L’any que vaig néixer

Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig ser amic de Bartomeu Rosselló, sento una fidel admiració per Ruyra i em plau conversar de tant en tant amb un o dos coneguts. Vaig anar a la Universitat, treballo per mantenir-me i aspiro, sense esperança, a l’oci. Encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Crec que, amb la lectura del “Predicador”, les “Lletres a Lucili”, “La Divina Comèdia”, “El Príncep”, el “Discurs del Mètode”, el “Quixot”, el “Discreto” i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per a passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de Sant (les quals agraeixo, des d’aquí, d’un cop i per sempre, tot demanant als meus amics que facin el favor de no recordar-me mai més en aquests dies), els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen vida de relació, els concerts, les confidències, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat tothora a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m gairebé mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.

Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés,  que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952, (precisament, l’any que vaig ser dut en aquesta món)

Sobre el fet de fracassar. Encara més!

S’acosta Sant Jordi amb la sensació, però, que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.

Però posats a pensar sobre el fracàs i sobre el fet de fracassar diria que tal cosa consisteix a no reeixir en qualsevol empresa o objectiu que t’hagis proposat. Per parlar de fracàs, doncs, cal que primer t’hagis proposat alguna cosa. Si res no t’has proposat i res no aconsegueixes, és absurd parlar de fracàs. Una de les mentides més grosses que tenim instal·lades en aquesta nostra societat en crisi és la del fracàs escolar. Primer perquè arribar al graduat escolar, és a dir, acabar el 4rt d’ESO no suposa cap esforç desmesurat. És com bufar i fer ampolles. I, després, perquè tot aquell que no ho aconsegueix és senzillament perquè no ha fet res. Res de res. I si no fas res i, per tant, no te’n surts, la paraula fracàs no és aplicable de cap manera a la teva persona. Només pot fracassar aquell que alguna cosa intenta i és impossible que fracassi aquell que no intenta ni fa res. No hi ha fracàs escolar. El que hi ha és fracàs estrepitós de la LOGSE dels anys 80. El que hi ha és el fracàs estrepitós del model de societat fal·laç i subvencionada que des del poder s’ha volgut impulsar. Que res no costi cap esforç. Només drets i cap deure. Això sí, això sí que ha fracassat rotundament i el resultat és aquesta estètica degradant i deplorable de la xusma “indignada”. A Catalunya només tenim competències plenes en ensenyament; no pas exclusives. No podem dissenyar, encara, la nostra pròpia llei perquè tal cosa depèn d’Espanya. I a Espanya, hi hagué Rubalcaba (acs, per cert), aquell candidat d’ara fa ja 10 o 12 anys, que proposà una mena de MIR per seleccionar els millors professors i després formar-los. Déu nos en guard! Quin absurd i quin disbarat! Rubalcaba al final no va guanyar, però aquest no és el problema. El problema era i és aquest formar-los, que sona massa a ensinistrar-los, que és el que en general entén un socialista per formació. El problema és que és cert que avui hi ha segurament, a l’escola pública, una majoria de professors que pertanyen a això que podem anomenar pensament únic i feble. I és absurd que un cop has seleccionat els millors professors parlis després de formar-los. Si són els millors, ¿en què pretens formar-los? I el record d’aquells dies que assistíem als tòpics de les anomenades festes de final de curs. Quina vergonya, en general! Brogit, xivarri, decibels i professors rient i aplaudint unes tals gracietes. Tot ben lluny del prestigi que aporten els equivalents actes acadèmics de final de curs al món anglosaxó i germànic. En comparació, el que avui tenim aquí, al sector públic si més no, és l’equivalent de can pixa i rellisca. Aquest sí que és el fracàs. Aquest desprestigi total, aquesta degradació de les formes i aquesta estètica deplorable, tuteig universal inclòs. Em sembla que no treballàvem pas durant tot un curs sencer per arribar a uns finals com aquests que dic. I ara la veritat és que ja no sé pas del cert com funciona. Ja fa més de 8 anys que no hi sóc. 

I, finalment, atenció amb la llengua. Molta atenció si us plau. Fa falta fer-la imprescindible. Perquè n’hi ha que pretenen primer degradar-la, catanyolitzar-la i després extingir-la. Els mateixos de sempre, des de fa segles. En aquest sentit, no oblidéssim pas que sense el català, principal i potser únic signe nostre de distinció i la base de tot, és impossible que hi hagi país. Prou que ho saben, ells, això. Prou que saben que seria, de part nostra, aquest cop sí, el més absolut dels fracassos. I no, no em fa res repetir-me.

Bèlgica, Símbols, Safo, Balasch

A més a més, amb l’ensenyament telemàtic, que no és tal ensenyament perquè no s’hi aprèn res, no haurien estat mai possibles aquelles sessions en què, per exemple, lliuraves als alumnes un full amb el poema Bèlgica de Carner imprès (Josep Carner, 1884-1970, ja no ve d’aquí un recordatori més; avui, que fa 50 anys justos que es va morir, arreu tothom l’esmenta, només faltaria que no fos així), els lliuraves aquest poema, deia, i ens posàvem a llegir-lo, primer en silenci, cadascú, i després en veu alta diverses vegades. Comprensió, interpretació, comentaris. A continuació, el consell de copiar-lo al peu de la lletra i, així, anar memoritzant-lo. Fins al dia que, un per un, anaven sortint davant de tots altres i el recitaven. És el senyor de cada dia! Els nervis i la satisfacció final que observaves en tots ells quan tornaven a asseure’s al seu lloc entre els aplaudiments de tota la resta de companys. I continuant encara amb Carner, també aquell poema del recull d’Auques i Ventalls, Símbols, concretament. Amb aquella senyora, Guiteres o Proubasta, que boteruda de natges i de llom / espera el seu tramvia…I és que l’ensenyament veritable, i no pas l’educació que diuen ara, i el gaudi de ser a les aules és exactament aquest i no pas cap altre. I en totes les matèries o assignatures, noms que també s’han perdut en benefici, em sembla, de projectes. Tot de projectes!

I ara de sobte, aquest ruixat. 10 minuts abans de les 8. Veig la gent que no duia paraigües aixoplugats als portals diversos de la riera. Déu n’hi do l’aigua que cau. Se senten trons a la llunyania. Ara ja és un xàfec dels grossos més que no pas un ruixat. Bé, tinc aquí aquell llibret de la poeta Safo que l’any 1973 traduí Manuel Balasch i Recort, pvre i també escriptor i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.. La cronologia de Safo no és gens segura. Entre els segles 6è i 7è aC, sembla. Ella visqué a l’illa de Lesbos, això sí, i en aquest poemari d’Ed 62 que amb prou feines conté 118 pàgines en edició bilingüe, el dialecte grec anomenat eoli i la versió catalana del prevere, hi ha petites joies com ara aquestes dues:

114.- (Núvia): Donzellesa! Donzellesa! On te’n vas, que ara em deixes?

(Donzellesa): El que és a tu, mai més no haig de tornar-hi.

115.- Quin símil bell, nuvi estimat, et quadra? / Jo et comparo ans que res a una branca que es vincla.

Val a dir que Manuel Balasch era de Cornellà de Llobregat on va néixer el 1928 i on també es va morir l’any 2009. Al final del pròleg que dedicà a aquesta obra completa de Safo deixà escrit això: “El fet que el meu català és a molta distància del grec sàfic hauria només de ser un estímul per voler poder llegir Safo en grec i arraconar aquesta traducció. Perquè no dubtis que quan llegim Safo en grec ens trobem en un món de miracle, des del qual és difícil baixar sense melangia per tornar al món de la velocitat, de les presses i de les bestieses que projecta la televisió”. Voler poder llegir, diu. Tres infinitius seguits. Era l’any 73. ¿Qui pot llegir en grec antic, avui? Llegir i entendre el que llegeix, vull dir.

Ja ha parat de ploure. Menys de mitja hora ha durat, el xàfec. Claror magnífica ara mateix. Arc de sant Martí i tot!

No desenvolupis mai res, nano

Tota la raó les paraules que el narrador de Lyndon, el conte de DFW, fa dir al personatge Lyndon Baines Johnson, quan encara feia de senador per l’estat de Texas, en conversa amb seu ajudant, David Boyd, en relació a l’ús del concepte desenvolupar: -Disculpi, senyor? -Deia que continuïs així, nano, això deia. -Pot desenvolupar una mica el que vol dir? -En Lyndon Baines Johnson no desenvolupa mai res. És una norma personal que he descobert que és avantatjosa. No desenvolupis. La gent desconfia dels que desenvolupen les idees. Apunta-t’ho, nano: “No desenvolupis mai res”. I fins aquí la cita. Em sembla fantàstic, de veritat. I no sóc qui per jutjar ningú. Només faltaria. No sóc jutge. Però ni encara que ho fos. Amb el temps m’he acostumat a rebre tan sols sensacions. Tant de coses que m’agraden com també de les que no m’agraden. Que se’ns pugui tan fàcilment manipular, per exemple, i que aleshores passem a actuar i a pensar d’acord amb interessos que ens són del tot aliens. La cosa telemàtica aplicada a l’ensenyament és un frau absolut. I no ho dic perquè aquests últims mesos el curs s’hagi hagut d’acabar d’aquesta manera. No. Ho dic i ho penso de cara al curs que ve. Aquestes coses que se senten dir, que si serà mig telemàtic mig presencial. Escolti, a l’hora d’ensenyar i aprendre tot allò que no sigui fet de manera presencial no serveix absolutament de res. De res. Malpenso de tants elogis com se senten aquests dies en relació a la cosa virtual. Allò que és virtual no és real. L’ensenyament virtual no és ensenyament real. Didàctica híbrida, en diuen aquests poca-soltes. Meitat a les aules, meitat a distància. ¿A quina distància? ¿Com de lluny? Escoltin, si els plau: L’única cosa que té sentit en aquest camp de l’ensenyament és el contacte dels professors amb els alumnes i, naturalment, el dels alumnes amb els professors. I fora de la fredor de la pantalla. Fa tota la sensació que s’aprofiten de la pandèmia per fer, ara, aquesta mena de salt endavant. Que, de fet, és enrere. Més enrere encara. Quina incomoditat, a més, no poder fixar-te en els ulls i en l’expressió dels qui tens davant teu a l’hora de llegir-los, posem per cas, un text clàssic sense poder endevinar-hi ni la possible admiració o la decepció i desaprovació. És el tracte directe allò que serveix, i la relació i la discussió. El saber i el coneixement com a instruments fonamentals de la llibertat. Anem del tot equivocats, i no és només ara, si als estudiants els demanem només que s’esforcin per aprendre un ofici que en acabat els permeti guanyar diners, com més millor. Ja no se sent enlloc, ni de part de consellers del ram ni de ningú, parlar de formació humana. Diria que els alumnes no són pas recipients per poder abocar-hi de tot, al contrari, són éssers humans a qui, com a tots plegats, els cal dialogar, relacionar-se, discutir…Sense que professors i alumnes es puguin trobar a les aules no pot haver-hi transmissió del saber ni de res. Al revés, la cosa digital no pot millorar la vida dels estudiants. És impossible. La relació amb la pantalla no és cap relació humana. Posseir béns no és cap mèrit: allò que acosta els éssers humans a la dignitas hominis és tota una altra cosa: voler saber, llegir, admirar un vermeer, escoltar la música que educa, no la que solament et fa sacsejar els membres del cos i t’amuntega. I recordem, recordem i no oblidem que la puixança econòmica va sempre de bracet amb la corrupció, la lladronia i la mentida. Francament, quines ganes de plegar d’aquest ofici tindria si encara estigués en actiu. Però em resulta difícil mirar-m’ho només des de fora. No desenvolupis, nano, deia Johnson al seu ajudant i narrador del conte de DFW. Doncs això. Així estem. Amb aquestes sensacions.

Ensenyament i educació

Resulta fatal que, de l’ensenyament, en diguem educació. Departament d’Educació! ¿En què caram educa un tal departament? Sempre m’havia semblat que, a l’escola, s’hi ha d’anar educat des de casa, que és on representa que has d’aprendre l’obediència, la disciplina i el respecte envers els altres, començant pels pares. I que, en canvi, l’escola, el col·legi, l’institut, la facultat, hi són justament per ensenyar, per transmetre totes les diverses branques del saber i del coneixement acumulat i perquè els alumnes, deixebles, i estudiants, l’escoltin, l’estudiïn i l’aprenguin. I se’l facin seu. I que al capdavall l’incrementin. Però què va! Parlo en general, és clar, però la sensació és que avui dia s’hi va a passar l’estona. A distreure’s i a mirar de treure’s el mort del damunt com més aviat millor. Que res no costi gaire esforç. Com si el saber te l’haguessin de regalar. Com si la llibertat, la veritable, fos de franc. I així anem. Amb aquesta Educació que ja fa tant de temps que dura. I després ens queixem. Cultura de la queixa, això sí.

I en aquest sentit, em plau afegir que ara fa un poc més de 50 anys que es va morir Bertrand Russell (1872-1970), filòsof i matemàtic de referència. Gal·lès i ateu (i això no vol pas dir que no en tingués, de religió, eh! D’acord que hi ha aquella religió contrària al sagrat i en què la bondat substitueix el bé i en què la compassió ocupa el lloc de la justícia. Però no pas ell. que creia en l’experiència ètica, en el fet del ser-hi, en l’experiència de l’amistat, de la fecunditat, de l’erotisme i del plaer, tot això). Vull dir que Russell em ve ara a la memòria en recordar també aquelles classes del professor Francesc Gomà, curs 70-71, a la facultat de Filosofia i Lletres de la Plaça de la Universitat, que fou qui primer em va fer sentir i ensenyar el nom del pensador gal·lès; i si m’hi refereixo (a Russell) és perquè justament m’acabo de trobar aquest seu pensament que té ja anys i anys: “Ens trobem davant el fet paradoxal que l’educació s’ha convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament“. I ja sé que és molt possible que no tothom hi estigui d’acord. Què hi farem! Però ensenyament i educació no són pas la mateixa cosa.

Un espai tancat

Just a quatre dies perquè comenci el curs escolar -fa, per cert, quatre anys que ja directament no hi seré-, recordo les paraules del periodista, assagista, historiador i, segons com, també pedagog francès, Jacques Julliard, que ja té 84 anys, en el sentit que l’escola, en essència, és o hauria de ser un espai tancat, un lloc de no-dret i de no-democràcia i que només amb aquests requisits pot esperar-se’n que sigui també un lloc de no-violència. Afegia que aquestes veritats són dures per a la sensibilitat d’ara mateix, una sensibilitat fonamentada en la ideologia igualitària i el pedagogisme compassiu. Bé. El que vull dir és que paraules com aquestes les aprofità Alfred Sargatal, acs i sempre en el record, per fer veure que el fet d’ensenyar -o fer que d’altres aprenguin, tal com diuen alguns de manera més políticament correcta, només faltaria!-, és sempre, ens agradi o no, un tipus d’imposició, un acte violent que es realitza d’acord amb un pacte democràtic previ entre els tres elements implicats: les famílies, els tutors, el professorat i l’administració o les autoritats educatives. Si aquest pacte no apareix i no s’accepta que l’educació, i l’ensenyament, és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors, i professores, fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos tots ells d’unes depressions de cavall. O això o, afegeixo, que senzillament dimiteixin i passin de tot i es limitin tan sols a cobrir l’expedient. Però tornem a Julliard i als articles seus a Le Nouvel Observateur entre l’1 i el 7 de febrer del 1996: “S’ha volgut obrir l’escola a la vida, cosa que no vol dir res, però és la vida la que s’hauria d’haver obert als valors de l’escola. S’ha pretès obrir l’escola als valors de la vida i només se l’ha obert als valors de la tele i dels ginys electrònics, a la droga, a la corrupció, a l’extorsió, a la violència, a l’obscenitat i a l’estupidesa, de manera que és aquesta i no cap altra l’obertura que ha anat donant a poc a poc els resultats que ja tothom coneix. Si l’escola ha de ser la imatge de la vida, aleshores caldria estimar-nos més el model que no pas aquesta còpia tan fràgil i inútil i anar fins al final d’aquesta lògica tan inepta: tancar les escoles i deixar els nois i les noies al carrer.

Provocació, esclar. A quatre dies de la represa. Fa temps que tot això va deixar de ser tingut en compte i no sembla pas que hi hagi cap intenció de redreçar res. Educar ja no és reprimir. Ho és tot excepte això. Tot és en mans del caprici de cada moment i ja no afegiré, d’altra banda, la meva veu a la veu dels qui en saben més i poden viure-ho tot, i potser patir-ho, des de dins senzillament perquè hi tenen accés. Jo no. Lo meu és tan sols un desig, un desig de redreçament de les coses i també el desig de sempre, el de poder ser, senzillament, jo mateix, de vegades, sempre que puc, amb un somriure als llavis i, si no, més sèrio que un cagarro, fart aquests dies de tantes qüestions d’ordre i de tantes miserables reconsideracions, més enllà de mitjanit, després d’haver-ho hagut de fer i de presentar-ho tot, no hi havia cap altre remei, d’esquitllentes.

Nivell de país obsolet

Els deures d’estiu vistos i entesos com a cosa obsoleta. I no només els d’estiu. És el fet mateix de posar deures, en general, el que es veu que és obsolet. Així, si més no, ho expandeix la secta de pedagogs que regeix el destí de l’ensenyament aquí entre nosaltres, Associació de Mestres Rosa Sensat inclosa, només faltaria. Ara diu que més val que els alumnes es dediquin a recollir fulles caigudes dels arbres de tal manera que així puguin entendre l’entorn on són i on viuen i poder-ne parlar. O també, per exemple, a entrevistar persones d’edat més aviat provecta suposo que perquè els puguin explicar alguna cosa de profit. Em sembla esgarrifós que la presidenta d’una associació de mestres pugui arribar a pensar i a dir que els deures, tal com sempre els hem entès, no són recomanables en cap etapa escolar, ni a infantil, ni a primària, ni a secundària. I que, quan es tracta de l’estiu, no ha de fer cap por ni cap mandra que els alumnes ho oblidin tot durant tres mesos. En fi, que el que fa aquesta senyora tan poc sensata és assenyalar el camí perquè el que de veritat es converteixi en obsolet sigui el país, ni més ni menys. Nivell de país del tot obsolet. I sort encara d’alguns mestres i professors, com Gregorio Luri posem per cas -encara en queden-, que el que es demanen és per què caram hem de donar vacances a l’intel·lecte i que afirmen, amb tota la raó, que no és cap drama dedicar encara que només sigui una hora al dia a fer activitats intel·lectuals durant l’estiu. Tot el contrari.

El pitjor del present

Dies de sessions d’avaluació i de qualificació a les escoles. I vinga inflar notes i que res no sigui dit. I ara encara, que tan sols s’inflen. Perquè a les repesques de setembre s’asterisquen. Aquest verb nou: asteriscar. Qualificacions asteriscades*, un asterisc a la part dreta superior que vol dir que, malgrat no ser suficients, fem veure que ho són i, així, l’alumne igualment promociona de curs. I, mentrestant, les competències que prenen el lloc de la memorització. Aprendre a aprendre, a saber fer les coses, a ser una persona i a conviure. I així anar fent. Res d’acumulació de saber. No fa falta que ningú ensenyi res perquè del que es tracta és de passar de la figura del mestre com a transmissor de saber i de coneixements a un model on el protagonista és l’alumne a qui fa tota la sensació que, efectivament, ja no calgui ensenyar res. Com si en aquest camp fonamental de l’ensenyament l’alumne no hagi mai estat fins ara el protagonista. ¿A qui ens hem adreçat des de sempre sinó als alumnes? El llibre, a més, es veu que ha quedat obsolet i ja no motiva els estudiants. Fora llibres, doncs. Foment de la lectura sense llibres! Ara el que toca són Projectes que els posin davant de situacions reals i els dotin de més capacitat per enfrontar-se a la vida de cada dia. Enlloc no es parla d’estudi, enlloc no es parla d’esforç ni de mèrit. És ben bé que el pitjor del present és el futur. Flaubert ja deia que el que s’ha de fer és il·lustrar les classes il·lustrades, aquelles que si més no es presenten com a il·lustrades, i que la resta, el poble, ja les anirà seguint. Els exemples d’ara mateix són, però, molt poc exemplars i tot resulta la mar d’enutjós. I no sé si n’hi ha prou amb el consol d’apartar-te de tot allò que et resulti enutjós. Perquè, al capdavall, ¿per què fem les coses que fem?

Ningú no ha dit que sigui fàcil

Punys enlaire i La Internacional. Només faltava això. La veritat és que no m’hi sento gens concernit, en tot això d’aquestes primàries del PSOE -del PSOE ni cap altre partit, de fet, ni suposant que es tractés d’algun dels nostres. M’és ben igual Sánchez que Díaz o que López, éssers, d’altra banda, que em semblen la mar de menuts. Les bases són les bases, ja ho sabem. Igual que les assemblees. No em fa l’efecte que en pugui sortir res de bo. Perquè, mentrestant, allò que em sembla del tot perceptible és que el saber ja no importa, que ja no té cap importància. L’educació i l’ensenyament com més va més es van convertint en una pura sortida laboral. I encara amb prou feines. Enlloc no es parla ja de vocació. I després, a les aules, que si educació viària, que si l’ús d’internet, de si fins a quin punt resulta perjudicial el consum de drogues i dels trastorns provinents d’una mala i deficient alimentació. Totes aquestes coses, i més, que la societat encara no té resoltes, ¿a sant de què ens pensem que és l’escola qui ha de resoldre-les? Hi ha mestres i professors a les escoles, als instituts i a la Universitat. Si més no, fins fa no gaire n’hi ha hagut. Persones d’acreditada formació universitària i del tot partidàries del saber i de l’estudi -base de tota llibertat- que ara tendeixen, a poc a poc, a ser substituïdes per simples tècnics en educació -sí, en educació, que és o hauria de ser, com sempre ha estat, cosa i afer de les famílies (el problema més gros és aquest, ja ho sé)-, gairebé monitors o dinamitzadors de vés a saber què. És per aquí que comença la decadència de tot. I és que no n’hi ha prou que els alumnes entrin a l’aula amb aquella il·lusió de com si tot fos un esbarjo. El que cal, sobretot, és que hi entrin els mestres i els professors. I, seguint Josep M. Lozano, amb tot l’ànim i amb tota l’anima. Per fomentar i expandir, justament, la memòria, la intel·ligència i la voluntat. Ningú no ha dit mai que sigui fàcil. I sense esforç no hi ha mèrit.

Tot el que exclogui ciència i saber

L’accés a l’ensenyament i a l’educació és un dret fonamental, sí. Tothom, sense excepció, el té, aquest dret. Des de fa temps que hi ha, però, la idea, de fet dèria, que l’educació ha de ser exactament igual per a cada segment d’edat, cosa que no ha fet sinó que, cada cop més, s’hagin hagut de rebaixar cotes i nivells, tot abandonant  l’estudi de tots aquells temes a través dels quals s’havien transmès els elements essencials de la cultura de la qual venim. O, si més no, de tota aquells (elements) susceptibles de ser ensenyats a partir de l’educació. I és així que s’ha anat derruint la solidesa de tot allò que ara ja es considera antic i decrèpit, el mèrit, l’esforç, la voluntat, l’obediència, el respecte…Tots som iguals i tot és un joc tal com indica perfectament aquest neologisme “gamificació” que acabarà imposant-se a l’arrel del sistema, ja veuràs com sí. Fa temps parlàvem de futur i ni tan sols ens el podíem imaginar tal com ara se’ns presenta. Aquell futur que dèiem, i on ja som, el que ha fet és preparar el terreny perquè ara aquests bàrbars nòmades hi acampin llurs caravanes mecanitzades. Ja els tenim aquí, sí, segurament per quedar-s’hi, mentre d’altra banda anem sotmetent la vida dels qui encara estudien a l’afany d’utilitat i d’ofici futur i de professió que asseguri el dia de demà (has de pensar en el dia de demà, eh!). Tot allò que exclogui la ciència i el saber, no fos cas. I així, esclar, els bons, i encara només els qui s’ho poden permetre, se n’han d’anar, s’hi senten empesos. Saben perfectament que no es pot refusar la vida tal com ens ha estat donada, però també que ara mateix el lloc per acceptar-la no és pas que sigui el més adequat.