No haver de triar

Aquest desig retardat de poder ser com Na Gabriela tal com ella mateixa es descriu a Panorama amb Dona (M.A.Riera), llibre que ja no sé què fer ni dir per recomanar. No haver de triar. També les noies poden ser promíscues. De fet, sempre n’hi ha hagut, de noies promíscues. No passa res. Diuen que el sexe està sobrevalorat. No ho sé. Hi ha dies de tot. També la Laia de Lluís Danés -més que de la de Salvador Espriu en què es basa- que ahir vaig veure per televisió m’hi va fer pensar, en tot això. Em referia, però, sobretot a Na Gabriela i aquest seu no ensopegar mai amb cap emperò ni amb cap indecisió. ¿Triar? ¿Què vol dir triar? Ella mai no ha hagut de triar, les coses sempre li han vingut ja triades i tothora ha sabut què havia de fer molt abans que, davant seu, se li presentés la necessitat d’escollir això o allò altre. Les coses seves les ensumava des de lluny i molt abans que li succeïssin. No és pas que fos cap bruixa, era que coneixia i sabia perfectament què volia i cap on anava. Fins a tal punt ho sabia que, quan a 12 anys li demanaren que què s’estimava més del món, si jugar o menjar llepolies, ella afirmà impertèrrita que boixar, que el que més li plaïa era boixar. I això que encara no ho havia fet mai. Ja sabia, però, que aquesta (boixar) seria la cosa que més li agradaria del món, tant n’havia sentit parlar.

“I així ha estat, i si, en provar-ho, m’havia d’agradar tant, ja era una manera de, llavores, començar-me a agradar i perquè així ho sentia així ho vaig dir, sense tenir en compte lo que em podia venir damunt, com me vengué. Però és que, ja de nina i ara més que mai, sempre he sabut molt bé allò que m’agrada i allò que no, lo que vull i lo que no vull, i això me dóna seguretat, ara que estic tota sola i hi hauré de viure, fins i tot en situacions com aquesta d’ara mateix, que ja fa tanta fosca i, per a una dona, no són hores d’anar pel món per aquests camins tan dolents i amb aquesta bicicleta que no fa llum un pam enllà de la roda”.

Si goses, em pots trobar

No vaig assistir al Concert commemoratiu del centenari d’Espriu, però sí que el vaig seguir més tard per televisió. Per molts anys i enhorabona exactament a tothom que hi participà i el féu possible. I no oblido l’escenografia màgica del convilatà Lluís Danés, punt de referència. Ni la direcció musical. Ni l’entorn escollit. Ni l’actitud de músics i artistes. Ni la del públic. M’agradà també el record de Rosselló-Pòrcel que interpretà des del fons del cor Maria del Mar. Tempestat de Flama. Imitació del foc. Sonet. Inici de Campana. 2013, centenari i record personal també de l’existència de Joan Teixidor i Comes, i de Joaquim Amat-Piniella. KLReich, que algun curs, pocs, massa pocs, ha estat lectura al batxillerat, supervivent de camp de concentració. Acabà molt tard la vetllada d’ahir després de la televisió. I no sé si, després de tot, gosarem trobar Espriu, no ho sé. “Deixo fora un vell abric, l’esperança, / i m’endinso pel camí dels ulls, / pel buit esglai on sento, / enllà, el meu Déu, sempre enllà de falsos / profetes i de rares culpes / i del vell neci emmalaltit per versos / disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes / de fosques marques que l’alè dels crítics / un dia aclarirà per a la meva vergonya. / Sí, em pots trobar, si goses”.