Decepció no és el mateix que desconcert

Crec que amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucil·li, la Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, el Quixot, el Discreto i alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. Espriu. Molt bé. Però hi falta Shakespeare, en aquesta llista. Shakespeare i alguns altres. I, després, em molesta i em disgusta profundament aquesta mena de vici de sempre considerar que la vida és trista i res més que trista. Perquè és clar que hi ha estones i fins i tot èpoques de tristesa. Però no pas totes les estones ni totes les èpoques. Ni molt menys. Hi ha les estones de plenitud i hi ha les estones de riure i de no parar de riure. No vaig conèixer personalment Espriu i no sé, per tant, si sempre visqué trist. Sí que sé, però, que massa vegades, a la seva obra, hi ha aquest deix com d’impotència i de desesperança. Estigué malalt de petit i hagué de viure i patir pèrdues lamentables. No pogué accedir a ensenyar a la Universitat, d’acord. I sí, ja sé que hi ha l’Espriu titellaire i a voltes sorneguer i la polidesa de la seva excelsa escriptura narrativa. Però haurien de veure el retrat que penja de la façana de la Biblioteca d’Arenys. Aquells ulls tan oberts darrera les grandioses ulleres, que fa la sensació, quan hi passes, que no deixen d’escrutar-te, tot ell tan trist i gris i fins i tot negre, i no només per la corbata (del retrat). Difícil d’evitar la sensació de por i de basarda. Aquella manca d’alegria. Sort que puc dir que m’agrada que li agradessin les novel·les de lladres i serenos i no sé si arribà a llegir 1280 Ànimes (Pop. 1280), de Jim Thompson (1964), un dels llibres més grans que ha donat aquest gènere negre. Creguin-me que val la pena de llegir-lo. De cap manera no en surts trist, encabat. Al contrari. En surts amb la sensació que la decepció no és el mateix que el desconcert. Perquè sí que et pot desconcertar, aquest llibre. Però mai no pot decebre’t. Ha passat un temps. I han passat coses. Però en el fons res no ha canviat. Continuem sense saber què fer. Escepticisme. Traeixo, però també sóc traït. I no sé pas més què he de fer que qualsevol altre pollós de l’espècie humana. El xèrif de la petita població que ha conservat el seu càrrec gràcies al fet de desentendre’s de les activitats irregulars dels seus conveïns. Que gran Thompson! No sé si Espriu arribà a llegir-lo.