’havíem dit. Urbanitat. Ser ben educat. I començar per abolir el tuteig universal, signe inequívoc d’una falsa igualtat tan contrària a la necessària i imprescindible jerarquia. Dir bon dia en arribar als llocs on anem i adéu o a reveure o passi-ho bé quan ens n’anem, totes aquestes cortesies. I no n’hi ha prou a dir gràcies quan ens feliciten el sant o l’aniversari. La gràcia i la bona impressió és afegir-hi en vida teva, o vostra, o seva. Som al pedregar, aquí, en totes aquestes qüestions tan bàsiques. Res a veure, per exemple, amb els veïns francesos. L’altre dia, posem per cas, plovia mentre érem al llac Pavin, Alvèrnia, i uns quants ens aixoplugàrem a la botiga d’un hotel que hi tenen instal·lat. Un nen de 8, 9, o 10 anys com a molt, pretenia entrar-hi i la porta no se li acabava d’obrir. Des de dins li vaig facilitar la cosa i, aleshores, en haver entrat, em fa amb tot el respecte del món: Merci, monsieur. Fantàstic, vaig pensar, esclar. I el meu Je vous en prie com a resposta. I immediatament al cap el pensament que una tal actitud avui és pràcticament impossible entre nosaltres, tot tan deixat anar de la mà de Déu.

Falsa modèstia

S’entendran i arribaran a un acord, segur. Si més no, així ho voldria. Però ahir Oriol Junqueras ni molt menys arribà a la grandesa del President. Per qüestions formals, sobretot, i per l’escenificació. L’acte era un acte important, ni molt menys semblant a tots els que celebra quan visita treballadors del seu Baix i persones que s’ho passen molt malament des de fa molt de temps, massa, que li serviren aproximadament per completar com a mínim els primers 25 minuts de l’exposició. Que llargs que se’m feren aquells minuts que dic. No s’acabaven mai i se’ls hauria ben pogut estalviar de tan sabuts i coneguts com són de tots els qui l’escoltàvem. Però és que, a més, li va mancar anar més mudat, més d’acord amb la importància mateixa de l’acte. Pantalons i americana de diferents colors, que per cert no lligaven gaire, i camisa desbotonada. Home! I, després, Junqueras és un líder, un dels líders que el país té en aquests moments. I, per tant, representa, segur, un model per a moltes persones, i ja no diguem dels acòlits. Li cal polir, en aquest sentit, un poc més la llengua que empra. No fa caure, per exemple, les preposicions àtones davant la conjunció que, i així cada vegada que s’esqueia pronunciava coses de l’estil de “no els podem convèncer *de que…”. O, per esmentar-ne tan sols una altra, l’absència d’elisió en casos tan flagrants com “en *el àmbit de…”.

Un poc de decepció, doncs. Sobretot perquè, tal com sempre demostra, no li calen papers, ni faristol, ni apunts de cap mena i tot ho té al cap. És professor universitari. Historiador. I això encara l’eximeix menys del mal ús sovintejat de la llengua. Males formes, ja dic. Si més no, deficients. Pel que fa a la resta, pel que fa al fons, la veritat és que cap sorpresa i amb 10 minuts o un quart ja n’hi hauria hagut prou. Ni llista única ni votar dos cops. O així m’ho va semblar. Hi haurà entesa, però, i ja veurem quina i de quina manera: la unitat de tots és més valuosa que la unitat d’uns quants. Sinó que el President mai no parlà de la unitat de tan sols uns quants. Em sembla, vaja. M’hi sobrà, francament, tot allò dels centenars de llengües que es parlen al país, mandarí, àrab…M’hi sobrà saber-ne la seva militància religiosa, militància que comparteixo, perquè senzillament no calia. M’hi sobrà la referència als nostres néts del 2080, carrincloneria adreçada suposo que a possibles tietes que el puguin votar. I m’hi sobrà, en fi, la declaració més aviat pedant i cursi que Espanya no ens estima. Com si no ho sabéssim i no fes anys i panys que volem desfer-nos-en. No. No arribà ni de lluny a la grandesa del President. A banda que, i ho dic en veu molt baixa, gairebé com un sospir, li endevino de fa un temps ganes de guanyar ell les eleccions. Més que no pas, segurament, que les guanyi el país. Al final, passada l’hora i quart que hi esmerçà, el que em passà pel cap de manera inevitable fou l’expressió falsa modèstia.  Després vaig posar-me a veure Serpico i he passat molt bona nit. Dormir bé, deia Pla, és el més important del món.

M’ho vull creure

N’hi ha que se’n malfien, però jo veig el que veig. I el que veig és una imatge amb 11 persones que hi surten després d’haver estat reunides no sé quantes hores. No puc saber si diuen mentides ni si són sinceres ni si amaguen tan sols ambicions personals. 11 persones que representa que ens representen. Sí, ens representen. Veig el que veig i sento que tots els qui parlen diuen aproximadament el mateix. Anem endavant, i junts. I m’ho crec. M’ho vull creure. Perquè si no, ¿què? I m’agrada molt, a més a més, sentir el mot discreció. El que no m’acaba de convèncer de la imatge, però, té a veure amb aspectes formals. Amb l’estètica. Amb la manca d’estètica d’alguns. Són 11. 9 senyors i 2 senyores. Menys de la meitat apareixen vestits per a l’ocasió i ni Junqueras, que ara sembla que encapçala enquestes, no va amb corbata. Domina el texà, la samarreta, alguna camisa pengim-penjam. I, malauradament, hi ha fins i tot algú amb les mans a les butxaques. No sé si repetir que tenim un manifest defecte de formes o que el país és exactament aquesta curiosa barreja d’elegància i de, si més no aparent, deixadesa. Cosa que pel que es veu no impedeix que anem endavant, i junts. I m’ho vull creure. i m’ho crec.

L’ecologisme no és humil

Concepció utilitarista de l’etapa de formació. Pensar que allò que fas a les escoles i instituts serveix per arribar a tenir un “bon lloc de treball”. Res més allunyat de la realitat perquè aquesta no és la funció ni del primer ni del segon ensenyament. És de formar persones del que es tracta. Persones il·lustrades, assenyades, de bon cor. Civilitzades. És aquesta la funció de l’ensenyament, i no cap altra. No anem bé si pensem altrament. Estudi, lectura, reflexió, esforç. Aquests valors. I imposició d’ordre i disciplina. I tenir cura de les formes, molta cura amb les formes que hem tant desprestigiat aquests darrers temps. Igual que l’ortografia. Fer faltes d’ortografia és la primera mostra de mala educació. Es comença per fer faltes d’ortografia i s’acaba pensant que es pot anar a classe amb xancletes i que, a més, això no té perquè tenir cap importància. Però el fet és que anar a classe amb xancletes significa que no dónes cap importància a la classe. És que després vaig a la platja, i total! I aquest “total” vol dir que la platja passa per davant de la classe, animal. O, és que fa calor! Doncs ens aguantem. Perquè hem vingut a aguantar i no a deixar-nos anar. Una part del professorat s’ho hauria de fer mirar, també, és clar. L’igualitarisme ha donat uns fruits funestos, però. Hi ha aquest orgull de certs alumnes creguts, sense cap motiu de ser creguts perquè són alumnes mediocres per bé que les seves famílies es guanyin prou bé la vida, que mai no consenten que els cridis a l’ordre ni els renyis. S’enfaden i es fan els ofesos, pobrets, ells que no paren d’ofendre l’ordre que cal perquè les classes funcionin. I si al final els convides a abandonar l’aula, prefereixen plantar-te cara i no fer-te cas encara que això comporti que la classe s’aturi i els perjudicats siguin la resta de companys. No hi ha generació més egoista, mimada i consentida que aquesta actual que representa que ha crescut enmig dels valors de la “solidaritat” i de l’ecologisme. Ni disculpes no saben demanar després. No els han educat d’aquesta manera a casa. No admeten el professor com algú superior a ells. Sí, un superior. Un superior perquè representa que sap molt més del que ells saben i no tenen ni la humilitat de reconèixer-ho. L’ecologisme no és humil. I encara menys l’igualitarisme. Tants nois i tantes noies educats en la ignorància de la humilitat. Hi ha, però, algunes mesures que caldria recuperar. Fou, per exemple, un gran error fer desaparèixer les tarimes de les aules. La tarima com a mesura visual. El professor per damunt de l’alumne. Jerarquia. Que l’alumne hagi d’alçar la mirada. Caldrà, després, fer moltes més coses, moltes, però recuperar la tarima, una tarima sòlida i ben visible, fóra sens dubte un primer pas que se m’acut imprescindible.

Tot se n’anà a rodar el mateix moment que els escriptors van començar a ser vistos. (V-M).

A veure si al final, després de tot, després de tanta trajectòria, resultarà que no estimes res més que les teves ferides i que amb res no gaudeixes tant com llepant-te-les. Aquest gust tan amargant de les ferides.