Perquè total!

Martí Tomàs i Alzina, el meu altre jo, em fa saber que està decidit a sortir de les anomenades xarxes socials. De fet, diu que ja ha deixat enrere facebook i també instagram. I que s’està pensant de fer-ho igualment amb twitter. Em sembla molt bé, li dic. Sí, perquè total!, fa ell. I després continua explicant-me que, ara que ja té uns ingressos que li permeten viure sense haver de fer res per obligació, pot dedicar-se a allò que més l’omple i li agrada, que és llegir i veure pel·lícules sobretot clàssiques. I que és per això mateix que se’n va a dormir molt tard i que també, per tant, es lleva molt tard. Ah! I des de primavera fins a finals de tardor el bany de mar diari que no falti sempre que no sigui a hores puntes del sol, la dermatòloga li deixà dit que per damunt de tot pensi i tingui clar que el sol i ell ja no són amics.

I parlant de llibres, com que sap que últimament m’he dedicat a repassar l’obra de Julian Barnes (Leicester, 1946), me n’aconsella un que fa uns quants dies ja vaig començar. Un llibre dens, d’una més que brillant imaginació i la mar de ric. Novel·la que és tot un mestratge de narració. Artur i George, n’és el títol. 587 pàgines comptant-hi la nota final de l’autor. Entre d’altres raons perquè, si un home no sap què vol fer, ha de descobrir què hauria de fer. I més ara, que el juliol comença a convertir-se en agost.

En fi, que són inacabables, aquesta mena de converses. Ara em parla de cine i insisteix en Els 400 Cops, de Truffaut, i en Testimoni de Càrrec, de Wilder, que diu que va veure ahir mateix a la nit. No cal que digui, entre nosaltres, que aquestes són pel·lícules que servidor ha vist també no sé quantes vegades i que no et canses mai de reveure i resseguir.

De política, en canvi, res o gairebé res. Em fa saber, però, el fàstic que sent envers gairebé tots els ostentadors i ostentadores de càrrecs públics siguin de la banda i del color que siguin i que Catalunya només pot tenir futur si arriba a ser estat lliure i independent i aconsegueix, així, salvar la llengua, que considera la base de tot. Si no, res. Ni noves masculinitats ni feminismes ni romanços d’aquesta mena. Amb l’Humanisme n’hi hauria d’haver prou. I no només ara sinó des de sempre, conclou.

L’última cosa que em diu, de moment, és que té la sensació que aquesta pàgina comença a tenir els dies comptats. Que és a punt de deixar d’existir, vaja. Perquè, total, si ja gairebé mai no hi escrius res…! I deu tenir raó, és clar.