El professor del desig

Segons em diuen, vaig ser un dels pocs professors que tractaven de vostè els alumnes a classe, en lloc de tutejar-los. És veritat, també, que m’estimava més presentar-me davant d’ells amb camisa i americana. I pantalons llargs, és clar. I ben calçat. M’encantava ensenyar literatura. En molt poques altres situacions em sentia tan feliç i content com quan era davant de l’aula amb pàgines d’anotacions i els llibres plens de marques destacades. Crec, encara ara, que no hi ha cap altra cosa a la vida que pugui comparar-se a una aula plena d’estudiants. De tant en tant, davant d’alguna expressió o alguna frase que considerava fonamental no podia aturar l’impuls d’exigir que ho gravessin amb foc a les seves memòries i que ho copiessin literalment a les llibretes i que, en acabat, s’ho llegissin en veu alta. Estava i continuo estant convençut que quan en surtin, quan acabin els estudis, no trobaran fàcilment en cap altre lloc l’oportunitat d’expressar-se sense traves sobre allò que més importava a homes amb tan bona sintonia pel que fa a la lluita per la vida com certs fragments de la Bíblia, Llull, Metge, March, Dant i aquell seu “abandonin tota esperança”, Tolstoi, Mann, Flaubert, Pla, Rodoreda, Sales… I que el que ens preocupa a la vida, i és d’això que parlen els llibres que els proposàvem -ara la veritat és que ja no ho sé, sento dir totes aquestes bajanades de l’acompanyament emocional i tantes d’altres obscenitats que res no tenen a veure amb el veritable ensenyament…- són coses com la soledat, la malaltia, l’enyorança, el patiment, el desengany, l’esperança, la passió, l’amor, el terror, la corrupció, les desgràcies, la mort. I no m’importava gens que a final de curs estiguessin farts de la meva insistència en la relació total que hi ha entre les grans novel·les i tot allò que a cada moment ells, els estudiants, saben de la vida. La relació permanent i profunda entre vida i literatura i la constatació que la nostra, de vida, la de tots plegats, és dins dels llibres. Vull dir que és del tot una veritable creença, per a mi, l’ofici de fer classe. Ho ha estat, si més no, vaja. Ara que em sembla que ja no se n’ensenya, de Literatura. Sobretot que no llegeixin, que no pensin! Abandonem tota esperança.

(Amb la crossa de Philip Roth i El professor del desig)

Com un simple aficionat

Ara fa un poc més de dos anys que es va morir, però Philip Roth continua essent un dels models que tinc. No només literari, també vital. És del tot evident que no el vaig conèixer, i la veritat és que més m’ho estimo així, però les sensacions transmeses a través de la lectura dels seus llibres em mostren algú a qui m’hauria agradat assemblar-me. Vespre de repàs de L’Espectre se’n va (Exit Ghost, 2007), com l’altre dia. Zuckerman (altre ego) torna a Nova York, després de dotze anys d’exili voluntari, per sotmetre’s a un tractament que en teoria podria alliberar-lo dels humiliants bolquers i de l’olor constant de pixats. Ja té 71 anys. I segurament es pensa que tot això podria retornar-li el vigor juvenil de l’animal eròtic que fou. Però no seguiré pas ara tot l’argument, no. Tot allò que hi descriu conté aquest onatge d’amoralitat i decadència que va començar a envair els EUA després de l’11-S. I tal com és habitual, la consciència de Roth pensa en veu alta, divaga lliurement envers tot el que és humà i també metafísic. És a dir que em sembla cert allò que ja fa un temps Jordi Llovet deixà escrit, en un dels seus textos al Quadern (8 de maig 2008), en relació a L’Espectre se’n va, concretament en un que precisament es diu La Dansa de la Mort i que ara no trobo ni cercant-lo a google: el crepuscle de la civilització nord-americana, la mort de la bona literatura i dels lectors, la maledicció de tenir un president com el que tenien (George Bush, aquell de la guerra d’Irak). Per això, quan l’espectre se’n va, és a dir, quan surt de l’escena, deixa un paisatge ple de fantasia i al mateix temps la gran devastació: se’n va la Gran Senyora, aquella que esborra d’un sol cop, mentre dansa (la dansa de la Mort?), protagonistes, aventures, llibres i història. Aquell temps que morir-se no era sinó un acudit més per fer-ne broma. Però no, què va! Aquell no es va morir amb l’equip de ratlles a l’estadi dels Yankees, sinó amb pijama al llit. Es va morir com es mor tothom: com un simple aficionat. Gairebé dantesc, podríem dir. I, després, la imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú.

De manera que imagina’t si aleshores, ara fa 13 anys, parlaven de la maledicció de tenir un president com Bush, que ho va ser del 2001 al 2009, i del crepuscle de la civilització nord-americana, què deuen pensar i com ho deuen veure ara tot amb algú com l’actual Trump. Que, per cert, també es morirà com un simple aficionat.

Jo sóc Ningú

3/4 de 9 del vespre d’aquest dijous. Veig des del balcó ple de gent passejant-se amunt i avall de la riera. Alguns amb màscara, la majoria sense. Com que és aquesta hora que dic, d’aquí poc la cosa anirà quedant més tranquil·la.

Imatge de noies adolescents, ben vestides, elegants, rialleres i inquietes, il·lusionades, al moment de trobar-se amb amics, companys de classe o coneguts amb qui deuen haver quedat. M’ha fet goig de veure-ho. Veritable record d’aquella adolescència nostra de ja fa una cinquantena d’anys. Aquells estius amb tot d’estiuejants que venien de Barcelona i s’estaven tres mesos entre nosaltres. En dèiem veranejants, en aquell temps. I també pijos -per l’accent en parlar d’una manera que ens semblava afectada i la manera de vestir que mostrava tot plegat una bona posició social o econòmica- sense saber segur si ho eren o no, només per l’aparença. Tothom en català, això sí. Si més no aquells amb qui jo em feia. El català, que no era la llengua de l’ensenyament, tot obligatori en castellà, però sí que ho era fora dels centres escolars. Quins canvis! I ara aquestes noies que he dit han fet que hi pensés i ho recordés.

I naturalment que, de diferències, n’hi ha tantes com vulguis. La més visible potser: aquesta dependència actual de les anomenades xarxes socials. I aquí no em puc tampoc estar de repetir-me. Lluitar contra els dispositius vol dir mirar de passar desapercebut, aquesta gran cosa. Que no se’t noti. I no ser detectat per la multiplicitat d’ulls i braços amb què operen els programes. Segurament érem més lliures abans, quan no existia tot això de les localitzacions, que se sàpiga sempre on ets de manera que puguis ser trobat. A favor, doncs, de la sagacitat d’Odisseu que utilitza Lluís Calvo a L’Infiltrat: Jo sóc Ningú. Una dependència del tot clara si ens aturem un instant a la pàgina 11 de L’Espectre se’n va, de Philip Roth, quan representa que ell vivia a Berkshire i feia ja onze que no s’havia ni acostat a Nova York. Llegim això seu: “No assisteixo mai a cap sopar. No vaig al cine, no miro la televisió, no tinc telèfon mòbil ni ordinador ni reproductor de vídeo o de dvd. Continuo vivint a l’època de la màquina d’escriure i no tinc ni idea del que és internet. He deixat de fer l’esforç d’anar a votar. Em passo escrivint quasi tot el dia i sovint fins a altes hores de la nit. Llegeixo, sobretot els llibres que vaig descobrir d’estudiant, obres mestres de ficció que exerceixen sobre mi tant d’influx com quan m’hi endinsar emocionat per primera vegada, i en algun cas més”. Vull dir que em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

No fer mal a l’aigua

Fins que no vaig llegir per primera vegada Pastoral Americana (1997), llibre immens de Philip Roth, ara deu fer 10 anys, exactament quan va aparèixer la versió catalana de Xavier Pàmies, no vaig saber que existia això de ser jainista. No ho havia sentit mai. La filla del Suec Levov, la Merry, s’havia fet jainista i ella mateixa representa que explica al seu pare, que finalment ha pogut trobar-la, en què consisteix. El jainisme és una confessió religiosa relativament petita de l’Índia que predica el rebuig de la violència, la mentida i el robatori, la possessió i la sexualitat. I la Merry portava vel per no fer mal als organismes microscòpics que poblen l’aire que respirem. No es banyava perquè respectava tota mena de vida, incloent-hi els paràsits. No es rentava, segons deia, per “no fer mal a l’aigua“. No voltava de nit, ni tan sols per la seva habitació, per por d’esclafar algun ésser viu amb els peus. I podríem continuar, per segurament no cal. No cal perquè la Merry era tartamuda i perquè la Merry vivia ja des de petita enamorada del seu pare, Levov, el Suec. I aquell petó de quan ella tenia onze anys i ell trenta-sis i tots dos, amb el banyador moll se’n tornaven a casa amb el cotxe des de la platja de Deal .

Fes-me un p-petó com els que fas a la m-m-mama.

I així va créixer i a poc a poc es va anar convertint en una adolescent malcarada i fanàtica que arribà a ser capaç de cometre un extravagant acte de terrorisme polític que, de sobte, va fer que el Suec, aquell atleta llegendari, casat amb una antiga miss de Nova Jersey i hereu de la fàbrica de guants de pell del seu pare, es despertés del somni americà en què fins aleshores havia surat. El llibre em sembla un dels més importants de la nostra contemporaneïtat. I no és gens estrany que, fa només quatre anys, el 2016, Ewan McGregor decidís fer-ne la versió cinematogràfica que no arriba ni molt menys a fer ombra a la novel·la. Sobretot perquè, veient-la et pot arribar a fer l’efecte que es tracta de la història d’un drama familiar i prou. Però no. Pastoral Americana és molt més que això, És l’explicació, si de cas, d’una tragèdia col·lectiva. I de les grosses.

Per cert. ¿com és que aquests dos s’estimen? A la sobretaula d’un sopar, segurament tothom pensa això d’algú altre. I hi ha vegades que tots pensem això de tothom.- ¿Tu ho penses? – Sí, penso això de totes les parelles sempre. És a dir que, ¿quina mena de màscara portem tots?

L’era de les pantalles

Fa 7 anys ja d’aquestes paraules de Philip Roth: Els lectors de novel·les, els lectors dels grans llibres, es reduiran de manera molt notable els pròxims 25 anys. Talment com si una epidèmia els anés liquidant. La lectura caurà en picat i llegir novel·les, llegir els grans llibres es convertirà en una mena de culte minoritari, una cosa semblant a una secta distingida. La concentració necessària per llegir una bona novel·la es dóna en unes circumstàncies determinades que no són les de la vida d’avui perquè avui vivim l’era dels artefactes electrònics. Les pantalles dels e-book, per exemple, permetran moltes altres opcions que les de descarregar-se una novel·la. I aquestes altres opcions seran més espectaculars. Som a l’era de les pantalles.

I també d’aquestes altres: només em sento jove quan escric i coquetejar amb un home gran, gairebé provecte, pot ser també una forma perfecta d’humiliar-lo. Poc o molt, és això el que passa a La Humiliació, (The Humbling, 2009). L’amor i la luxúria són coses tan meravelloses com perilloses perquè la seva naturalesa és obsessiva i restrictiva en aquest llarg viatge cap a la nit en què, a poc a poc, vas sentint-te desposseït de tot allò que dóna solidesa a les persones, és a dir, el talent, l’amor, el sexe, l’esperança, l’energia, la reputació. Ara, això sí, continua essent del tot cert que la vellesa no està feta per als covards.

Lèmurs, paraula clau

A la més mínima és sempre el professor el primer sospitós, el primer de ser cridat a l’ordre i l’ase de tots els cops. Mirin, si no, el cas que explica Philip Roth, grandiós, a La Marca de l’Home (2000), llibre excels amb excelsa traducció de Xavier Pàmies. El catedràtic, Coleman, que voluntàriament decideix un dia tallar tots els vincles que l’havien unit a la Universitat. I tot plegat per una paraula, una de sola. L’única de la infinitat de paraules que va dir en veu alta durant tots els seus anys de docència i deganat. Explica Roth que hi havia 14 alumnes en aquell curs que el catedràtic impartia. I que els primers dies passava llista per tal d’aprendre’s el nom i cognom de tots ells. Senyor o senyoreta tal, amb tot el respecte. Fins que ja a la cinquena setmana continuava havent-hi dos alumnes que encara no havien donat cap senyal de vida. De manera que, en començar la sisena, va demanar si algú els coneixia, aquests dos estudiants, si tenien existència veritable o bé es tractava de lèmurs. Lèmurs, aquesta paraula clau.

I fou així que aquell mateix dia, cap al tard, Coleman va rebre la desagradable sorpresa de ser cridat pel que ja era el seu successor i nou degà. El qual li va fer conèixer el càrrec de racisme de què havia estat acusat per part dels dos estudiants absents que, malgrat no ser a classe, no havien trigat gens a assabentar-se del comentari del professor en relació al seu absentisme. I llavors les paraules explicatives de Coleman. Jo em plantejava només la seva possible entitat sobrenatural. ¿Que no ha quedat prou clar? Aquests dos estudiants no han assistit ni a una sola classe. Era l’única cosa que en sabia. I he fet servir el terme en la seva accepció clàssica i primària: “lèmur” en el sentit d’espectre o fantasma. No podia saber de cap manera el color de la pell d’aquests dos estudiants i potser sí que fa 50 anys hi hauria pensat. Però hores d’ara ni tan sols m’hauria passat pel cap que “lèmur” es pogués entendre com a mico i es pogués considerar aplicat a una persona negra. El que tan sols he dit és si tenen existència o són lèmurs. No els he vist mai, encara ara no els he vist. I em sembla absurda, per tant, aquesta acusació de racisme. I, escolti, aquí ‘únic problema que hi ha és la falta d’assistència a classe d’aquests dos que es fan dir estudiants i l’incompliment flagrant i inexcusable dels seus deures, de les seves obligacions. I sàpiga que la cosa que més m’ofèn és que el càrrec que se’m fa no és que sigui fals i prou, sinó que és escandalosament fals.

Aquesta marca i aquesta empremta sota la qual vivim. Cap ni una reprensió envers els suposats alumnes. I Coleman que aleshores, un cop ja a casa seva, tot s’ho repensà i que, total, pel temps que li quedava d’activitat, decidí així, en vista del sistema educatiu que hi impera, suprimir qualsevol vincle universitari. En l’antiguitat romana, fantasma d’un mort. A només 12 dies que comenci el curs 16-17.

Inestabilitat

Pedant: dit de la persona que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no tenint-ne. Demagog: dit del practicant de la demagògia, és a dir, d’aquella política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables, gairebé com aquells cabdills de faccions populars del passat. En sabem un poc, de tot això, en aquesta vila en què vivim. Diria, d’altra banda, que és cada dia que és el dia de la mare i no el dia que vulgui El Corte Inglés. Diu Marías que els pedants, abans, solien ser-ho per excés de saber, però que ara n’hi ha un nombre molt gros que, al damunt, no tenen ni idea de res. Tots aquests, per exemple, que farceixen la llengua d’anglicismes diversos i sense, moltes vegades, ni tan sols saber l’anglès amb aquella mica de profunditat que caldria, només per impressionar o per vés a saber què. No els emulem, per l’amor de Déu! M’agrada molt aquest verb emular. Emular allò que admirem. Aquell espectre de Roth, posem per cas, que emulo sense ni adonar-me’n. -¿A què ha sacrificat la vida, vostè, doncs? – Jo? No crec haver-la pas sacrificada a res. Em molesten, això sí, els moralistes pedants, les valquíries feministes i tota aquesta superioritat repugnant dels canalles de la literatura. Però, sap què? Doncs que estic boig per vostè! -Però si no em coneix! -Tant és, estic boig per vostè! -Què va, no està boig per mi, no ho pot estar! Són paraules buides. Jo, a vostè, el veig com algú que es delia per tenir una aventura, sinó que no ho sabia. Pel fet d’haver bandejat tota aventura durant tants anys d’aïllament, d’haver restringit la seva vida a la mínima expressió, per totes aquestes coses que li dic, ara resulta que no se n’ha adonat (de l’aventura per la qual es delia). ¿I què n’ha tret, de tot plegat? ¿Què li ha aportat tanta distància envers les coses? I més encara, ¿què es pensa que ha aportat vostè als altres del seu voltant amb la seva actitud? De manera que no em vingui ara amb històries com aquesta que està boig per mi. Sap perfectament que la raó és capaç d’imposar-se en qualsevol moment, però que, si s’imposa, s’esfumen tant la vida com la inestabilitat que és la vida. Escolti, la veritat és que no sé si acabaré fent-li cas, en el fons vostè també m’agrada. Sóc també un poc de rauxes i una cosa sí que li accepto: que el destí de tothom és la inestabilitat. I pensi que els rumors, moltes vegades, son més clamorosos que els fets. L’espectre no deixa de ser la imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú. I res més.

La inclinació de pensar

Molts dels de la meva generació provenim d’aquelles famílies que passaren la guerra i la postguerra d’aquí. Ho passaren malament, molt malament fins i tot, i del que es tractava era de sobreviure. Molt poc accés, en general, a cap mena d’estudi. I també Sabbath, sí Sabbath i el seu teatre (que és Roth) encara, en parla i ho explica mentre repassa el seu passat i el dels seus ancestres. Aquell patir pels diners. Hi patien tots els homes. ¿Com vols que no hi patissin, mare? Acovardits, mig marginats del món, però amb una provisió inesgotable de resistència que era un misteri fins i tot per a ells. Que aquella fusteria funcionés, o que els holandesos continuessin interessats a invertir i a donar feina encara que fos tan sols per bufar i fer bombetes o números d’aquella comptabilitat encara rudimentària i de vegades per força estraperlista. ¿Qui pensava en el fet de pensar? ¿Què hauria estat de tots ells si la Providència no els hagués salvat de la inclinació de pensar? Pensar era la cosa que menys trobaven a faltar en la seva vida i tot era molt més primari que això. I els qui encara avui sobreviuen en edat molt més que provecta mantenen aquella inèrcia de mirar per damunt de tot l’euro que gasten i que potser podrien haver-se estalviat. ¿Què vols, doncs, retreure’ls? ¿Que no s’hagin mai interessat pel cine, ni pels llibres, ni per cap altra mena sofisticació? La feina d’aquelles famílies de molts dels de la meva generació fou que per damunt de tot no faltés el plat a taula i que els seus fills, nosaltres, sí que poguéssim accedir a escoles, col·legis i universitats. Només et demano, doncs, que miris d’entendre-ho i de fer-te’n el càrrec. Sofisticat, més que sofisticat!

I encara una cosa més

I encara una cosa més voldria afegir-hi, bonistes i multicultis d’aquest món nostre. Una cosa més que se us pot perfectament aplicar i que prenc en préstec, i aproximadament al peu de la lletra, d’uns mots que Philip Roth fa dir al seu impressionant Sabbath: Tots sou molt compassius i sensibles, esteu en contra de la pena de la mort, o si més no així ho prediqueu, fins i tot dels assassins múltiples. I goseu, també, formar part del jurat dels premis de poesia que es fan per als degenerats sanguinaris de les presons de màxima seguretat. ¿I com podeu esgarrifar-vos tant perquè es bombardeja l’enemic comunista amb napalm al sud-est asiàtic i alhora alegrar-vos que a aquest ex-marine li tallin la cigala aquí, als mateixos EUA? Vull dir que ja n’hi ha prou, també, d’aquest color que representeu.

Sabbath com a antídot

Tant me fa repetir-me. Sóc de dèries i d’insistències. I més encara en dies com avui que m’adono perfectament que ja no puc permetre’m de cap manera sortir de nit i anar a dormir a les tantes després, això sí, d’haver gaudit  de companyia de la bona amb els joves i els no tan joves del MatiDigital. Acabàrem tard, molt tard, vam parlar i riure molt i gairebé exhaurírem les existències espirituoses del Tirsa. Exagero, és clar, en dir això darrer. No exagero gens, en canvi, parlant d’aquest plaer que ja no puc permetre’m ni pel que fa al cos ni pel que fa a la butxaca. Hosanna, però. I deia que no em fa res repetir-me perquè continuo amb la versió catalana d’El Teatre d’en Sabbath, i la veritat és que em sembla superior aquesta versió de Xavier Pàmies que la que ja tenia de Jordi Fibla des que l’any 97 la traduí al castellà (la novel·la de Roth és del 95). De manera que 19 anys han hagut de passar per tenir-la en el nostre vernacle. Una meravella. Un dels millors Roths, si no el millor. La vida de Mickey Sabbath, titellaire retirat i libidinós, adúlter que tampoc no s’està d’anar de putes, artrític, em sembla la d’un dels personatges més foscos, més complexos, odiosos i també tendres de la ficció d’aquests darrers 20 anys. Tants errors i tantes coses mal fetes, tant d’egoisme malentès, mentre el llegeixes fa que d’alguna manera et reconciliïs amb tu mateix, que també n’has fet tantes i tantes de mal fetes i de molt grosses. El context de sexe i de vida sexual sense tabús, aquesta eina i aquest vehicle que mou en el fons el món. I aquella seva amant Drenka, fantàstica sense ser cap gran bellesa, que fins i tot em sembla més impúdica que ell mateix. I el balanç de tot el viscut, deure i haver, salt cap al passat i als orígens familiars per retrobar tots aquells que va tant estimar i també tots aquells altres que més el van odiar. La vida d’en Sabbath és la vida i no sents cap odi mentre la llegeixes, al contrari. L’antídot que et cal, penses, per sobreviure tu mateix. 64 anys té ja en Sabbath. Supervivent encara de totes les morts que ha hagut de viure. I quina boira, la de tot aquest dematí.