Perquè total!

Martí Tomàs i Alzina, el meu altre jo, em fa saber que està decidit a sortir de les anomenades xarxes socials. De fet, diu que ja ha deixat enrere facebook i també instagram. I que s’està pensant de fer-ho igualment amb twitter. Em sembla molt bé, li dic. Sí, perquè total!, fa ell. I després continua explicant-me que, ara que ja té uns ingressos que li permeten viure sense haver de fer res per obligació, pot dedicar-se a allò que més l’omple i li agrada, que és llegir i veure pel·lícules sobretot clàssiques. I que és per això mateix que se’n va a dormir molt tard i que també, per tant, es lleva molt tard. Ah! I des de primavera fins a finals de tardor el bany de mar diari que no falti sempre que no sigui a hores puntes del sol, la dermatòloga li deixà dit que per damunt de tot pensi i tingui clar que el sol i ell ja no són amics.

I parlant de llibres, com que sap que últimament m’he dedicat a repassar l’obra de Julian Barnes (Leicester, 1946), me n’aconsella un que fa uns quants dies ja vaig començar. Un llibre dens, d’una més que brillant imaginació i la mar de ric. Novel·la que és tot un mestratge de narració. Artur i George, n’és el títol. 587 pàgines comptant-hi la nota final de l’autor. Entre d’altres raons perquè, si un home no sap què vol fer, ha de descobrir què hauria de fer. I més ara, que el juliol comença a convertir-se en agost.

En fi, que són inacabables, aquesta mena de converses. Ara em parla de cine i insisteix en Els 400 Cops, de Truffaut, i en Testimoni de Càrrec, de Wilder, que diu que va veure ahir mateix a la nit. No cal que digui, entre nosaltres, que aquestes són pel·lícules que servidor ha vist també no sé quantes vegades i que no et canses mai de reveure i resseguir.

De política, en canvi, res o gairebé res. Em fa saber, però, el fàstic que sent envers gairebé tots els ostentadors i ostentadores de càrrecs públics siguin de la banda i del color que siguin i que Catalunya només pot tenir futur si arriba a ser estat lliure i independent i aconsegueix, així, salvar la llengua, que considera la base de tot. Si no, res. Ni noves masculinitats ni feminismes ni romanços d’aquesta mena. Amb l’Humanisme n’hi hauria d’haver prou. I no només ara sinó des de sempre, conclou.

L’última cosa que em diu, de moment, és que té la sensació que aquesta pàgina comença a tenir els dies comptats. Que és a punt de deixar d’existir, vaja. Perquè, total, si ja gairebé mai no hi escrius res…! I deu tenir raó, és clar.

Difícil de renunciar-hi

El fet que t’agradi molt una cosa, la que sigui, no vol pas dir que hi entenguis ni que en sàpigues ni poc ni molt. Ni que en siguis cap especialista. Senzillament t’agrada i fa que durant unes quantes hores et diverteixis. És el que em passa amb el cine, per exemple. Hi ha moltíssimes pel·lícules que m’agraden, i molts directors, i molts actors i actrius, i molts diàlegs i situacions. Bé. Però això no vol dir de cap manera que en sigui gens expert. De les tècniques que els professionals se serveixen, no en sé ni un borrall. En sóc tan sols un simple espectador. En aquest sentit, he sabut avui que ja fa gairebé una setmana que es va morir Michel Piccoli, actor, director, guionista. 94 anys. Ara mateix el recordo a Diari d’una Cambrera (Buñuel, 1963), a Belle de Jour (també Buñuel, 1966), a La Via Làctia (més Buñuel, 1969), a Topaz (Hitchcock, 1969), a La Dècada Prodigiosa (Chabrol, 1971), a El Discret Encant de la Burgesia (Buñuel, 1972), a Atlantic City (Louis Malle, 1980), a Habemus Papam (Nanni Moretti, 2011)…I moltes més, és clar. Ha estat un dels que més he admirat i encara admiro, i no pas només entre els francesos. Ara:amb això vull dir també que, de fer d’actor, no en tinc ni idea i me’n sento i me n’he sentit sempre del tot incapaç, a banda que no he passat tampoc mai per cap acadèmia. Només em dedico a observar, res més. A observar què fan els altres. Perquè jo, a mi mateix, no m’interesso gens. I tingues del tot clar i no oblidis mai que una cosa és voler això o allò i que l’altra és necessitar-ho. Voler i necessitar. I ara mateix, 2/4 de 8 del vespre, des d’aquí on sóc veig el cel i la mar. Tot ben lluminós. Difícil de renunciar-hi!

Si el proïsme t’irrita

De vegades, com ahir mateix, Diumenge del Ram, i després de saber la notícia de la mort sobtada de Carme Chacón – que Déu l’hagi perdonada-, de vegades, deia, transigeixo. Papà, podríem anar a veure Incerta Glòria aquesta nit. La fan a 2/4 d’11. I, esclar, vaig acabar dient que sí, que d’acord. Des que ara deu fer 3 o 4 mesos vaig anar a veure la joia de Paterson que no havia tornat al cine. I la veritat és que vam estar de sort ahir, la vam ben encertar. En total 6 persones a la sala. I la pel·lícula, com a tal, em semblà més aviat grandiosa i amb unes interpretacions sublims. La carlana, en Juli Soleràs, en Lluís de Brocà (Sales al film), la Trini. Amor en temps de guerra. Naturalment, però, no arriba ni a una mil·lèsima part del que és i significa l’obra de Joan Sales. Tantes i tantes coses que continuaran desconegudes, no viscudes, per a qui només en conegui aquesta versió cinematogràfica sense res d’en Cruells. Diàlegs i diàlegs, paraules i paraules, i la música que les acompanya… Però ¿i si tal com és no el pots estimar? Aleshores fuig, busca la solitud; viu sense proïsme. O estima’l o evita’l. Si el proïsme t’irrita, si ets incapaç d’amor, si ets impotent, vés a amagar la teva impotència i la teva vergonya en la solitud. Déu tindrà llàstima de tu si confesses la teva impotència…Pel que fa a mi, m’he refugiat en un racó de muntanya perquè sóc això, un covard i un impotent; em cal buscar Déu lluny dels homes ja que no tinc el coratge de buscar-lo entre ells perquè el que he vist dels homes és horrible des de 1917, any que vaig néixer, quantes coses horribles! El nostre segle és horrible, quin malson sense fi, quin oceà de sang, guerres i revolucions “jours de gloire” que anuncien i el que ve després, l’únic que ve, és una monòtona carnisseria i sempre això i res més que això…

Si una llengua substitueix totes les altres

El pròxim i ja proper 2 d’abril farà 2 anys de la mort de Manoel de Oliveira, degà que fou dels cineastes de la terra. 106 anys s’hi va estar, en aquest món. Viure és un vici, deia. Vivim per vici. Un vici absurd, per cert, perquè sabem que ens hem de morir i saber-ho ens hauria de llevar les ganes de continuar vivint; i tanmateix ens aferrem a la vida perquè és una droga, la més poderosa que coneixem. La vida és el gran vici de l’anima. Filmografia de 32 pel·lícules, algunes fins i tot de cine mut, i una que deixà com a testament, “A Visita“, per ser vista tan sols després que ell, efectivament, ja no hi fos. I en una Contra que li dedicà L.V. el 4 de juny del 2002 afirmava que les coses més modernes eren les més antigues del món. I que es negava a aprendre l’anglès i això que no es considerava pas cap bàrbar, al contrari, volia aprendre totes les altres llengües, però que parlar una altra llengua i renunciar a la teva només és just en la mesura que els que parlen aquesta altra llengua sàpiguen i facin servir també la teva. El periodista, en aquest punt, va dir: No m’imagino Bush (era temps de Bush) parlant en portuguès! I Oliveira: Precisament. Si una llengua substitueix totes les altres, com fa en aquest cas l’anglès, d’això se’n diu Co-lo-ni-a-lis-me. Tal cosa és globalització perversa, absorció de la llatinitat…

I el cine, el cine i les pel·lícules. No en sóc cap, de mestre. El cine és un arbre d’aquells tan grossos que plantà Llucifer amb milers i milers de fulles i branques. De manera que un servidor, igual que qualsevol altre cineasta, sóc tan sols una fulla d’aquest arbre. Una de les més petites, a més a més. (ACS)

El mur de la nostra espècie

Nit de desordre total. Ho sento, però tan sols hi ha vida a la Terra. O això, si més no, és el que sembla. No puc respirar. “Respira, va. Amb tranquil·litat”. Malenconia passarà de llarg. ¿Que no ho veus, com es va fent més petit? S’allunya de nosaltres a 95.000 quilòmetres per hora. No n’hi ha prou, no n’hi ha prou. Només és el segment d’un segment. I el nen que se n’ha anat cap al poble. Cavalcant. Mentida. Som el mur de la nostra espècie. I el sentiment maternal, la intuïció animal, la drecera cap a la porta de sortida. Fins a la màgica cova descoberta, enganyosament protectora, apocalíptica. Cap altre planeta no xocarà contra nosaltres sinó aquest que es diu Malenconia, Melancholia. Von Trier, 2011. Quines imatges! I mossèn Ballarín que s’ha mort justament el dia de sant Salvador. El recordo ara de l’única vegada que hi he parlat. Aquell vespre d’alegre tertúlia  al Tirsa de L’Hospitalet de fa uns quants anys, vigília del casament de renom, tan recordat també, que ell oficià l’endemà. (acs)

Si som capaços de perdonar

En un Món Millor. Hæven. Susanne Bier, 2010. Sempre hi ha esperança si som capaços de perdonar. I si no, el que hi ha és el caire del precipici. Nens humiliats i ofesos, aneguets lletjos de l’ambient escolar de vegades tan asfixiant. Atracció, aleshores, envers el buit la d’aquests nens insomnes de la civilitzada Dinamarca en què, però, hi ha coses que no acaben de quadrar. És èpica la tasca d’educar els nens, pou d’incertesa sobretot quan la vida dels adults va a la deriva. Els adults que, quan són morts, fan cara de nens. Hi ha fins i tot alguna llàgrima que s’escapa mentre contemples com la seva vida, vida de nens, transcorre aïllada del món a causa de les nafres que suposen la pèrdua de la mare i la compulsiva necessitat de trobar els culpables de la seva dissort. I, a l’altra banda, de manera paral·lela, el campament de refugiats a l’Àfrica, i aquells altres nens que no perden la vitalitat tot i l’ancestral familiaritat amb l’horror dels matons, altrament dits fatxendes, que consideren legítim i natural el dret de cuixa, el sadisme i la barbàrie envers els més dèbils. Hi ha qui n’ha parlat malament, d’aquesta pel·lícula. Jo no puc fer-ho de cap manera. En un Món Millor, sí. O Hæven. Civilització.

Vida de suburbi

Dies com el d’ahir que acaben de manera amable i conformada. Le Havre, la pel·lícula del director finlandès Kaurismäki (2011) del qual no sabia res. El port i l’estació de trens en què el protagonista, escriptor en el passat, ara fa d’enllustrabotes més o menys quixotesc i viu amb la seva dona malalta en un dels suburbis de la ciutat. Vida de suburbi a Le Havre fins que aquest bohemi enllustrador es converteix per atzar en protector d’un menor africà refugiat i polissó fugit d’un contenidor dels molts que hi ha al port. Res no és el que sembla, ni l’agent de la policia assignat al cas d’aquest menor desaparegut. Consciència de classe. Conte moral podríem dir que sense pretensió de ser-ho, i també al·legat contra la hipocresia sense al·legat ni hipocresia. I el bon humor de, per exemple, “sento molt la mort del teu marit” i la resposta de la mestressa de la taverna que diu “no t’amoïnis, era un fatalista”. Una hora i mitja que passa sense ni adonar-te’n. I el Sena i Le Havre i el menor ja camí de Londres a la recerca de la seva mare. I el jardí amb aquell ametller amb què acaba el relat. Total, cine que m’ha semblat del bo de veritat.

Gestos del plaer passat

Un dels encants de veure i reveure La Nit de la Iguana (1964) és, sens dubte, el de contemplar la bellesa. La dels paisatges, però també la d’Ava Gardner, Deborah Kerr o la mateixa nimfa Sue Lyon. Hi ha, igualment, l’atractiu del personatge del reverend Shanon, encarnat per Richard Burton, i la direcció de John Huston, esclar. Aquesta vegada, però, l’atenció m’ha dut a centrar-me en aquelles turistes nord-americanes de l’òmnibus turístic, turistes ja velles i arrugades. Arrugades, sí, però d’una manera que em sembla diferent de com s’arruguen les dones en d’altres latituds com, per exemple, la nostra. Aquelles de l’òmnibus que dic fa la sensació d’haver-se anat arrugant en el confort i la bonança. Els solcs a la cara com a fruit de tots els gestos del plaer passat, joiós i sadollat, i repetit segurament gairebé fins a l’infinit i fins al punt d’haver-los (als gestos) imprès la màscara que ara guarneixen, la màscara d’una vellesa sense grandesa, la vellesa de la satisfacció i de tots els càntics dins d’aquell òmnibus sota les ordres de l’única excepció entre elles: l’excepció de la beata histèrica, frustrada, hipòcrita i ressentida que hi encarnà l’actriu Judith Fellowes.

Tot això i la lectura. La lectura que, igual que el cine, no és pas cap reflex de la vida sinó la vida en ella mateixa.

Novicis

Últim dia d’aquest 2015. Temps lineal del calendari. Resums i resums. Fer memòria de les coses en ple hivern encara que enguany no ho sembli. No crec que celebri res aquesta nit. Em sembla que em quedaré a casa i faré memòria que dilluns passat, dia dels Innocents, va fer 120 anys de la projecció de la primera pel·lícula de la història. Imatges en moviment del 28 de desembre del 1895 en aquell Salon Indien du Grand Café al Boulevard des Capucines de París. 33 espectadors i 10 pel·lícules, breus, dels germans Lumière, entre les quals aquella primera Sortida de la Fàbrica Lumière de Lió. Només 120 anys i la veritat és que, a cada edat de la vida, hi arribem novicis i, sovint, mancats d’experiència malgrat tots els anys ja passats i viscuts. Potser també amb aquell punt de desil·lusió veient com tot funciona. Mentre ens puguem valdre per nosaltres mateixos, a cada edat de la vida podríem fer -de fet se’ns ofereix de fer- allò que segurament ens hauria agradat en una edat precedent. Però, aleshores, ¿per què refuso avui allò que abans m’hauria afalagat? Obstacles i atzucacs. Potser és que tot arriba tard si és que arriba. Igual que la mort, afirma Flaiano, que arriba quan potser ja no ens interessa. Novicis. Ara, això sí, amb tota l’esperança, la força, la il·lusió i la salut. Un poc més de murrieria i que el desig de tot es mantingui, mentre hi siguem, sempre ben viu. Amén.

Inevitable

Però bé. ¿I saps què? Que potser és veritat això que diu Fernando Trueba, que el cine és la vida. I mama, aquest àlbum que el pare m’ha encarregat de guardar. T’estimo, t’estimem, sigui on sigui que te n’hagis anat, que segur que és el cel. Tant és, no tinc paraules, no sé com dir-ho. I ha estat esplèndid tot el que hem viscut i parlat aquesta tarda a l’entorn de la taula. Sense ser-hi, hi has estat, com sempre. Ens ets inevitable. Ets, senzillament, la vida que vivim. I la mesura de les coses que ens passen.