Perquè total!

Martí Tomàs i Alzina, el meu altre jo, em fa saber que està decidit a sortir de les anomenades xarxes socials. De fet, diu que ja ha deixat enrere facebook i també instagram. I que s’està pensant de fer-ho igualment amb twitter. Em sembla molt bé, li dic. Sí, perquè total!, fa ell. I després continua explicant-me que, ara que ja té uns ingressos que li permeten viure sense haver de fer res per obligació, pot dedicar-se a allò que més l’omple i li agrada, que és llegir i veure pel·lícules sobretot clàssiques. I que és per això mateix que se’n va a dormir molt tard i que també, per tant, es lleva molt tard. Ah! I des de primavera fins a finals de tardor el bany de mar diari que no falti sempre que no sigui a hores puntes del sol, la dermatòloga li deixà dit que per damunt de tot pensi i tingui clar que el sol i ell ja no són amics.

I parlant de llibres, com que sap que últimament m’he dedicat a repassar l’obra de Julian Barnes (Leicester, 1946), me n’aconsella un que fa uns quants dies ja vaig començar. Un llibre dens, d’una més que brillant imaginació i la mar de ric. Novel·la que és tot un mestratge de narració. Artur i George, n’és el títol. 587 pàgines comptant-hi la nota final de l’autor. Entre d’altres raons perquè, si un home no sap què vol fer, ha de descobrir què hauria de fer. I més ara, que el juliol comença a convertir-se en agost.

En fi, que són inacabables, aquesta mena de converses. Ara em parla de cine i insisteix en Els 400 Cops, de Truffaut, i en Testimoni de Càrrec, de Wilder, que diu que va veure ahir mateix a la nit. No cal que digui, entre nosaltres, que aquestes són pel·lícules que servidor ha vist també no sé quantes vegades i que no et canses mai de reveure i resseguir.

De política, en canvi, res o gairebé res. Em fa saber, però, el fàstic que sent envers gairebé tots els ostentadors i ostentadores de càrrecs públics siguin de la banda i del color que siguin i que Catalunya només pot tenir futur si arriba a ser estat lliure i independent i aconsegueix, així, salvar la llengua, que considera la base de tot. Si no, res. Ni noves masculinitats ni feminismes ni romanços d’aquesta mena. Amb l’Humanisme n’hi hauria d’haver prou. I no només ara sinó des de sempre, conclou.

L’última cosa que em diu, de moment, és que té la sensació que aquesta pàgina comença a tenir els dies comptats. Que és a punt de deixar d’existir, vaja. Perquè, total, si ja gairebé mai no hi escrius res…! I deu tenir raó, és clar.

Vils mecanismes

Faria falta, potser, anar més amb compte i mirar de no furgar tant l’entrellat de les coses. Per estalvi de decepcions més que res. Ben bé com aquells nens amb la joguina rompuda que s’adonen que al dessota de la forma bella i admirable no hi ha sinó el vil mecanisme. No sé si serveix de gaire aquesta dèria que tenen alguns de desmuntar-ho tot, peça per peça, per veure tan sols, i mirar d’entendre, l’enginy que fa que la cosa funcioni. Sóc més aviat dels que pensa que com més descompons l’objecte més destrueixes la il·lusió. No ho sé. No sé tampoc si és possible ja de viure d’una altra manera, d’una manera més furtiva si vols, i al marge de tot això que ara en diem xarxes socials, ves quin nom tan poc entranyable. No sé si és encara possible viure’n al marge. De tan virtual com tot s’està tornant. Vils mecanismes. Diada dels Innocents encara que no ho sembli.

Plomes anònimes

Allò que es diu, que se sent dir, m’han dit que, diuen que, tafaneries, sempre sense subjecte, l’anonimat d’aquesta manca de subjecte. Estralls del parlar per parlar i que, al damunt, sempre hi hagi algú que s’ho cregui, o es pensi que hi ha un fonament qualsevol. La pel·lícula Dubte (Doubt, 2008, John Patrick Shanley, amb Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams -amb això ja gairebé estaria tot dit, de tan sublim com resulta la interpretació), ho ensenya tot això, ho mostra. 1964, El Bronx. Les sospites de la germana Aloysius en relació a un possible (però dubtós) abús sexual del pare Flynn amb un alumne negre. Tot de dubtes que, com a espectador, no et permeten poder estar segur de res ni de ningú. Fins i tot arribes a imaginar-te que vés a saber si el que passa no deu ser que la monja està enamorada del capellà. Diuen, diuen, diuen. Hi ha aquell instant del sermó magistral, majestuós: a veure, noia, agafa el coixí, puja al terrat i punxa’l sense pietat. I després torna i explica’m què ha passat. Molt bé. Al cap d’una estona, efectivament, la noia torna i diu que, en fer-ho, en punxar el coixí, milers de plomes han sortit volant. Molt bé, fa ell. Doncs ara vés-hi i recull-les totes. Però, ¿què diu? Això és impossible. Ah, d’acord. ¿I saps per què és impossible? Doncs perquè és el mateix que la la xerrameca dels xarlatans. No res. Plomes que volen sense destí.

Dubte és una pel·lícula que s’ha de veure. I no només un sol cop. Tot hi quadra. Sobretot el dubte. El 64 no era temps de xarxes socials tal com ho és aquest que vivim ara. Temps destructiu. Hi penses, en tot això, mentre veus la pel·lícula. Malpensats. ¿Per què la monja ha de ser tan malpensada si resulta que el sacerdot de qui sospita és un dels millors professors de l’escola de la qual ella és la directora? ¿Per què? Xerrameca de xarlatans. Encara que de vegades, com és el cas de Dubte, no hi hagi mala fe, sinó més aviat manca de precaució, innocència. No faig cap cas dels xarlatans de les xarxes i sóc dels qui mai no diu què fa ni deixa de fer, ni publica fotos amb la fesomia que pertocaria. Tampoc, tret dels amics i coneguts, no perdo gens el temps a veure què diu aquest o aquell altre. En cap discussió, no participo. ¿Per què, si no puc veure la cara que fan els altres? No cal. I admeto, sí, que és veritat que els textos d’aquesta pàgina sense importància van a parar automàticament a Twitter o a Facebook. Però allí es queden per si poden interessar algú. I res més. Xarxes socials que em fan pensar en aquest coixí del sermó de Dubte. Plomes anònimes. I ara vés i recull-les. Etern aprenentatge.

Salut mental

No sóc de tafanejar gaire a les xarxes. I menys encara de discutir-m’hi amb ningú, no em sembla que tingui sentit cap discussió ni debat sense la presència de les persones amb qui es tracti o, si més no, sense la possibilitat de veure’ls la cara ni de sentir-los la veu. Ara, és ben clar que resulta gairebé impossible estalviar-te del tot el munt de disbarats que s’hi arriben a dir. Disbarats i insults de tota mena. I desitjos infames i prementals com aquest, i molts d’altres encara. I tant és que més tard la reacció que causen els faci dir que se’n penedeixen, tant és. L’instint els traeix i ara ja es pot perfectament entendre la raó per la qual, a finals dels 90, i encara sense el predomini d’aquestes xarxes anomenades socials, el President Jordi Pujol afirmà que una de les coses que més el preocupava del país era la salut mental, la follia latent i cada cop més desfermada. I que feia falta, doncs, una partida pressupostària de les grosses de cara a la creació de centres de regeneració i a la formació dels professionals corresponents. I, esclar, vist on som, no només tenia tota la raó sinó que, àdhuc, va fer curt del tot. El món s’ha anat tornant encara més ximple. I és que avui, més que mai, al mig de la gran pineda clàssica sempre hi ha un pi bord (de fet, més d’un) que es pensa que fa romanticisme (Sindreu). I això per dir-ho de manera que soni suau i no gens ofensiva, només faltaria.