Passo el dematí, un més, entretingut rellegint dietaris d’anys enrere. Record i memòria. Sensació estranya i no gaire agradable de llegir-se un mateix. El 16 de juny del 2005, però, era a Berlín, a l’hotel Clarion, acompanyant un grup de no sé què. Berlín és una ciutat que m’encanta. Era al jardí prenent cafè i fent temps perquè arribés l’hora d’anar cap a l’aeroport, aeròdrom o camp d’aviació, expressió de Pla que m’entusiasma. El jardí era com un envelat, com una carpa, amb la temperatura justa, tan justa com la dona del llibre que llegia. Tenia entre mans “La dona justa”, de Sándor Márai, que per a mi s’ha convertit gairebé en un missal. A la llibreta que ara rellegeixo hi ha anotades tota una sèrie de coses relacionades amb el llibre de l’hongarès de manera que, com més va, més em sento reflectit en els pensaments seus. El mateix adjectiu justa del títol, per exemple, és un adjectiu de significat ambigu. Justa sí que vol dir apropiada, adequada, veritable, però també justiciera, venjativa, freda, calculadora. Resulta terrible al capdavall la seva figura i la seva presència, la presència concreta de Judith Aldozo. I les pors de l’home. La por, posem per cas, de no gosar acceptar el regal de l’amor i el coratge, l’enorme coratge, que cal per deixar-se estimar sense reserves. I el reconeixement del trist secret de tot ésser humà: aquesta enorme necessitat de tendresa, sense la qual no es pot viure. Aquest personatge masculí, que sento com si fos jo mateix, no va tenir prou coratge per viure amb una dona que l’estimava; no va ser capaç d’acceptar el seu afecte, se n’avergonyia i fins i tot la menyspreava una mica perquè la sentia diferent, amb uns altres gustos i amb un ritme de vida ben divers del seu. Temia, també, per ell mateix, per la seva vanitat, i tenia por de lliurar-se a aquell xantatge generós i complicat amb què ella provava d’arrencar el seu amor.
Faltava encara una mica, aquell 2005, perquè esclatessin totes les bombolles. Però Márai també parla dels plans econòmics de les nacions per avançar en la millora i el progrés dels pobles i dels països. No gastar més enllà del que s’ingressa i la seguretat que, si es fa, en acabat podrem pagar el que es deu. Plans que després s’han de dur a terme, si convé a sang i a foc i peti qui peti. I naturalment sense tenir en compte la voluntat dels ciutadans perquè l’objectiu d’aquests plans estrictes no és pas el benestar o la felicitat de l’individu, sinó la prosperitat de la massa, del poble o de la nació, conceptes sempre anònims. No et deixis salvar i salva’t, sembla que digui també Márai.
I hi ha, igualment, la qüestió de la soledat. L’autèntica soledat, escollida a consciència, no és un càstig i ni tan sols una forma morbosa i ressentida d’aïllament. Ni un vici d’excèntrics. La soledat escollida a consciència és l’únic estat de veres digne d’una persona. Però Márai se suïcidà. A l’exili, però se suïcidà. Hi ha la meravella dels seus darrers Dietaris 1984-1989 i el seu declivi final. ¿Que dorms, amor meu? No hi ha ningú que sigui capaç d’explicar perquè les dones i els homes s’ajunten ni per què després se separen. Potser sí que l’amor és egoisme desbridat.
I així, aquell juny del 2005 arribà l’hora de partir de Berlín, ciutat sempre en el record. Feia una mica més d’1 any d’aquella ensulsiada que no ha deixat mai d’acompanyar-me. Ni tan sols en aquesta diada dels arcàngels d’avui mateix.
miquelcolomer 