És mentida que tots siguem dones

Visc desaparegut, gairebé com un paràsit i dedicat al dolce far niente. De tant en tant, però, m’assabento de coses. De coses que en general no m’agraden. Tot això, per exemple, de les revoltes verdes i feministes que sembla que ara alguns vulguin vendre’ns. No em ficaré amb la cosa verda, tampoc no hi entenc gaire, però sí que em ve de gust dir que el que cal no és cap revolta feminista -al capdavall el feminisme és el contrari i l’angle oposat del masclisme- sinó que allò que de veritat ens fa falta, i molta, i amb urgència, és una revolta humanista, una revolta contra la ignorància i a favor d’éssers humans, homes i dones, lliures. Contra la ignorància, sí, que ho ha envaït gairebé tot. És d’ignorants, per exemple, promoure tot això de la llibertat d’expressió sense abans haver desenvolupat una veritable llibertat de pensament. Primer pensa (llegeix) i després, només després, parla. O escriu, o pinta, o fes música… I la llibertat de saber-te estar al teu racó, home o dona.

Tots som dones, diu que diuen ara a TV3 de cara a aquesta setmana que ve, del 8 al 14 de març. Quina mandra i quin desastre! Dediquem-nos, si us plau, a la veritable formació, a saber d’on venim i què coi hi fem, aquí, i de tot l’esforç que ha fet falta. Malgrat tantes i tantes coses mal fetes. I a fer el bé, naturalment. Jo no sóc d’eixe món de les corredisses i les trencadisses. No ho he estat mai. Perquè és clar que hi ha els drets. Però abans hi ha els deures. Algú els ho hauria d’explicar, a tota aquesta patuleia subdesenvolupada. I no és pas que vulgui parlar de política, en absolut. Perquè en aquest sentit sí que hi ha només dues coses que em mouen i em mouran: la llibertat del país i el fet que el català sigui d’una vegada imprescindible per viure-hi.

D’altra banda, humanisme i més humanisme. I sense més mentides. Perquè és mentida que tots siguem dones. És mentida. Que cadascú pensi d’ell mateix el que vulgui. Jo tan sols parlo per mi. I ho tinc claríssim: no sóc dona. Algú els ho havia de dir, @tv3cat!

El present i el record del passat

Doncs sí, ahir El Sentit d’un Final, The Sense of an Ending, de Ritesh Batra (2017), adaptació de la novel·la de Julian Barnes (2011). No és mai fàcil adaptar el contingut i la forma d’una novel·la al cine. Només se m’acut ara un exemple en què una adaptació cinematogràfica superà en tots els sentits la novel·la original. Em refereixo a El Tercer Home (Carol Reed, 1949), basada en el llibre de Graham Greene. Pel·lícula inoblidable, novel·la força eludible. I el que passa amb El Sentit d’un Final és que, si no has llegit el llibre de Barnes però formes part d’aquesta mena de públic madur, en el sentit de ser capaç de captar el plaer, segurament la sensació deu ser que es tracta d’una molt bona pel·lícula. I ho és, és clar. O, si més no, m’ho sembla. Però, naturalment, el llibre et porta força més enllà. Un més enllà on de cap manera no ha de ser fàcil arribar a través d’imatges i de diàleg, i d’anar endavant i enrere en el temps. El present i el record del passat. I els silencis que aquesta pel·lícula necessita encara més que les paraules. Tot molt complicat i no n’hi ha prou amb una única vegada. Tampoc amb el llibre, és clar. Hi ha matèria i ocupació per dies i per setmanes i mesos. Temps guanyat al temps. No tant com Tony Webster, narrador i protagonista, home madur i divorciat, ben avingut tant amb l’exdona com amb la filla fins al punt que assisteix amb ella (amb la filla) a les classes de preparació per al part i que a poc a poc es va veient obligat a remembrar el temps d’estudiant i l’amistat dels companys a través d’una troballa impensable a la qual li costa molt d’accedir. Nostàlgia, malenconia, introspecció. I evitar les ferides amb una absència de penediment que més que res es tracta d’autoengany. No sé si entenem del tot bé el temps que hem viscut. En fi, el llibre va força més enllà, però aquesta pel·lícula s’ha de tornar a veure. Amb calma, amb molta calma. ¿Què sabem exactament de nosaltres mateixos? ¿Hi hem pensat mai gaire seriosament? ¿No hem estat mai males persones, mala gent? El que s’acaba recordant no és sempre el mateix que el que s’ha presenciat, que el que s’ha viscut. I la teoria a què van arribar els estudiants amics: la clau per tenir una vida familiar feliç era no tenir família. Barnes, Julian Barnes.

I el plaer d’haver tornat a veure Charlotte Rampling. I la magnífica actuació de Jim Broadbent en el paper de Tony Webster.

I una cosa que no suporto: que TV3, al final de les pel·lícules, no n’emeti mai la llista de crèdits. Al cap de dos segons, tallen i s’ha acabat. Sensació horrorosa.

El bilingüisme és la mort del català

Tornem-hi. Això no s’acaba mai. No tinc res contra el castellà. No tinc res contra cap llengua. El castellà, però, no és la meva llengua. No ho ha estat mai, no ho serà mai. I no hi tinc res en contra. Però jo no sóc castellà. M’encanta Vila-Matas i també Mendoza (que són catalans, però que no escriuen en català, no passa res) i molts d’altres, però quan els llegeixo sóc del tot conscient que aquella no és la meva llengua. Som a Catalunya i la llengua d’aquí és el català. Se n’hi parlen moltes d’altres, també el castellà, i molt. Però el castellà és la llengua de Castella, país que imposà arreu de la Península, excepte Portugal -perquè els portuguesos se n’alliberaren-, a través de les armes i de decrets i de decrets, l’obligatorietat de la seva llengua i la inhabilitació de totes les altres. I tot això ha continuat i ha continuat. Som encara, malgrat no s’acabi de dir obertament, en ple 155. I la tele no se n’escapa. Al contrari. Recordem que, la tele, se la van voler carregar. I que ara fa deu anys justos d’aquell escàndol de l’Estatut, votat i aprovat en referèndum acordat i que, després, el Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya es carregà de la manera que ho va fer. Vull dir que no m’estranya que ara apareguin serials bilingües, castellà i català, i que TV3 emeti aquest que diu que es diu “Drama” i que no he vist ni penso veure. Ara ja fa un cert temps que de TV3 només segueixo les notícies, i encara. El bilingüisme és la mort del català. No sé el temps que fa que se sap que això és tan cert com el fet que ara mateix falten quatre minuts perquè sigui les onze de la nit d’aquest dimarts, últim dia de juny. I és que, a més a més, tenim entre nosaltres tota aquesta gent que diuen ser catalans només pel fet que viuen i paguen impostos aquí. Gent que, tot i que alguns saben la llengua a pesar de fer-la servir ben poc, el que voldrien per damunt de tot seria que el català desaparegués i, amb ell, també el país. Recordo Josep M.Espinàs a l’Avui del 9 d’abril del 1981, i mira que ja fa anys, gairebé quaranta: “Són gent que es consideren ofesos per l’existència normal del català, la supervivència del qual els repèl com si es tractés d’una injustícia”. En fi, el que vull dir una vegada més és que, si transigim amb la llengua, val més que ho deixem córrer tot. Perquè vam perdre la batalla del segle XVIII, també la del segle XX. I ara el que tocaria és guanyar la guerra i acabar per sempre amb aquest drama.

Potser ni quatre gats

Ens pensem qui sap què, però la veritat és que, fins que la qüestió més fonamental de totes i la que més ens distingeix com a país, és a dir la de llengua, no la tinguem assumida i deixem de dir i de sentir la quantitat de disbarats que com més va més apareixen als mitjans públics de més audiència, no tindrà per a mi cap interès separar-me d’Espanya, i menys encara si la llengua majoritària ha de continuar essent la mateixa que ho és ara i no fem res per capgirar la situació. Del tot fart, i fins al capdamunt, estic de tanta deixadesa i de tanta submissió mental. Fa exactament dos anys d’aquest L’*Atril que no tenim. Un text, per cert, que fa curt del tot tal com avui mateix recorda l’admirat escriptor i viatger Jaume Mestres les paraules del qual, amb el seu permís, em plau ara de reproduir:

“Si només fossin els periodistes esportius, rai! TV3 en va plena, de gent analfabeta en la llengua del país. En molts casos són gent que hi treballen des de gairebé el primer dia. I molts són “estrelles”! ¿De què serveixen els correctors lingüístics? La sensació és que se’ls rifen. ¿De veritat que no hi ha cap responsable amb prou autoritat que els exigeixi almenys el mateix compromís amb la llengua que es requereix als locutors de la BBC, per exemple? I exactament el mateix pot dir-se de Catalunya Ràdio. Jo diria que els que realment ens preocupem per la llengua som quatre gats. Hi un fet molt eloqüent que il·lustra de manera meridiana l’escassa o nul·la preocupació real de -diria jo- la majoria de catalans per la llengua pròpia. Quan siguem a casa d’un amic o d’un conegut fixem-nos en quin idioma té configurat l’ordinador. En el meu cas em trobo amb algunes sorpreses. Així com hi ha gent que per molt que digui i facin veure qui sap què, ja saps de quin peu calcen, d’altres de suposadament independentistes -d’estelada al balcó- tenen configurat l’ordinador i altres aplicacions electròniques, com ara la tauleta o el mòbil, en castellà. N’hi ha més dels que no ens pensem. No ho puc entendre de cap manera. És evident que no s’estimen la llengua ni se’n preocupen gens. I mira que és fàcil de configurar qualsevol de les eines esmentades en català! És una qüestió de voluntat. I de voluntat sembla que n’hi ha ben poca. De voluntat real, em refereixo. Perquè de l’altra, la del bla, bla, bla.., la seca i la meca i la vall d’Andorra, n’hi ha tanta que l’aire fins i tot empudega. Fets i no paraules. I més quan en aquests temps que ens toca viure és una qüestió de vida o mort.

I encara més: ¿quants pretesos “independentistes” i “nacionalistes” tenen la configuració de tantíssimes i populars aplicacions en català, com ara Outlook (Hotmail), Gmail (Google), Facebook, YouTube, Twitter, La Caixa i tantes altres? ¿Quants, i en quin percentatge? Seria interessantíssim un estudi que ho aclarís. Ens quedaríem de pedra. Potser ni a quatre gats no arribem”.

 

Postís i poc creïble

Segur que la immensa majoria dels més de 7 milions d’habitants que hi ha a Catalunya no són del Barça. I potser ni tan sols els agrada el futbol, pa i circ dels nostres dies. La CCMA diria que disposa d’un canal de televisió que es diu Esports 3 que, en tot cas, hauria de ser el mitjà responsable de retransmetre actes com el d’ahir mateix, el de la celebració de les copes del Barça. ¿A sant de què, doncs, la corporació decideix servir-se de TV3 tot suspenent-ne la programació habitual? Però és que, després, hi ha l’horari. Les 10 de la nit, dilluns. Horari que podem qualificar de qualsevol manera excepte de civilitzat. I, encara, per si no n’hi hagués prou, l’espectacle de jugadors dotats de micro. Jugadors que són boníssims amb una pilota als peus, però que resulten de vergonya aliena a la que els sents parlar. Models i exemples de tanta quitxalla. Algú, per cert, els hauria de dir que fessin el favor d’estalviar-se aquest Visca el Barça i Visca Catalunya amb què acaben cadascuna de les seves intervencions. Tan postís i tan poc creïble. I mira que jo encara en sóc, del Barça en aquesta diada d’avui que diria que és la de Maria Auxiliadora.

L’*atril que no tenim

Ni una, no n’hauríem de deixar passar per alt. No tot és dolent ni pervers dins el model lingüístic de TV3, no tot, d’acord. Ara bé: hi ha tota una mena de personatges, tan pagats d’altra banda d’ells mateixos, que s’ho haurien de fer mirar i algun responsable els hauria, en tot cas, també de cridar l’alto. Secció d’esports: Ramos, Grau, Valls, Soler. De l’inefable Canut, i dels diversos “convidats” de vergonya aliena, m’estalvio qualsevol altre comentari. Grandíssims i ufanosos noms de la informació esportiva, tots plegats, que es pensen que fan tan bona feina i que són uns cracs de tornada de tot -la vida sembla que els somriu. Bé, tot això ho dic tan sols aquesta vegada a causa de *l’atril que no tenim. I és que m’acabo de topar amb reposicions de programes de la setmana passada en relació a la campanya electoral a la presidència del Barça. Programes que devien ser molt vistos, amb molta audiència, suposo. I vinga *atrils. Que si Bartomeu ocupa el seu *atril, i etc. No sé les vegades que aquest mot aparegué en boca dels esmentats. L’*atril de la secció d’esports. Tota ella un *atril. Els falla l’eina principal. Els falla el coneixement de l’idioma i no sé si hi ha ningú que els ho faci veure. Programes de “tornem *en cinc minuts”, vaja. I no passa res. Ni tan sols la sensació que se n’adonin, ells. Ni punyetera idea.

No entraran a casa meva

Tampoc és que sigui cap gran sorpresa. Estem encerclats i ja s’ha vist el que ha passat a València i a les Illes amb la tele. Espai radioelèctric escurçat. Tancament del multiplex, sense alta definició ni cap possible reciprocitat amb la resta del domini lingüístic. Supressió, a més, d’algun canal. Això és el que projecta Espanya. Es veu que ho aprovaran aquest divendres que ve. Espanya un cop més. I espera´t. Mentrestant, jo vaig tornar a veure Straw Dogs, ahir. Gossos de Palla. Sam Peckinpah, 1971. Bloody Sam. A estones no vaig poder evitar pensar que som com l’astrofísic americà que interpretà Dustin Hoffman i que un dia decidí anar-se’n a viure al poble escocès d’on era la seva dona. Quina gran interpretació. És veritat que els ulls se me n’anaven sempre cap a Susan George, la seva tan atractiva esposa, que, a pesar de ser violada, demostra d’alguna manera que en el fons s’ho passa bé i tot mentre els gossos se n’aprofiten. Això és veritat, però em penso que som com ell i no com ella. Reservat, tímid, absort en la feina i procurant sempre d’evitar qualsevol disputa. Fins que li volen entrar a casa. Aleshores diu prou. No entraran a casa meva. No hi entraran. I s’hi enfronta. S’enfronta a tots els buscabregues, beverris de baixa taverna, cràpules, ganduls i dropos. Trinxeraires i xitxarel·los. Aquest reguitzell d’individus de la misèria humana. I els guanya. Guanya enfront de l’hostilitat permanent, del menyspreu, de l’odi, de la prepotència, d’aquella mena d’instint que comporta sempre l’ànsia de demostrar qui és el més fort. Contra el desdeny i la burla envers tot aquell que presuposen més dèbil, contra la provocació. Guanya. Guanya igual que aquella flama que avança al llarg de la metxa i al final explota. No entraran a casa meva.

Torno a pensar en aquells gossos de la pel·lícula mentre veig, aquest dematí, el somriure burleta i còmplice que en una foto esbossen José Bono i aquest cardenal Cañizares. Dos dels símbols veritables de tot allò que fa pudor de resclosit.

Aquest ERO famós

El fons o la superfície. ¿Amb què es queda Joan Roura? Lamentable i tendenciós. No sé si és un nou convers, potser sí, però passo mala estona cada vegada que el veig i el sento. Tan compungit, ell. Ell i l’altre, Elfa. ¿L’anomenada primavera àrab havia de consistir per força en el triomf dels germans musulmans? ¿Germans de qui? D’islamisme democràtic, parlen a TV3. Sisplau. Ho sento, eh, però a veure si aquest ERO famós fa efecte i arribéssim, així, a poder estalviar-nos aquesta mena de senyors.

Forat negre

I al final Guardiola ja no ha pogut dissimular. Els “setciències” que fan de periodistes esportius a TV3 li han ben acabat la paciència i ara aquest gremi parla del costat fosc de l’entrenador. Ja se sap que en aquest país, si no serveixes per a res més, sempre podràs fer de comentarista d’esports. Gracietes fàcils i vergonya aliena. Soler (i el seu horrorós “nens i nenes”), Grau, Valls, l’histriònic i pagat d’ell mateix Canut, l’insofrible i bavós Xavi Torres, el “savi” Jordi Ramos, el sobrevalorat “Pichi” Alonso, els dels cotxes, les carrinclonades i el patetisme d’en Rovirosa. Un departament d’esports que no hi ha per on agafar-lo. Se’n salven ben pocs. Critiquen les teles espanyoles, però espanyolitzen i banalitzen el to dels seus programes, l’única cosa, això sí, és que ells ho fan en català, un català de vegades molt justet, per cert. Els ha faltat temps per parlar del costat fosc de Guardiola i el que passa és que Guardiola en deu estar tip. Tip de la prepotència, de la pedanteria, de l’auto-complaença d’aquests éssers inflats i vanitosos, però en realitat i en el fons tan i tan petits. Quan Guardiola deixà Grau palplantat i amb el micro a la mà me’n vaig alegrar i vaig pensar que ja era hora. No, no tinc gaires ganes de parlar. Amb això n’hi ha prou perquè aquesta trepa de susceptibles se senti ofesa i comenci a parlar del costat fosc de les persones. Ells, que no és que tinguin un costat fosc. És que són un veritable forat negre.