¿Com és que visc? ¿Quin resultat tindrà la meva vida i el pas per aquest món? A mi em sembla que saber molta filosofia consisteix a saber respondre aquestes preguntes. I em sembla que no podem. Nietzsche tampoc. Ell tampoc no va saber respondre-les. Em sembla que saber molta filosofia no és el mateix que saber pensar. I potser sí que és cert que en Nietzsche hi ha molt més humanisme que en totes les religions juntes. Totes les religions juntes, eh! Ho afirmava algú ahir, això. Jo no sé per què, però hi ha coses que no es poden saber i segurament és millor no arribar a saber-ho tot. L’Humanisme. L’home en el centre de tot. Però l’home sense Déu, ¿què és? Naturalment que no puc dissoldre ni esborrar l’existència de Nietzsche. Era només una manera de dir. Recordo haver estat un fervent seguidor i admirador del filòsof saxó. Segurament m’ho he llegit tot, o gairebé tot. I m’hi he embriagat. I després me n’he vantat. Però ara ja no. Hi ha moltes coses que m’han fet mal. I abans no ho sabia, però Nietzsche també em va fer mal. Li envejo, això sí, el seu coneixement de l’antiguitat, la mitologia, el món clàssic. Però jo, a mesura que he anat avançant, m’he tornat cada cop més apol·lini, més partidari de la distinció i de la moral dels senyors que suscita sempre un esforç creador i mai de submissió. He renunciat a Dionís. Miro de llegir i de pensar pel meu compte. I trobo coses que m’agraden i em consolen. I ja no trobo consol en Nietzsche. La llibertat sense Déu és un calaix buit del secreter, ha deixat dit Valentí Puig. M’estimo més la casa eterna i la fe dels pares perquè té molt més sentit, perquè no ho explica tot i perquè no hi ha explicació per a tot. L’home és limitat per naturalesa i la seva capacitat per conèixer, també. Som petits. Aspirar al tot és aspirar al zero. Déu és el sentit i Nietzsche diu que Déu ha mort. Tòpics de l’esquerra menjacapellans. La llibertat no és can pixa, la llibertat és un honor i davant de tots el mals tenim encara el Sermó de la Muntanya, la pietat, la compassió, la misericòrdia. L’amor de Déu és infinit i Nietzsche el nega. Per això ara ja no em serveix i no em consola; per la manca de fe, per la ruptura amb la fe. Perquè sense fe no és possible el coneixement del sentit de la vida humana, sentit gràcies al qual l’home no s’aniquila, no mata ni es mata, sinó que viu i deixa viure. La fe és la força de la vida. Si un home viu és perquè creu en alguna cosa superior, en alguna força. I on hi ha la força, hi ha també l’ideal. I perdó. He escrit a raig. Un cop més.
Pàgina d'inici » Posts tagged 'fe'
Tag Archives: fe
Per dur la contrària
-Escolta, ¿a tu qui t’ha creat i ha fet que fossis dut en aquest món? – No ho sé. – ¿Els teus pares, potser, a través de Déu Nostre Senyor o, més ben dit al revés, Déu Nostre Senyor a través dels teus pares? – Sí, no ho sé, és possible. Però, esclar, tenint en compte que el mateix deu haver passat amb molts dels personatges que ara mateix ostenten el poder i ens governen de manera tan grollera, matussera i interessada, no puc evitar la sensació que l’existència d’aquesta gent li deu ser, a Déu, més útil i valuosa que no pas la meva. I aleshores, ben mirat, la cosa em deixa més aviat indiferent, procuro no pensar-hi ni fer-m’hi gaire mala sang, la veritat. – Bé, bé. ¿I amb quina finalitat, doncs, et penses que has estat creat? – Per dur la contrària a la majoria de coses avui establertes. – ¿Quines? – Doncs mira, el fals igualitarisme, el relativisme imperant que potencia els drets (suposats) per damunt dels deures (ineludibles), el menyspreu pel mèrit, la correcció política, tothom que diu cava en lloc de xampany i pica-pica en lloc d’entrants o refrigeri, la lletjor general i la cridòria, el constant i ridícul desdoblament de gèneres…, no acabaríem mai. – Però, en realitat, ¿què t’ha fet, a tu, tota aquesta gent que dius? – Molt senzill: maldar per llevar-me la fe i la bondat i el bon humor. Sinó que encara hi sóc. No sé fins quan, però encara hi sóc. I tingues en compte una cosa: en aquestes altures de la faula, m’és ben igual el que pensin de mi. No és problema meu i el que em sembla que hem de fer és continuar. Continuar i continuar. Per més que el vent ens vingui tant de cara.
Tornem
Tornem ja. Sempre hi ha el dia de tornar. Fins ara si més no. Des de Briviesca, el trajecte passa per Peñaranda de Duero i el Palau dels Avellaneda presenta la façana esplèndida en restauració. I l’església de Santa Anna, antiga col·legiata abacial, és tancada tot i que el rellotge indica que som més enllà de les 9 del dematí i és diumenge i ja no hi deuen fer missa. En fi. La passejada per Peñaranda sempre val la pena, agrupada com està al fons del seu castell imponent mentre potser recordes que el 1608 aquell rei Felip III la cedí, com a ducat, a Juan de Zúñiga y Avellaneda, que era aleshores virrei de Catalunya i de Nàpols, i tot el que el personatge al cap de poc temps provocà. Bé, el trajecte. El Burgo de Osma, Berlanga de Duero, Almazán, Morón de Almazán, Alentisque, Monteagudo de las Vicarías, Pozuel de Ariza i, encabat, ja a l’Aragó, Ariza, Ateca i fins a Calatayud on a la 1 hi ha el dinar en un restaurant que es diu Marivella. Després la cosa és ja bufar i fer ampolles, sense gaire trànsit, fins a la destinació de cadascú. Ja a casa, a quarts de 9 del vespre, llegeixo que l’acció mai no ens calma, però ¿qui ha pogut mai resistir-s’hi? Buits, com a la beguda, ens aboquem als actes, ebris, amb una estranya fe ja abans de començar (Lluís Solà).
Fe no és fanatisme
Ciris, espelmes, monedes, piscines, el vaixell invertit, impressionant, de la basílica subterrània Pius X, el terra del qual és com el mar en calma aparent. Gairebé tot és de franc a Lourdes, també les processons i l’aigua de les fonts, quines cues, Marededéu, i mai més ben dit. Excepte, esclar, el menjar i el dormir. I els milers d’articles que són posats a la venda als comerços locals, molt més que nombrosos. Articles gairebé tots ells sagrats, potser fins i tot consagrats. Al món hi ha moltes desgràcies i molts éssers desventurats, cert. A Lourdes tot això queda més que clar. Ara bé, una cosa és la fe i una altra de ben diferent és el fanatisme i l’exhibició pública de tot el que suposa aquesta fe. Fe que tampoc no s’hauria de confondre amb superstició. No fa cap falta i no sé si ens entenem. Perquè, a veure, el que hi ha instal·lat a Lourdes i als llocs anàlegs, és el modus vivendi que consisteix en aquesta indústria dels qui comercien amb la fe que no ha de ser fanatisme. Reclam del tot ben organitzat i fins al més mínim detall. La fe és discreta i és sobretot una actitud davant la vida. Igual que la pregària i la lectura de la paraula, privacitat i discreció. En fi, un poc exaltat, em sento. Wilde en un moment del De Profundis va dir que un sentimental és aquell que desitja el luxe d’una emoció sense haver-la, però, de pagar. Esclar que la raó de Wilde no és pot pas dir, precisament, que fos del tot exemplar.
Clar que no
Clar que no. Clar que no es pot insultar la falta de fe dels altres. Però tampoc aquests altres no poden insultar la fe, la que sigui i sempre íntima i privada, dels qui en tenim. Que ells no en tinguin és cosa d’ells, però no poden insultar-la ni tampoc riure-se’n i fer-ne escarni. La fe no és, no ha de ser, cap cosa de portes enfora. Ni exhibició pública de res. Ja no em semblà bé, l’any passat, que al meu poble l’Ajuntament, sí l’Ajuntament i no pas la parròquia, decidís recuperar la processó de Divendres Sant, expansió pública de sepulcres emblanquinats. El divendres sant i i tots els altres dies sants és per dintre de cadascú que hi cregui que han d’anar. El Nom de Pare en llevar-me i el Parenostre de cada dia abans de sortir al carrer i també abans d’adormir-me a la nit és cosa meva i ningú no n’ha de fer res i ningú no hi està obligat i és una decisió lliure que em fa sentir bé i en pau a pesar de totes les culpes arrossegades. I em sembla que el més públic que pot ser qualsevol rés o pregària és, hauria de ser, a l’interior dels recintes religiosos i no pas als carrers de pobles i ciutats convertits en espectacles. Contra tot integrisme, sí, també contra l’integrisme relativista d’avui, la fe, ja ho sabem, no es basa en res que sigui demostrable a través de la raó. Tot hauria de ser molt més discret. Tampoc la inexistència de Déu no s’ha mai demostrat. Clar que no.
Caldria inventar-lo
No cal entestar-se a demostrar la no existència d’allò que no existeix. Déu, simplement, no existeix. L’ateisme. Heus aquí l’ateisme i la pena i la llàstima que em féu l’article de Joan Ollé l’altre dia al Periódico, article en què expressava aquests seus criteris. Ollé no deixa, ni contempla tan sols, l’opció de triar entre creure i no creure. Ollé nega la llibertat i oblida, perquè no ho deu saber, que el despotisme pot prescindir de la fe, però la llibertat, no (Tocqueville). Ollé és un molt bon dramaturg, sens dubte. I de llarga i segurament brillant trajectòria. Adaptador de Pla, Rodoreda, Maragall, Espriu i tants d’altres. I no sé fins a quin punt la paraula dramaturg pot arribar a ser sinònim de comediant. ¿En què creuen els ateus? “Elimineu Déu de l’Univers, i l’Univers no serà més que una gran il·lusió” (Felicité Robert de Lamennais). No és per la raó que s’arriba a Déu, sinó per la fe. Tampoc la inexistència de Déu no s’ha mai demostrat. ¿Quina és la fe dels ateus que neguen, sense donar-ne raó, l’existència de Déu? La fe no està fonamentada en la raó humana i per això, posats a triar, m’estimo més la posició de Baudelaire que no pas la d’Ollé: “Déu és l’únic ser que, per regnar, no té ni tan sols necessitat d’existir”. O la de Voltaire: “Si Déu no existís, caldria inventar-lo”.
miquelcolomer 