Merci, monsieur

En el fons, abans que cap altra cosa, hi ha les formes. La primera vista, la primera impressió. Després aquesta bondat primera pot no quedar confirmada. O sí. Tot pot ser. La primera impressió, però, és fonamental. I ja fa temps que no s’ensenya de formes a les escoles del país. Ni a les famílies. Ensenyar de modus, n’havíem dit. Urbanitat. Ser ben educat. I començar per abolir el tuteig universal, signe inequívoc d’una falsa igualtat tan contrària a la necessària i imprescindible jerarquia. Dir bon dia en arribar als llocs on anem i adéu o a reveure o passi-ho bé quan ens n’anem, totes aquestes cortesies. I no n’hi ha prou a dir gràcies quan ens feliciten el sant o l’aniversari. La gràcia i la bona impressió és afegir-hi en vida teva, o vostra, o seva. Som al pedregar, aquí, en totes aquestes qüestions tan bàsiques. Res a veure, per exemple, amb els veïns francesos. L’altre dia, posem per cas, plovia mentre érem al llac Pavin, Alvèrnia, i uns quants ens aixoplugàrem a la botiga d’un hotel que hi tenen instal·lat. Un nen de 8, 9, o 10 anys com a molt, pretenia entrar-hi i la porta no se li acabava d’obrir. Des de dins li vaig facilitar la cosa i, aleshores, en haver entrat, em fa amb tot el respecte del món: Merci, monsieur. Fantàstic, vaig pensar, és clar. I el meu Je vous en prie com a resposta. I immediatament al cap el pensament que una tal actitud avui és pràcticament impossible entre nosaltres, tot tan deixat anar de la mà de Déu.

Egoisme d’adults capriciosos

Educar vol temps i paciència. Quan es tenen fills, perquè s’han volgut tenir, el primer deure és alimentar-los (i ja estem d’acord a ajudar aquells que per raons diverses veritablement ho necessitin i sempre que, esclar, sigui veritablement) i el segon, educar-los. Educar és difícil perquè d’alguna manera significa domar instints, civilitzar, preparar per a la vida en societat, reprimir en definitiva. Educar vol dir, també, saber dir que no, educar vol dir marcar límits, deixar ben clar que fins aquí, sí, però que, si passes d’aquí, el que facis tindrà conseqüències. Educar vol dir ser-hi, ser-hi quan els fills tornen a casa, i fer els deures amb ells -no pas fer-los-els, alerta!- i seguir la seva evolució i no anar tant al gimnàs o on sigui que ens vindria de gust anar. Ells són la primera cosa, són la nostra continuació. I tant és que sigui dissabte o diumenge. Egoisme dels adults capriciosos. Darrere un mal estudiant sol haver-hi sempre algun noi o alguna noia que demana més atenció, que a casa estiguem més per ell o per ella. I no serveixen de res l’excés de regals exculpatoris de la nostra mala consciència d’adults. N’hem parlat ja massa, de la mala educació, de la instructiva i de la que afecta les formes de la més bàsica urbanitat. N’estem tips, també, de pares que perden els nervis, i reconec que jo he estat el primer de perdre’ls massa vegades i ara me’n penedeixo. No podem perdre els nervis. Educar és una qüestió de temps, de paciència i d’amor. Tenir fills comporta responsabilitats. Tenir fills significa oblidar-te de tu mateix. I si no vols acceptar-ho, si el que vols és traslladar la teva responsabilitat a les escoles i als instituts, la resposta és molt fàcil: no hauries hagut de tenir-ne. Però si ja en tens, pensa sempre que els teus fills són teus i de ningú més. I no pateixis: a les escoles ja els ensenyaran de lletres i de números, que aquesta sí que és la feina que els pertoca.

En vida teva

Formes d’una certa elegància que s’han anat perdent. L’ensenyament que rebérem que feia que, en ser felicitats el dia de l’onomàstica o de l’aniversari de naixement, no ens limitéssim tan sols a agrair-ho sinó que a més hi afegíssim aquell magnífic i educat en vida teva/vostra. Moltes gràcies, en vida teva. De manera que no només t’ho agraeixo, t’expresso també el desig que tinc que puguis continuar veient-ho i vivint-ho. Cert que potser massa vegades felicitem per felicitar, d’acord. Però hi ha una esquerda com més va més profunda pel que fa a les formes i diria també que no fa cap falta que tothom sàpiga quin dia de quin any vam néixer, vam ser portats en aquest món, ni l’edat que tenim (incís per afegir que a veure quan deixarem de dir el foraster “*felicitats” en lloc dels des de sempre nostrats “per molts anys” o del “que per molts anys” quan es tracti de l’onomàstica). Llunyà quedà, en fi, aquell temps que la urbanitat s’ensenyava tant a casa com a l’escola. I ara cada cop s’ha anat fent més tard, massa tard. Potser ara ja no hi som ni a temps. Fins i tot et diuen masclista si cedeixes primer el pas a les noies. Ja veus si n’és, de grossa, la cosa.

Resulta que allò que anomenem oposició no està d’acord amb el nomenament de Vicent Sanchis com a director de la tele. Censuren la seva ideologia separatista. Escolti: ni el separatisme ni l’unionisme no ho són pas, d’ideologies. Són voluntats i sentiments. Del tot diversos i oposats, però sentiments i voluntats al cap i la fi. Les ideologies, CUP inclosa, són tot un altre afer.

Merci, monsieur

En el fons, abans que res, hi ha les formes. La primera vista, la primera impressió. Després aquesta bondat primera pot no quedar confirmada. O sí. Tot pot ser. La primera impressió, però, és fonamental. I ja fa temps que no s’ensenya de formes a les escoles del país. Ni a les famílies. Ensenyar de modus, n’havíem dit. Urbanitat. Ser ben educat. I començar per abolir el tuteig universal, signe inequívoc d’una falsa igualtat tan contrària a la necessària i imprescindible jerarquia. Dir bon dia en arribar als llocs on anem i adéu o a reveure o passi-ho bé quan ens n’anem, totes aquestes cortesies. I no n’hi ha prou a dir gràcies quan ens feliciten el sant o l’aniversari. La gràcia i la bona impressió és afegir-hi en vida teva, o vostra, o seva. Som al pedregar, aquí, en totes aquestes qüestions tan bàsiques. Res a veure, per exemple, amb els veïns francesos. L’altre dia, posem per cas, plovia mentre érem al llac Pavin, Alvèrnia, i uns quants ens aixoplugàrem a la botiga d’un hotel que hi tenen instal·lat. Un nen de 8, 9, o 10 anys com a molt, pretenia entrar-hi i la porta no se li acabava d’obrir. Des de dins li vaig facilitar la cosa i, aleshores, en haver entrat, em fa amb tot el respecte del món: Merci, monsieur. Fantàstic, vaig pensar, esclar. I el meu Je vous en prie com a resposta. I immediatament al cap el pensament que una tal actitud avui és pràcticament impossible entre nosaltres, tot tan deixat anar de la mà de Déu.

¿Conviccions profundes?

¿Quin mal hi ha en el fet que una persona canviï de partit, una o més vegades, o que sovint fins i tot es contradigui? ¿Quin mal hi ha? Estic d’acord amb Pessoa quan, ara fa 100 anys -exactament el 5 d’abril del 1915- afirmava que si hi ha un fet estrany i inexplicable és que una persona amb intel·ligència i sensibilitat es mantingui sempre ferma en la mateixa opinió i sempre coherent amb ella mateixa. També en el nostre cos es dóna la continuada transformació de tot. I igualment, doncs, en el nostre cervell. És segurament una anormalitat molt grossa pretendre pensar avui el mateix que pensaves ahir, tenint en compte que no tan sols el cervell d’avui ja no és el d’ahir, sinó que tampoc el dia d’avui no és el d’ahir. Ser coherent és una malaltia, potser un atavisme i tot. La coherència, la convicció, la certesa, són, a més a més, demostracions evidents -i quants cops disculpades- de manca d’educació. És una veritable manca de cortesia i d’urbanitat envers els altres ser sempre el mateix davant seu. Mostrar-te sempre igual. I fastiguejar-los i disgustar-los amb la teva -i nostra- manca de varietat. ¿Conviccions profundes, dius? D’aquestes, només en tenen les persones superficials. I només quan una humanitat lliure dels prejudicis de sinceritat i de coherència hagi acostumat les seves sensacions a viure independentment, només aleshores, es podrà aconseguir aquell poc de bellesa, d’elegància i de serenitat a la vida. Creu-me, ens fa molta falta. I m’és ben igual si et penses que em contradic. Jo estimo els fills, n’estic segur. Sinó que això no és cap opinió. És un sentiment, el sentiment, que perdura i perdura.