Sobre el fet de fracassar. Encara més!

S’acosta Sant Jordi amb la sensació, però, que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Però posats a pensar sobre el fracàs i sobre el fet de fracassar diria que tal cosa consisteix a no reeixir en qualsevol empresa o objectiu que t’hagis proposat. Per parlar de fracàs, doncs, cal que primer t’hagis proposat alguna cosa. Si res no t’has proposat i res no aconsegueixes, és absurd parlar de fracàs. Una de les mentides més grosses que tenim instal·lades en aquesta nostra societat en crisi és la del fracàs escolar. Primer perquè arribar al graduat escolar, és a dir, acabar el 4rt d’ESO no suposa cap esforç desmesurat. És com bufar i fer ampolles. I, després, perquè tot aquell que no ho aconsegueix és senzillament perquè no ha fet res. Res de res. I si no fas res i, per tant, no te’n surts, la paraula fracàs no és aplicable de cap manera a la teva persona. Només pot fracassar aquell que alguna cosa intenta i és impossible que fracassi aquell que no intenta ni fa res. No hi ha fracàs escolar. El que hi ha és fracàs estrepitós de la LOGSE dels anys 80. El que hi ha és el fracàs estrepitós del model de societat fal·laç i subvencionada que des del poder s’ha volgut impulsar. Que res no costi cap esforç. Només drets i cap deure. Això sí, això sí que ha fracassat rotundament i el resultat és aquesta estètica degradant i deplorable de la xusma “indignada”. A Catalunya només tenim competències plenes en ensenyament; no pas exclusives. No podem dissenyar, encara, la nostra pròpia llei perquè tal cosa depèn d’Espanya. I a Espanya, hi hagué Rubalcaba (acs, per cert), aquell candidat d’ara fa ja 10 o 12 anys, que proposà una mena de MIR per seleccionar els millors professors i després formar-los. Déu nos en guard! Quin absurd i quin disbarat! Rubalcaba al final no va guanyar, però aquest no és el problema. El problema era i és aquest formar-los, que sona massa a ensinistrar-los, que és el que en general entén un socialista per formació. El problema és que és cert que avui hi ha segurament, a l’escola pública, una majoria de professors que pertanyen a això que podem anomenar pensament únic i feble. I és absurd que un cop has seleccionat els millors professors parlis després de formar-los. Si són els millors, ¿en què pretens formar-los? I el record d’aquells dies que assistíem als tòpics de les anomenades festes de final de curs. Quina vergonya, en general! Brogit, xivarri, decibels i professors rient i aplaudint unes tals gracietes. Tot ben lluny del prestigi que aporten els equivalents actes acadèmics de final de curs al món anglosaxó i germànic. En comparació, el que avui tenim aquí, al sector públic si més no, és l’equivalent de can pixa i rellisca. Aquest sí que és el fracàs. Aquest desprestigi total, aquesta degradació de les formes i aquesta estètica deplorable, tuteig universal inclòs. Em sembla que no treballàvem pas durant tot un curs sencer per arribar a uns finals com aquests que dic. I ara la veritat és que ja no sé pas del cert com funciona. Ja fa més de 8 anys que no hi sóc. 

I, finalment, atenció amb la llengua. Molta atenció si us plau. Fa falta fer-la imprescindible. Perquè n’hi ha que pretenen primer degradar-la, catanyolitzar-la i després extingir-la. Els mateixos de sempre, des de fa segles. En aquest sentit, no oblidéssim pas que sense el català, principal i potser únic signe nostre de distinció i la base de tot, és impossible que hi hagi país. Prou que ho saben, ells, això. Prou que saben que seria, de part nostra, aquest cop sí, el més absolut dels fracassos. I no, no em fa res repetir-me.

El pitjor del present

Dies de sessions d’avaluació i de qualificació a les escoles. I vinga inflar notes i que res no sigui dit. I ara encara, que tan sols s’inflen. Perquè a les repesques de setembre s’asterisquen. Aquest verb nou: asteriscar. Qualificacions asteriscades*, un asterisc a la part dreta superior que vol dir que, malgrat no ser suficients, fem veure que ho són i, així, l’alumne igualment promociona de curs. I, mentrestant, les competències que prenen el lloc de la memorització. Aprendre a aprendre, a saber fer les coses, a ser una persona i a conviure. I així anar fent. Res d’acumulació de saber. No fa falta que ningú ensenyi res perquè del que es tracta és de passar de la figura del mestre com a transmissor de saber i de coneixements a un model on el protagonista és l’alumne a qui fa tota la sensació que, efectivament, ja no calgui ensenyar res. Com si en aquest camp fonamental de l’ensenyament l’alumne no hagi mai estat fins ara el protagonista. ¿A qui ens hem adreçat des de sempre sinó als alumnes? El llibre, a més, es veu que ha quedat obsolet i ja no motiva els estudiants. Fora llibres, doncs. Foment de la lectura sense llibres! Ara el que toca són Projectes que els posin davant de situacions reals i els dotin de més capacitat per enfrontar-se a la vida de cada dia. Enlloc no es parla d’estudi, enlloc no es parla d’esforç ni de mèrit. És ben bé que el pitjor del present és el futur. Flaubert ja deia que el que s’ha de fer és il·lustrar les classes il·lustrades, aquelles que si més no es presenten com a il·lustrades, i que la resta, el poble, ja les anirà seguint. Els exemples d’ara mateix són, però, molt poc exemplars i tot resulta la mar d’enutjós. I no sé si n’hi ha prou amb el consol d’apartar-te de tot allò que et resulti enutjós. Perquè, al capdavall, ¿per què fem les coses que fem?

Menys que gens

Sensació que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Els llibres us ho descobriran

Afinitats electives que vénen de temps enrere. Segurament de força abans d’haver perdut l’oremus gairebé del tot. Sobre l’Escriptura, de Ferran Toutain, és un llibre de l’any 2000. Un llibre excels. Les divergències de caire polític i de concepció de país no hi tenen res a veure. Em passa sovint això de sentir-me més a prop, pel que fa al món diguem-ne de les lletres, de persones com ell que no pas de segons quina mena d’independentistes. Vull dir que m’és igual que no siguin partidaris de la independència. Sense ser-ne, prediquen un model de societat, culta i llegida, que és exactament la que un servidor voldria per a aquest nostre país. Res a veure amb el que es desprèn d’altres que s’omplen la boca de trencament, de duis i de desobediència però que en general, pobrets, ho fan dotats d’un discurs que no hi ha per on agafar-lo ni s’aguanta per enlloc. Això és així. Llevat d’ocasions i de persones molt comptades, em sento més a plaer i molt més còmode llegint coses d’autors que no es declaren en pro de la independència, o que hi són obertament contraris, que no pas amb la majoria dels qui s’hi declaren a favor.

En fi, Sobre l’Escriptura no em sembla només un llibre excels sinó sobretot imprescindible en una societat com aquesta que no afavoreix pas gaire l’interès dels seus membres per la cultura. Una societat, a més, que reclama que s’ensenyi a escriure, però que no exigeix que se’n sàpiga. I no pas per esdevenir escriptor professional, no fa cap falta. Sí, però, com a mètode de pensament lliure i estructurat. I la lectura, esclar, sempre primer la lectura com a base de tot. Toutain, en un punt determinat del llibre esmenta Antoine Albalat, que l’any 1899, a L’Art d’Écrire, recomanava: “¿Voleu saber si mai arribareu a tenir talent? Llegiu. Els llibres us ho descobriran.- ¿Que voleu escriure però us heu quedat bloquejats? Llegiu. Els llibres us retornaran la inspiració.- Llegiu quan vulgueu aprendre a escriure; llegiu quan sapigueu escriure; llegiu quan ja no pugueu continuar escrivint. I escolteu: el talent no és res més que assimilació, l’assimilació dels models”. Quin munt d’esplèndides lliçons de llengua escrita, però també parlada. I afinitats del tot electives que tant de bo anessin a parar a mans, si més no, dels qui es dediquen a l’ensenyança, tant de les lletres com de les ciències. Sobre l’Escriptura.

Gestos del plaer passat

Un dels encants de veure i reveure La Nit de la Iguana (1964) és, sens dubte, el de contemplar la bellesa. La dels paisatges, però també la d’Ava Gardner, Deborah Kerr o la mateixa nimfa Sue Lyon. Hi ha, igualment, l’atractiu del personatge del reverend Shanon, encarnat per Richard Burton, i la direcció de John Huston, esclar. Aquesta vegada, però, l’atenció m’ha dut a centrar-me en aquelles turistes nord-americanes de l’òmnibus turístic, turistes ja velles i arrugades. Arrugades, sí, però d’una manera que em sembla diferent de com s’arruguen les dones en d’altres latituds com, per exemple, la nostra. Aquelles de l’òmnibus que dic fa la sensació d’haver-se anat arrugant en el confort i la bonança. Els solcs a la cara com a fruit de tots els gestos del plaer passat, joiós i sadollat, i repetit segurament gairebé fins a l’infinit i fins al punt d’haver-los (als gestos) imprès la màscara que ara guarneixen, la màscara d’una vellesa sense grandesa, la vellesa de la satisfacció i de tots els càntics dins d’aquell òmnibus sota les ordres de l’única excepció entre elles: l’excepció de la beata histèrica, frustrada, hipòcrita i ressentida que hi encarnà l’actriu Judith Fellowes.

Tot això i la lectura. La lectura que, igual que el cine, no és pas cap reflex de la vida sinó la vida en ella mateixa.

Merlí Bergeron

El serial deurà tenir un gran èxit. És pràcticament segur. Després de tan sols un capítol, però, em sembla que ja puc dir que em sento literalment als antípodes del que crec que hauria de ser un professor que diu que quan entra a l’aula li passen tots els mals. I encara més si es tracta d’un professor de Filosofia, substitut o interí, amb ganes de tenir bocabadats i de convertir en deixebles els seus alumnes. Començant, esclar, per l’infernal tuteig de companyonia còmplice i amistançada. I això que entenc perfectament que digui que s’estima més ser en presència dels alumnes que no pas en la de segons quins professors. Em semblà massa fàcil tot plegat. De vegades fins i tot nivell d’esquetx i encara gràcies. El serial deurà tenir un gran èxit, però no sé pas si així s’aconseguirà interessar de veritat les noves generacions en l’estudi, en la reflexió i en la filosofia i les Humanitats en general. Em recordà aquell Club del Poetes Morts, francament. Tots aquells disbarats. Camina i reflexiona, home peripatètic! Ni un sol cop he advertit, al llarg d’aquest primer capítol, el mot “Lectura”. Ni tampoc cap llibre no hi he vist aparèixer. Res. No anirem pas bé si ens pensem que a l’escola i a l’institut els nois/es hi van a passar-s’ho bé. L’estudi pot arribar a ser un gran plaer, però per arribar a gaudir-lo cal primer molt d’esforç i molta disciplina. I Merlí Bergeron, nom de mag, no veig pas que vagi gaire encaminat a transmetre-ho ni a predicar-ho. Pensem, reflexionem, capgirem la realitat! Molt bé, però ¿a partir de què i amb quines eines? ¿Llegiran Plató i la resta de clàssics? ¿I Nietzsche? En fi.

I també indecència

A l’expectativa de La Gramàtica dels Afectes. Emilio Lledó, la discreció i el reconeixement. Perquè l’amor no es converteixi en odi ni l’amistat en enemistat. El principi de les relacions afectives que tinguem comença per la relació afectiva amb tu mateix. I això t’obliga a millorar cada dia, a millorar i a lluitar perquè quan et miris al mirall no te n’hagis mai d’avergonyir. Sí, aquesta gramàtica i la gran malaltia d’aquest temps que vivim, la ignorància. Mira que n’arriba a ser, d’atrevida, la ignorància. I la poca capacitat de reflexió i la més que minsa cura que tenim amb el llenguatge. Ignorància i també indecència. I així tenim el que tenim i prou, tantes i tantes vegades a les ordres de l’indecent i de l’ignorant i d’aquesta concepció quadriculada de l’ensenyament que fa que els estudiants s’obsessionin amb el fet que són a la Universitat, quan hi són, per guanyar-se la vida i res més. Ensenyament, cultura, lectura, reflexió, memòria, educació de les formes, veritables creadors de llibertat. Aplaudiments del tot sincers per a Emilio Lledó, mestre.

Grans dosis d’atzar

No deu ser del tot cert que, si els teus fills et veuen en general amb llibres a les mans, capficat i subratllant i prenent notes, ells també s’hi aficionin i es converteixin així en lectors. Més aviat em sembla que això va com va. M’hi fa pensar Albert Serra al programa El Convidat. Ell s’estranya de tenir casa seva plena de llibres mentre no recorda, quan era encara petit, els seus pares ni ningú de la seva família llegint-ne mai cap, de llibre. Exacte, penso. Jo tampoc no recordo que a casa mai ningú llegís cap llibre. Sí que n’hi havia alguns, però sobretot per fer bonic i res més. Ni se’n parlava mai, de llibres. De manera que vés a saber per quina raó acabes convertint els llibres en aquesta mena de dèria que hi tens. Potser el fracàs d’haver volgut ser futbolista, o potser l’estètica que advertires en alguns professors que vas tenir i l’espectacle de les seves classes. No ho sé. Cap dels meus fills no és lector, això sí que ho sé. De manera que arribo a la conclusió que això va com va. Com sempre i amb tot. Grans dosis d’atzar. I, després, El Convidat dedicat a Albert Serra que acabo de veure a la carta aquest dematí mateix passa de puntetes per coses que molts pensem tot i pensant que no les hauríem de pensar de tan impopulars que resulten. Però les pensem, ja dic. (A mi tampoc no m’agraden els animals). En veu baixa i entre parèntesi. I que bons, els dos personatges banyolins que li fan d’actors!

Enlloc que valgui la pena

Tothom és tota la gent, totes les persones. I tothom ho sap. Fins i tot aquests de la correcció política, carrinclona, falsa, hipòcrita i tan i tan estúpida, ho deuen saber. Aquests del tots i totes. O del totes i tots, que encara em fa posar més la pell de gallina si tal cosa fos possible quan els sento. Esquitxos de saliva.

Els matisos han superat el projecte (Navarro). Sense ànim de fer llenya de cap arbre caigut, però i tant! Podria fins i tot haver-ho dit en singular. El matís. El matís que és Catalunya, la llibertat, l’autodeterminació, la desconnexió, la independència. Com vulguem dir-ne.

Formidable la cercavila de dissabte passat a Barcelona. Molt bé. Ara: si hem de parlar de llengua i d’escola, no n’hi ha prou a manifestar públicament l’amor que li tenim, ni a fer veure i a ensenyar com l’arribem a estimar. Ni tan sols a demostrar fins a quin punt ens oposem al sempitern projecte espanyol de menystenir-la i d’ignorar-la. No n’hi ha prou, amb això. Es tracta, sobretot, de fe, de creure-hi. De transmetre, a l’escola, amor i gust per la lectura, que el mestre se situï com a model i llegeixi en veu alta davant dels seus deixebles textos ben escollits. És a través de l’admiració, que s’aprèn. I de la seducció. No sé si es fa. No sé si llegim gaire a classe ni si ho fem prou bé. No sé, a més a més, si tothom que dissabte assistí en aquesta cercavila, i fins i tot els milers més que hi donaren suport malgrat no haver-hi pogut ser físicament, llegeixen i ho fan a més en català. Tant de bo fos així, tant de bo perquè aleshores segurament la cosa aniria encara millor i la tindríem aproximadament salvada. Em temo, però, que no és així. Potser el que passa és que el fet de llegir suposa sempre un acte solitari i individual i mai no és col·lectiu i encara menys multitudinari. Tant de bo no ens hi hàgim acostumat massa, a la multitud. ¿Quants lectors hi ha, realment, que llegeixin principalment en català? ¿20 mil? ¿30 mil? Segurament no gaires més. Ho sento, però no anem enlloc així. Enlloc que valgui la pena, és clar.

Connexió màgica

Regalo Contes i Poemes per a Nens extremament Intel·ligents de totes les Edats, recopilació de Harold Bloom, a la Mònica, psicopedagoga, ofici que avui s’ha fet del tot imprescindible, però que ens hauríem pogut estalviar si el relativisme no s’hagués imposat i les escoles no haguessin caigut a les urpes de l’igualitarisme i el mal gust generalitzat. I si les famílies haguessin complert la seva missió principal, que és la d’educar els seus fills en les formes i en el respecte i en l’obediència. I també en l’amor i en l’afecte, és clar. Aquest llibre que dic, per exemple, és contra la infantilització del saber i contra la papanateria imperant i la ignorància. I a favor del desenvolupament del llenguatge i de l’esperit lliure i crític. El desgavell és hores d’ara molt profund, però la immensa majoria de nens serien lectors per naturalesa. Ho serien si les circumstàncies fossin les adequades i el seu instint per la novetat no es veiés interromput per la tirania de les pantalles de tota mena i de tanta informació sobrera. La connexió màgica dels nens solitaris amb els llibres millors. L’aventura de llegir i l’encanteri. Enamorar-se d’un llibre com si t’enamoressis d’una persona. No, no caldrien tants psicopedagogs si certs llibres es comencessin ja a llegir des de la primera escola. En veu alta i de cor. I enamorar-te’n. Cap poema ni cap conte no tenen vida si no te n’enamores. Si un nen llegeix bé, es torna més interessant. Per a ell mateix i també per als altres. I estar-te sol amb un bon llibre és ser capaç de comprendre’t més a tu mateix i el món que t’envolta.

Meravella de vespre ahir a Bodega 1900. Plaer de les persones que m’hi convidaren i de les que feia tant de temps que no veia. I plaer de l’àpat, és clar. 3 hores a taula. L’expressió nostrada d’això xuclant s’empassa deu venir de la textura dels aliments que ens oferiren, tan diversos i delicats. I el servei, impecable. És el que té el gust, el talent i la precisió. Connexió màgica.