L’any que vaig néixer

Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixo, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés,  que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952, (precisament, l’any que vaig ser dut en aquesta món)

En vida teva

Formes d’una certa elegància que s’han anat perdent. L’ensenyament que rebérem que feia que, en ser felicitats el dia de l’onomàstica o de l’aniversari de naixement, no ens limitéssim tan sols a agrair-ho sinó que a més hi afegíssim aquell magnífic i educat en vida teva/vostra. Moltes gràcies, en vida teva. De manera que no només t’ho agraeixo, t’expresso també el desig que tinc que puguis continuar veient-ho i vivint-ho. Cert que potser massa vegades felicitem per felicitar, d’acord. Però hi ha una esquerda com més va més profunda pel que fa a les formes i diria també que no fa cap falta que tothom sàpiga quin dia de quin any vam néixer, vam ser portats en aquest món, ni l’edat que tenim (incís per afegir que a veure quan deixarem de dir el foraster “*felicitats” en lloc dels des de sempre nostrats “per molts anys” o del “que per molts anys” quan es tracti de l’onomàstica). Llunyà quedà, en fi, aquell temps que la urbanitat s’ensenyava tant a casa com a l’escola. I ara cada cop s’ha anat fent més tard, massa tard. Potser ara ja no hi som ni a temps. Fins i tot et diuen masclista si cedeixes primer el pas a les noies. Ja veus si n’és, de grossa, la cosa.

Resulta que allò que anomenem oposició no està d’acord amb el nomenament de Vicent Sanchis com a director de la tele. Censuren la seva ideologia separatista. Escolti: ni el separatisme ni l’unionisme no ho són pas, d’ideologies. Són voluntats i sentiments. Del tot diversos i oposats, però sentiments i voluntats al cap i la fi. Les ideologies, CUP inclosa, són tot un altre afer.

No tot ha canviat tant

Torno a veure Plácido (Berlanga, 1961) després de no sé quants anys. Asseieu un pobre a la vostra taula de Nadal. Comèdia de costums, però implacable retrat social, sarcasme de la disfressa corrompuda i de la mesquinesa. La doble moral de predicar la caritat -si més no de fer-ho veure i tranquil·litzar així la consciència-, però no practicar-la. El petit jo de cadascú i prou i encara gràcies. Misèries de la societat amoral. No tot ha canviat tant. I em ve Espriu a la memòria, Espriu parlant d’ell mateix, aquests dies de tants i tan bons desitjos envers tothom. Aspirar, sense esperança, a l’oci; no haver tingut temps de casar-se, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho; detestar els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (i agrair-les des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies, però només en aquests), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen “vida de relació”, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. I estar disposat, mentre em deixin tranquil, a creure tothora, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món.

Tot això m’ha passat pel cap tot veient Plácido. I no sé ben bé per què. No tot ha canviat tant i, amb fe o sense, com més va més oblidem el sublim relat d’aquest dia. I jo, ho confesso, sóc també, més aviat, de felicitar. Bon Nadal. Així, en singular. I Santa Nit.