El professor del desig

Segons em diuen, vaig ser un dels pocs professors que tractaven de vostè els alumnes a classe, en lloc de tutejar-los. És veritat, també, que m’estimava més presentar-me davant d’ells amb camisa i americana. I pantalons llargs, és clar. I ben calçat. M’encantava ensenyar literatura. En molt poques altres situacions em sentia tan feliç i content com quan era davant de l’aula amb pàgines d’anotacions i els llibres plens de marques destacades. Crec, encara ara, que no hi ha cap altra cosa a la vida que pugui comparar-se a una aula plena d’estudiants. De tant en tant, davant d’alguna expressió o alguna frase que considerava fonamental no podia aturar l’impuls d’exigir que ho gravessin amb foc a les seves memòries i que ho copiessin literalment a les llibretes i que, en acabat, s’ho llegissin en veu alta. Estava i continuo estant convençut que quan en surtin, quan acabin els estudis, no trobaran fàcilment en cap altre lloc l’oportunitat d’expressar-se sense traves sobre allò que més importava a homes amb tan bona sintonia pel que fa a la lluita per la vida com certs fragments de la Bíblia, Llull, Metge, March, Dant i aquell seu “abandonin tota esperança”, Tolstoi, Mann, Flaubert, Pla, Rodoreda, Sales… I que el que ens preocupa a la vida, i és d’això que parlen els llibres que els proposàvem -ara la veritat és que ja no ho sé, sento dir totes aquestes bajanades de l’acompanyament emocional i tantes d’altres obscenitats que res no tenen a veure amb el veritable ensenyament…- són coses com la soledat, la malaltia, l’enyorança, el patiment, el desengany, l’esperança, la passió, l’amor, el terror, la corrupció, les desgràcies, la mort. I no m’importava gens que a final de curs estiguessin farts de la meva insistència en la relació total que hi ha entre les grans novel·les i tot allò que a cada moment ells, els estudiants, saben de la vida. La relació permanent i profunda entre vida i literatura i la constatació que la nostra, de vida, la de tots plegats, és dins dels llibres. Vull dir que és del tot una veritable creença, per a mi, l’ofici de fer classe. Ho ha estat, si més no, vaja. Ara que em sembla que ja no se n’ensenya, de Literatura. Sobretot que no llegeixin, que no pensin! Abandonem tota esperança.

(Amb la crossa de Philip Roth i El professor del desig)

Les diria massa grosses. Els indecisos

Merder amb Juan Marsé, veig, ara que és mort. Aquest fet, però, no em fa canviar gens allò que sempre n’he pensat. Escriptor català que va escriure en castellà. Molt bé i res a dir-hi, només faltaria. Cadascú escriu en la llengua que vol i li fa més gràcia o s’hi sent més hàbil. Ara: les nacionalitats de la literatura només tenen a veure amb la llengua emprada i amb res més. Si escrius en castellà, tot i que siguis català, pertanys a la literatura castellana. Si escrius en català, siguis d’on siguis, formes part de la literatura catalana. Així de clar. No fa cap falta tibar més la corda. D’altra banda, “Últimas tardes con Teresa” i “Si te dicen que caí” són els dos únics llibres seus que he llegit. I ja fa temps. M’agrada com escrivia, he de reconèixer-ho. I mira que Marsé no és pas l’únic amb qui em passa això. Vull dir que hi ha escriptors catalans (en castellà) que admiro pel que escriuen i per com ho escriuen i pel domini que demostren tenir de la llengua. El que em fot, i no suporto d’alguns d’ells, entre els quals Marsé mateix, és que s’hagin declarat enemics acèrrims de qualsevol cosa que soni a català. Partidaris d’un federalisme d’esquerres, o no sé què, però sempre amb l’ús del castellà (llengua de Castella) per bandera. El fet de pertànyer al “Foro Babel“, per exemple. Quina cosa! I no m’allargo senzillament perquè les diria massa grosses. En fi, Marsé, Juan Marsé, ACS!

I, canviant de tema, aquest petit plagi de Cioran. Dubtes i indecisions. Podria ben bé dir, en el meu cas, que dubto i, per tant, existeixo. Ara bé: hi ha aquella cosa que diu que un desconegut acaba d’explicar-me que ha matat no sé qui. No ha anat a buscar la policia perquè ningú no sospita d’ell. Sóc l’únic que sap que ell és l’assassí. ¿Què he de fer? No tinc l’audàcia ni la deslleialtat (ja que m’ha confiat un secret, i quin secret!) per anar a denunciar-lo. Em sento el seu còmplice, i em resigno a ser arrestat i castigat com a tal. Alhora, em dic que això seria una bestiesa. Tot i això, potser sí que vaig a denunciar-lo. I així continuo fins que em desperto.

L’interminable és l’especialitat dels indecisos. No poden resoldre res a la vida, i encara menys quan somnien. Perquè quan somnien perpetuen els dubtes, la covardia i els escrúpols que els defineixen. Són gent idealment aptes per al malson. I el que em demano, però, és què faríem si no dubtéssim i no fóssim indecisos. ¿Hi ha res que sigui segur, a banda de la mort, és clar, i de l’inconvenient d’haver nascut?

La revolta veritable

Diuen que, si per cas, serem foragitats de la U.E. Bé, lingüísticament encara és l’hora que mai n’hàgim format part. I mai és mai. De manera que, què volen que els digui. Estem molt i molt castellanitzats. També mentalment. N’hi ha que diuen que no hi veuen solució. Però la revolta veritable, la de debò i la més bàsica, no és cap altra que la lingüística. Si no, ja poden dir missa.

Literatura. El canon d’obres mestres. Però no és mai qui signa el llibre l’autor d’una obra mestra. L’obra mestra és cosa dels lectors, de la qualitat dels lectors. D’aquells lectors rigorosos, plens de subtilesa i d’ingenuïtat, sense cap pressa i amb tota la lentitud que cal, amb temps, vaja. La llàstima és que aquesta mena de lectors ja fa temps que s’estan morint. I no només d’inanició. A l’altra banda, doncs, a la banda d’aquells que han convertit en ofici el fet d’escriure, del que es tracta no és pas ser clàssic, sinó més aviat d’arribar a convertir-s’hi i a no passar mai de moda. (Valéry)

Els pobles lliures

Si no hi ha res de nou, aquest dilluns que ve, demà passat, serà la represa del curs de l’Ateneu. Fins ara hi hem llegit, comentat i discutit coses de Montaigne, de Pascal, de La Rochefoucauld, de La Bruyère. Queden 8 sessions fins al final i la idea és complir-les amb Joseph Joubert i Jules Renard. Parlant de literatura, res no et fa tornar més imprudent ni més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels llibres antics. Pensament de Joubert (1754-1824). Un tan sols dels 1.376 de què consta l’edició d’aquests seus Pensaments que l’any 2009 publicà Proa segons traducció de Joan Casas. Audaços i imprudents de les novetats d’aquests dies. I esclar que els qui avui escriuen i publiquen bé que han de guanyar-se la vida i els llibres que fan és bo que els possibles lectors els comprin. No sé si hi ha gaires lectors, per cert, lectors de veritat, vull dir. No ho sé i aquesta no és pas ara la qüestió. El que m’ocupa de cara a dilluns és Joubert i el plaer de rellegir-lo. I en tinc ben bé prou i m’hi conformo tot i la llarga cua de lectures que tinc acumulades. No talleu allò que podeu deslligar i penseu que els pobles lliures són aquells que tenen la facultat i la facilitat de desfer-se de les lleis que els desplauen i els tenallen. Parafrasejo Joubert al mateix temps que no puc fer sinó recomanar-lo. En ell tot és pòstum. I, això sí, gairebé només som infeliços per reflexió.

Reencarnació

Va, parlem ara un poc de Literatura. I a partir d’aquí ja ningú no diu res i tothom calla. Tu demana, no deixis de demanar. Pensa que pots demanar-ho tot i obtenir-ho, igual que pots demanar poca cosa i no obtenir-la. La culpa no és mai dels altres i tot depèn del que hi aportis i de les ganes, l’esforç, la voluntat i el talent que hi posis a disposició. I la veritat és que ja no queden gaires anys i, per tant, les probabilitats d’esdevenir immortals no fan sinó disminuir. Per cert que no sóc pas d’aquells que creuen que, contra la mort, el millor hauria estat no haver nascut, al contrari, el que penso és que contra la mort, més aviat, no hi ha res a fer. I tant és que la massa i la multitud cregui només en els espectacles en què participa, el pa i el circ del futbol, posem per cas, o en aquesta cosa amb un nom tan lleig com el de vacances ara que som a les envistes de Pasqua i qui més qui menys tindrà dies de festa -recordem, per si de cas, que la millor manera de tornar és no anar-se’n-, o la pràctica de tota diversitat sexual, quina mandra…

D’altra banda, quin mal d’ulls. Reencarnació. Temps circular. Tot el que se’n va torna.

¿Què és un lector?

Aquesta pregunta -¿què és un lector?- és, en definitiva, la pregunta de la literatura. És la pregunta que la constitueix, no n’és externa i és la seva mateixa condició d’existència. I la resposta -en benefici de tots nosaltres, lectors imperfectes però reals- és un relat sempre inquietant, singular, distint…I no per això deixa de ser cert que hi ha lectors malvats, criminals podríem fins i tot dir-ne, aquella mena de lectors que usen els textos en benefici propi i en fan un ús desviat i potser també depravat. Lectors que llegeixen malament tan sols en el sentit moral; lectura malvada, rancuniosa, ús pèrfid de la lletra i de la paraula. De vegades la mateixa crítica literària m’hi fa pensar. Com si hom llegís aquest llibre contra un altre lector i no pas a favor. Lectura enemiga. I no em desdic pas, de cap manera, que el llibre és un objecte transaccional, una superfície on es desplacen les interpretacions, tantes vegades diverses…I la imatge de les pàgines de l’últim lector, d’aquell que s’ha passat la vida llegint i s’ha cremat els ulls sota la claror de la làmpara. Borges: jo sóc ara un lector de pàgines que els meus ulls ja no veuen. Tot i així, no deixa de ser veritat que no sempre llegeix més bé aquell que té més bona vista.

En fi, tot això anterior és extret, esclar, de Ricardo Piglia (acs) i del seu El Último Lector. Amb tot el fervor, ho dic. I també amb el record de lectures d’altres coses seves, immenses, fetes al llarg del temps, com Plata Quemada, Nombre Falso, Crítica y Ficción, i també aquelles Formas Breves, tan plenes d’il·luminacions.

No poder no escriure

Fins fa quatre dies, ni tan sols n’havia sentit dir res. Damià Bardera: No puc no escriure. Atracció envers l’inconegut i de les coses que diu i de la concepció del món que em sembla endevinar-hi. El cos i tot el que hi dus, a dins. El món de Jung inclòs. Persones que no es fan notar. Persones no lliurades a les pressions de la comercialitat i la professionalització. La literatura no és un ofici, va molt més enllà. No poder no escriure. I d’alguna manera renunciar al que en diem èxit a canvi de ser fidels a elles mateixes i a la literatura. Aquest ideal que segurament condueix, podríem dir que necessàriament, a allunyar-se dels debats polítics i dels conflictes socials. I sense presumpció de res, ni ximpleries, ni dogmatisme, ni intolerància. No poder no escriure. Encara que costi tant guanyar-s’hi la vida. I ara Damià Bardera diu que no publicarà més i només escriurà, com si fos poca cosa. Com a mínim durant un temps. Quin temps, aquest, per cert. Temps que desvirtua el mot “clàssic”. Fins al capdamunt, n’estic, de l’ús i abús d’aquest mot cada vegada que hi ha un Barça-Madrid de futbol. Fins al capdamunt. Pa i circ. Tanta estultícia escampada. I més com més va. Perquè i després, què!

La cosa més beneita

Aquesta cita de Melville: Però és que la Veritat és la cosa més beneita que hi ha sota la capa del sol. Intenta guanyar-te la vida amb la Veritat, amb la recerca de la Veritat si t’ho estimes més, i ja ho veuràs. Anant bé, acabaràs al menjador de beneficència. De veritat t’ho dic. Creu-me. La literatura no només té a veure amb la literatura. Suposo que ho saps, que ho sabeu. Ho explicà, ja fa més de 30 anys, Stephen Vizinczey. Hi ha dues classes bàsiques de literatura. Una és la que ajuda a comprendre (‘t), l’altra la que ajuda a oblidar; la primera t’ajuda a ser una persona lliure, l’altra ajuda la gent a manipular els altres. Com l’astronomia, com l’astrologia. Fixa’t, si no, què passa quan llegim. Quan llegim som extremament vulnerables i podríem dir que només ens sentim plens i feliços amb els autors que ens mostren les nostres mateixes inclinacions, interessos, prejudicis, il·lusions, pretensions, somnis, i també els mateixos valors i les mateixes actituds envers el sexe, la política, la mort i l’amor…¿La Veritat, dius? No he arribat mai a comprendre res del tot. Veritat i mentides. Singular i plural. Que cadascú, si n’és capaç, es busqui la seva, de veritat. En minúscula, però. De veritat t’ho dic. Creu-me.

Escamot

És a dir, aquella mica d’ordre que serveixi per protegir-nos del caos d’aquesta civilització del tòpic i dels debats d’opinió com a suplantadors del pensament. Aquella mica de subjectivisme, d’estabilitat, de permanència, també de familiaritat. I una certa seguretat, tant en les coses com en nosaltres mateixos. I, sobretot, que puguem reconèixer objectes i reconèixer-nos com a nosaltres mateixos. Nosaltres mateixos, exactament. Potser no es tracta pas de caos, ben mirat, sinó d’estereotips i de clixés que tot ho governen. I ara ja  amb una llengua que es va fent com més va més prescindible i sense gairebé literatura a les escoles, defalliment de les intensitats afectives i col·lapse del pensament crític i lliure. I tot en mans d’aquest domini gregari de l’opinió, immens escamot.

Tan sols medicina

Hi veiem i hi sentim a través de les paraules i entre les paraules. Foradem forats, deia Becket pel que fa al llenguatge, per veure o sentir tot allò que s’amaga darrera seu, darrera el llenguatge. La literatura com a salut i el problema segurament més gros és que és ja absent de les aules del país. Avui mateix en parla Jordi Llovet. I l’exemple de Chesterton, que definia la nit com un núvol més gros i extens que tot el món i com un monstre fet tot ell d’ulls. Foradar forats. ¿Com ens ho farem, doncs? Perquè Deleuze -a la Literatura i la Vida- explica que escriure no consisteix pas a explicar els records, els viatges, els amors i els dols, els somnis i les fantasies pròpies; i que les dues primeres persones no serveixen de condició per a l’enunciació literària; al contrari, la literatura només comença quan dins nostre neix una tercera persona que ens desposseeix del poder de dir JO (tot allò “neutre” de Blanchot). Entreteniment infinit o res. Personatges que no poden recuperar-se si no és privant-se del seu poder de dir JO. Alguna cosa els passa. I que difícil resulta, no poder dir JO!

I després, esclar, hi ha el món. El món que ens envolta de lluny o de prop, tant és. El món que el mateix Deleuze defineix com el conjunt de símptomes amb què la malaltia es confon amb l’home, o al revés. Literatura, doncs, com a iniciativa de salut, cosa que no vol dir de cap manera que qui escriu estigui dotat d’una salut de ferro. Al contrari. I tot això és fantàstic. Igual que l’esment de Le Clézio: potser arribarà el dia que se sàpiga que el que hi havia no era pas art, sinó tan sols medicina.