Un tímid amb mal caràcter. Adéu-siau

Tinc l’edat que tinc i encara no he llegit mai de manera completa El Quixot. Tan sols fragments dispersos, n’he llegit. De manera que he decidit que ara sí que m’hi poso i ho faré tot seguint l’edició de Juventud, amb text i notes de Martí de Riquer, confegida l’any 1968.

I tot plegat m’ho prenc com el comiat d’aquesta pàgina que més o menys ha durat onze anys. Plego. Ho deixo córrer tot, però, això sí, amb aquest esment i aquestes notes extretes dels Dietaris de Stefan Zweig:

-L’art de viure en la letargia; viure per a mi i no pas per al temps.

-Val més un final horrible que no pas un horror sense final.

-Estem envoltats de grip pertot arreu. Aquí a Zuric la meitat de la població ha emmalaltit i cada dia hi ha una trentena de defuncions. (Octubre, 1918)

-Les grans potències no són mai destruïdes: es destrueixen elles mateixes.

-Torno a fer gimnàstica: un ha de mantenir les despulles més o menys en forma.

I ara sí que, amb aquesta confessió que m’apropio de la que pronuncià en el seu moment Fernando Fernán Gómez parlant d’ell mateix -“sóc un tímid amb mal caràcter”, m’acomiado de vós i me’n vaig.

Moltes gràcies a tothom. Adéu-siau!

Modes dels nostres dies

L’estomatòleg que m’ha fet visitar la dermatòloga que em té cura de la pell -la mateixa que ja fa un temps em va dir que tingués en compte que el sol i jo ja no som amics-, aquest estomatòleg ara em diu que hauria de mirar de fer una mica de deport, que no hi té res a veure la quantitat d’exercici físic practicat en el passat tot i el tip que me’n vaig fer. A més a més, “vostè em diu que fuma i beu” i, doncs, encara amb més raó hauria de fer-me cas. Parlar de malalties és de mala educació, ja ho sé. I no em sento pas malalt, d’altra banda. Al contrari, diria que em sento encara més o menys ben conservat. És tan sols que veig avui que el professor Llovet parla de Churchill i diu coses que em semblen per emmarcar. Aquesta, per exemple: “Contra la moda dels nostres dies, de fer tota mena d’extravagàncies gimnàstiques o paragimnàstiques -com el ioga o el ponsiu pilates (que bo!)-, Churchill deia una cosa que jo li sentia dir sovint a Martí de Riquer: Estic ben conservat gràcies al deport: no en faig mai”. Se’m pot dir, esclar, que tal cosa és com parlar dels inconvenients de la democràcia que explicava E.A.Poe. La tirania de l’opinió. Molt més cruel, deia, que la d’un monarca. D’acord, però què hi farem! Me’n reservo l’opinió.

El nou “senyor” de la cadira H

Aquest nou “senyor” que ara seu a la cadira H de la RAE, la mateixa que ocupà el seu antecessor, Martí de Riquer, que, malgrat els antecedents franquistes, mai no gosà dir-ho i ni tan sols pensar-ho: “Jo vaig parlar català fins que aquesta llengua es convertí en una imposició legal. A partir d’aleshores, va deixar d’existir per a mi.” Molt bé. Fantàstic. Imagini’s ara que fos al revés. Sinó que al revés no pot ser, perquè la seva, de llengua, sempre ho ha estat, d’imposició. Si més no, des d’aquella Nova Planta (1716) encara no derogada. Pèrfid i malvat, el nou “senyor” de la cadira H. I biliós. I és que, a més a més, el que ve a dir l’innominable és que, si ens haguéssim avingut a mantenir el català com a llengua d’estar per casa, ell encara el parlaria. I la legalitat de què parla és la mateixa de sempre, la que voldria, i sempre vol, poder diluir la nostra en el no-res. I, si encara no hi és, és senzillament perquè no ens dóna la gana i perquè aquest de la llengua és, i ha de continuar essent, el veritable camp de batalla i, pràcticament, l’únic signe nostre de distinció i de definició.

Projecció cap al passat

Temps en què la projecció, en mi, és ja gairebé sempre cap al passat. I moltes vegades, de fet pràcticament sempre que no tracta la qüestió de la independència, és Jordi Llovet qui m’hi porta. Aquesta vegada a través del seu text sobre José Manuel Blecua (pare), Blecua el Vell, diu ell, aparegut al Llegim de l’Ara. Sempre m’he penedit de no haver acabat el doctorat. El futbol i la droperia, i les ganes de fer viatges com a guia, em sembla que foren els responsables que, un cop acabats i aprovats els tres cursos previs a l’elaboració de la tesi, no m’hi acabés mai de decidir. Tres professors brillants, d’aquells que se’n diu com Déu mana, savis i seductors, vaig tenir el privilegi de seguir i escoltar. Martí de Riquer sobre Chrétien de Troyes i Els Contes del Graal, Gabriel Oliver sobre Balzac i Les il·lusions Perdudes i, finalment, José Manuel Blecua (pare) sobre la Poesia Lírica de Lope de Vega. Projecció cap al passat més present que mai, sembla ben bé que ara mateix els senti i els escolti. Pur plaer de la paraula i de la trapelleria. Tots tres són morts, Oliver massa prematurament -el tinc present com si el veiés ara mateix fent de lateral dret de l’equip de la facultat a les pistes universitàries del capdamunt de la Diagonal. Sí, aquell món que descrigueren, aquell món que visqueren i aquell món que ens mostraren. Després, sí després, hem anat fent camí intentant d’alguna manera que el seu mestratge pervisqués. No ha estat fàcil ni ho és. Massa paperassa i massa pèrdua de temps. Massa mirar per al cos i la butxaca i massa poc tenir en compte que encabat hi hauria aquests nois de Ciutat Morta que refusarien el guardó i menystindrien i passarien de llarg l’alcalde Trias, però que sí que acceptarien els 7.000€ de l’ala. Mal educats i mal girbats. Quin fàstic de present.

Moneders de pell humana

Dies de petites dosis de Kraus (1874-1936). Ahir mateix, tornat de Rubí -esplèndid, per cert, tot plegat, el dinar i la companyia tan jove-, i abans de veure La Teta i la Lluna de les flatulències de foc de la col-i-flor de Bigas, aquesta cita que em sembla segurament més actual que mai: el parlamentarisme és l’aquarterament de la prostitució política. I més en aquestes contrades nostres. A mi, Kraus em sembla un geni clarivident. Exemple concís i precís d’aquella gran literatura de cafeteria vienesa. Trobo també la seva frase brutal a La Tercera Nit de Walpurgis, això que en diem progrés no fa sinó moneders de pell humana, vaticinadora exacta del desastre i l’horror dels camps nazis. I la llengua i el llenguatge, i l’ús -mal ús- que en fem com a reveladors dels mals del món i de la manca d’endreça i d’higiene general. Una coma mal posada, tan sols això, pot conduir a enormes malentesos. Moneders de pell humana. Kraus fa 79 anys que se n’anà i ha passat de tot des d’aleshores i no es pot pas dir que hàgim millorat ni poc ni gens. Aquesta crisi de la paraula escrita, i també oral, com a signe de la negligència general envers les coses del món, també del nostre. Em fa riure, per cert, Jordi Llovet quan recorda les paraules de Martí de Riquer en relació a l’idioma: quina llengua més estranya, el català! S’escriu “quelcom” i es pronuncia *algu!

Espai occità

És clar que, l’any 1934, el mateix Pompeu Fabra, entre força d’altres, la negà, aquesta filiació. Però com més sento els qui avui hi entenen, i s’hi dediquen, més convençut n’estic. ¿Quan parlarem seriosament del fet, més que probable, que la nostra veritable filiació, la filiació de la llengua que parlem i estimem i encara hem de defensar, no és sinó la de l’espai occità i que el català que parlem, esmentat com a llemosí pel mateix Aribau i d’altres, no és sinó un dialecte més de la llengua d’oc? Charrada d’Arenhs 2014, ahir a la Biblioteca. Miquel Maresma, Vicent Partal i Patrici Pujada. Comunitat lingüística occitano-catalana. Malgrat Murèth i Pere el Catòlic. L’anterior fou a primers d’agost de l’any passat i vaig dir-ne aixó: El Loira com a límit. I el Massís Central. Aquest hauria estat segurament el nostre món natural. Martí de Riquer ens llegí els trobadors a classe. I també Anton M. Espadaler ho va fer. Aquell món del qual tot s’entenia perquè era un món de noms i cognoms compartits. I la ideologia amorosa que transmeteren, de fidelitat envers l’objecte amat i de no compliment del desig perquè, si no, encabat calia substituir-lo per un altre perquè sense desig no podem viure. Difícil de complir tot plegat a la pràctica, però atractiu sens dubte. Hi havia silenci total a l’aula al llarg d’aquestes lectures que dic. Món civilitzat contra la barbàrie veïnal que amb l’excusa de combatre els càtars -aquells bons homes del consolamentum que, per cert, Déu ens en guardi- es feren amb el país (Muret, pobre i massa confiat Pere el Catòlic, a partir del 1209) que és el que de veritat volien i fou així que començà la decadència de la llengua occitana i del model de societat que representava. Quedàvem més al sud, nosaltres, i el maig del 1258 (Corbeil) perdérem tots els drets que poguéssim encara tenir per acabar d’integrar-nos-hi. La història continuà i és molt llarga, massa. I massa desvirtuada també. Però totes aquestes són coses que ahir, un cop més, se sentiren explicar a la sessió que hi hagué a la Biblioteca sinerenca amb lúcides intervencions de Miquel Maresma, Xavier Majó, Jem Cabanes i Joan Thomas. Aquesta comunitat lingüística catalano-occitana que hauria hagut d’anar molt més enllà. A ells, els ha tocat ser francesos. A nosaltres, ser espanyols. No, no es pot pas dir que hàgim estat gaire de sort fins ara. Ni els uns ni els altres.

Pla a Medinyà

El 31 de març del 1980 Josep Pla i Josep Valls, que l’hi acompanyà, anaren a Medinyà a visitar el rector de la parròquia de la localitat. El rector i filòleg Modest Prats nascut a Castelló d’Empúries el 1936. Pla era llavors 39 anys més gran que Prats. La conversa fou molt cordial i la transcriu tota ella el mateix Valls al seu llibre, Josep Pla, inèdit. En un moment determinat surt a la conversa Itàlia i l’eurocomunisme de Berlinguer, i Prats s’ho fa venir bé per recordar que fou justament un català el qui presidí la crema del frare Savonarola a Florència. I que aquest català era un antecessor de Martí de Riquer. I, com que Pla se’n sorprèn, Prats ho aprofita que mostrar-li un llibret que tenia per allí. El llibret era Quinze generacions d’una família catalana, editat per Planeta.
Pla: Valga’m Déu! Deu ser el primer llibre que el senyor Riquer escriu en català! Sempre ho havia fet en castellà, aquest home. I aquest llibre, segons vostè, és bo…Bravo! Oh… ja es veu, ja, que és un llibre important… I gros. Deu ser molt car. És un escàndol com són de cars avui els llibres. Sobretot els catalans. Jo prou que ho dic a en Vergés, que és de Palafrugell, ¿sap? Però ca! Com vol que la gent llegeixi llibres, home de Déu! La gent s’estima molt més anar a fer un bon dinar a qualsevol lloc. I que sigui dolent, si pot ser, i donar molta propina, i llavors explicar-ho als veïns… O s’estimen més comprar qualsevol cosa, encara que després no se la mirin mai més…¿Així vostè creu que aquest llibre és bo?
Prats: Sí, senyor.
Pla: I aquest senyor Riquer, segons vostè, ¿en sap, d’història? ¿Li sembla que en sap?
Prats: Dintre la seva diguem-ne especialitat, que és la història medieval, hem de dir que sí, que en sap molta. I de coses provençals, també en sap moltes.
I anaren així passant l’estona, amicals i confortables, entre glop i glop d’un vi blanc d’Alsàcia que el capellà Prats disposà per amenitzar la conversa. I a mi, aquest esment que Pla féu de Martí de Riquer -no sé ara si n’arribà a parlar mai gaire més- m’ha transportat a la petita i amable polèmica que vaig tenir ja fa uns quants anys amb l’amic Enric Vila a l’entorn d’aquell cavaller mutilat que m’impartí fa temps un curs de doctorat sobre Perceval i els contes del Grial. I el plaer i l’amabilitat d’aquelles classes que ara recordo, aquest dematí assolellat del diumenge 26 de gener mentre alguns cantaven victòria al bàndol equivocat d’avui fa justament tres quarts de segle.

Una Creu perfecta

Els de la Vall i els de Colera / Salten contents, a llur manera, / I els de la Selva s’han mudat; / Amb flors de fenc calquen a l’era: / A cal fuster hi ha novetat. / De Pau i Palau-saverdera / Porten les mels de llur cinglera / I omplen els dolls de vi muscat.

Estrofa sisena del sisè dels onze Nadals de J.V.Foix. Ho sap tothom, i és profecia. Octosíl·labs perfectes com de fet a tota la resta del poema. El que més m’agradà descobrir, però, un dia de ja fa anys llegint Màrius Serra, és que prenent un mapa de l’Empordà i traçant una ratlla al meridià des de Colera, al nord, fins a Palau-saverdera, al sud, i després una altra al paral·lel des de Pau, a occident, fins a la Selva de Mar, a orient, el que sorgeix aleshores davant nostre és una creu perfecta i amb el travesser vertical més llarg que l’horitzontal. I que, a més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha, efectivament, la Vall de Santa Creu. Serra afegeix també que, segons explicà el mateix Foix a Martí de Riquer, els oferents que s’encaminen a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l’Empordà, que són els quatre caps de la creu. I de fet el poeta signà la composició des de molt a prop, al Port de la Selva. El Nadal del 1953. Mestre Foix.

Elogi de la vida i de la paraula

El món se m’aturà per uns instants ahir vespre. Fou Joan Safont que em féu conèixer la notícia del traspàs del doctor Martí de Riquer. Uns instants en què em passaren pel cap el record de les classes i dels llibres del mestre savi. Del mestre de la passió i de la curiositat. Segurament el nostre Harold Bloom que tot ho llegí i tot l’interessà. Classes sobre Chrétien de Troyes, per exemple, però que eren sempre classes de cultura universal. Per uns instants tot s’aturà i ara ho revisc. Incapaç de jutjar el seu passat, no sóc qui i només em veig amb cor de parlar del que ell em va fer viure. Avui, malauradament, ja no és possible l’abast del seu saber, sobretot perquè tampoc no sembla possible la recuperació d’aquella facultat de Filosofia i Lletres que no entenia d’especialitats ni de coneixements compartimentats. Llengües clàssiques i modernes, filosofia, literatura, història, geografia, psicologia, pedagogia. Elogi de la vida i de la paraula. I la passió de transmetre-les. Tot això em passà pel cap aquells instants d’ahir, però també d’ara mateix. 99 anys de vida. Queden els seus llibres i queda el model excels del seu català. I la Història de la nostra grandiosa Literatura Medieval -veritables segles d’or-, aquells volums que publicà Ariel juntament amb els volums de Moderna i Contemporània que completaren Antoni Comas i més tard Joaquim Molas. Em vaig sentir orfe aquells instants que dic. Sí, és això. Igual d’orfe, vull creure, que totes les generacions d’estudiants que ell atengué. Moltes gràcies, Mestre. QEPD.

El Loira com a límit

I el Massís Central. Aquest hauria estat segurament el nostre món natural. Martí de Riquer ens llegí els trobadors a classe. I també Anton M. Espadaler ho va fer. Aquell món del qual tot s’entenia perquè era un món de noms i cognoms compartits. I la ideologia amorosa que transmeteren, de fidelitat envers l’objecte amat i de no compliment del desig perquè, si no, encabat calia substituir-lo per un altre perquè sense desig no podem viure. Difícil de complir tot plegat a la pràctica, però atractiu sens dubte. Hi havia silenci total a l’aula al llarg d’aquestes lectures que dic. Món civilitzat contra la barbàrie veïnal que amb l’excusa de combatre els càtars -aquells bons homes del consolamentum que Déu ens en guardi- es feren amb el país (Muret, pobre i massa confiat Pere el Catòlic, a partir del 1209) que és el que de veritat volien i fou així que començà la decadència de la llengua occitana i del model de societat que representava. Quedàvem més al sud, nosaltres, i el 1254 (Corbeil) perdérem tots els drets que poguéssim encara tenir per acabar d’integrar-nos-hi. La història continuà i és molt llarga, massa. I massa desvirtuada també. Però totes aquestes són coses que ahir, un cop més, se sentiren explicar a la sessió que hi hagué a la Biblioteca sinerenca amb lúcides intervencions de Miquel Maresma, Xavier Majó, Jem Cabanes i Joan Thomas. Aquesta comunitat lingüística catalano-occitana que hauria hagut d’anar molt més enllà. A ells, els ha tocat ser francesos. A nosaltres, ser espanyols. No, no es pot pas dir que hàgim estat de sort fins ara.