La més profunda

La literatura és una matèria, o assignatura, optativa, de modalitat que se’n diu. No gaires alumnes són, doncs, els qui aquests dies de les PAU se n’examinen. Pocs. Enunciats atractius, però, els d’enguany. Màrius Torres, l’Antígona d’Espriu i Fet d’Armes, de les Cròniques...de Calders, pel que fa a la literatura en català. I Cinco Horas con Mario (Delibes), Luces de Bohemia (gran Valle-Inclán), i El Burlador de Sevilla (Tirso), pel que fa a la literatura en castellà. Esmento només les opcions que jo hauria triat, sense menystenir les altres, és clar. I n’han sortit contents, aquests estudiants. Ara bé: n’hi ha tan pocs que s’examinin d’aquestes coses, de les veres Humanitats, d’aquelles coses del tot inútils, circumstancials i intempestives, que són 3 de les virtuts que sempre ha posseït, quasi per definició, això que en diem Literatura! (J.Ll.). Són tan pocs! I la veritat és que llegim, i mirem d’ensenyar a llegir, per gaudir. Llegim per als sentits. Llegim contra la vall de llàgrimes. Llegim contra totes les crisis. També contra la de l’ànima, que és, segurament, la més profunda.