Un tímid amb mal caràcter. Adéu-siau

Tinc l’edat que tinc i encara no he llegit mai de manera completa El Quixot. Tan sols fragments dispersos, n’he llegit. De manera que he decidit que ara sí que m’hi poso i ho faré tot seguint l’edició de Juventud, amb text i notes de Martí de Riquer, confegida l’any 1968.

I tot plegat m’ho prenc com el comiat d’aquesta pàgina que més o menys ha durat onze anys. Plego. Ho deixo córrer tot, però, això sí, amb aquest esment i aquestes notes extretes dels Dietaris de Stefan Zweig:

-L’art de viure en la letargia; viure per a mi i no pas per al temps.

-Val més un final horrible que no pas un horror sense final.

-Estem envoltats de grip pertot arreu. Aquí a Zuric la meitat de la població ha emmalaltit i cada dia hi ha una trentena de defuncions. (Octubre, 1918)

-Les grans potències no són mai destruïdes: es destrueixen elles mateixes.

-Torno a fer gimnàstica: un ha de mantenir les despulles més o menys en forma.

I ara sí que, amb aquesta confessió que m’apropio de la que pronuncià en el seu moment Fernando Fernán Gómez parlant d’ell mateix -“sóc un tímid amb mal caràcter”, m’acomiado de vós i me’n vaig.

Moltes gràcies a tothom. Adéu-siau!

Novament he aconseguit enganyar-los

Viure i treballar fins que arribi l’hora del repòs final. Cloenda sublim de Txèkhov a L’Oncle Vànya i més, encara, si és Josep M. Pou qui la diu i la interpreta. Models que no cal conèixer personalment, potser fins i tot és millor no conèixe’ls personalment, no fos cas. La mateixa sensació que em fa la figura de Fernando Fernán Gómez, sinó que ell ja és mort malgrat continuar viu a través de tantes pel·lícules, algunes obres mestres, o gairebé, com per exemple El Viaje a Ninguna Parte en què hi ha aquella escena on el personatge que representa fracassa estrepitosament a l’hora d’intentar convertir-se en actor de cine vist i comprovat que la companyia de teatre ambulant que dirigeix ja no té cap futur. I el cas és que no fa gaires dies hi hagué una Contra de L.V. que reproduïa una entrevista a Josep M. Pou en què en un moment determinat aparegué el nom de Fernán Gómez. “Novament he aconseguit enganyar-los”, diu que deia aquest últim. “Essent, com sóc, un actor pèssim, aconsegueixo que es creguin que sóc el millor. Mira si n’arribo a ser, de bon actor”. Grandiós. Aquesta aparent humilitat que tantes vegades serveix de disfressa del punt de vanitat necessari per poder continuar vivint i treballant fins al final de tot.