Sant Cristòfor de Lícia. O Cristòfol. Segon dia de Festa Major, però no es nota gens. Temps enrere hi hagué la benedicció dels conductors d’automòbils. Sant Cristòfor, que vol dir “portador de Crist”, és patró dels automobilistes. Diria que fa temps que això ja no es fa. Aquest sant, l’existència del qual és improbable, ha passat tanmateix a la història amb aquesta dada que diu que feia 2 metres i 30 centímetres d’altura i que hauria nascut a Canaan i mort a l’Anatòlia i que potser és enterrat a Alexandria, però en lloc desconegut. És a dir, que no hi ha res que es pugui donar per segur en relació a Sant Cristòfor o Cristòfol si no és que pel febrer de 1969, el Sant Pare Pau VI va ordenar de revisar el calendari litúrgic per suprimir-ne les festivitats dels sants de l’existència dels quals no hi hagués prou proves. I així, juntament amb Sant Jordi i d’altres sants, es va dictaminar, l’abril del mateix any, l’eliminació de sant Cristòfol del santoral. Es va mantenir, però, el dret a la seva representació iconogràfica i veneració per raons històriques. I bé, no he conegut pas gaires Cristòfols. Evidentment, en Colom no el vaig pas conèixer. Però sí que he conegut en Tòfol Trepat, que ara ja fa molt de temps que no veig ni en sé res. El pianista del grup de jazz dit La Locomotora Negra, vull dir. I també, més endavant, catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la UB. Havíem estat col·legues a la facultat de Filologia i recordo perfectament les converses que havíem tingut sobretot amb els professors Llovet i Espadaler. La memòria, la memòria selectiva. I és que, de tot plegat, en fa ja gairebé quaranta anys. O més.
Pàgina d'inici » Posts tagged 'Jordi Llovet'
Tag Archives: Jordi Llovet
Com un simple aficionat
Ara fa un poc més de dos anys que es va morir, però Philip Roth continua essent un dels models que tinc. No només literari, també vital. És del tot evident que no el vaig conèixer, i la veritat és que més m’ho estimo així, però les sensacions transmeses a través de la lectura dels seus llibres em mostren algú a qui m’hauria agradat assemblar-me. Vespre de repàs de L’Espectre se’n va (Exit Ghost, 2007), com l’altre dia. Zuckerman (altre ego) torna a Nova York, després de dotze anys d’exili voluntari, per sotmetre’s a un tractament que en teoria podria alliberar-lo dels humiliants bolquers i de l’olor constant de pixats. Ja té 71 anys. I segurament es pensa que tot això podria retornar-li el vigor juvenil de l’animal eròtic que fou. Però no seguiré pas ara tot l’argument, no. Tot allò que hi descriu conté aquest onatge d’amoralitat i decadència que va començar a envair els EUA després de l’11-S. I tal com és habitual, la consciència de Roth pensa en veu alta, divaga lliurement envers tot el que és humà i també metafísic. És a dir que em sembla cert allò que ja fa un temps Jordi Llovet deixà escrit, en un dels seus textos al Quadern (8 de maig 2008), en relació a L’Espectre se’n va, concretament en un que precisament es diu La Dansa de la Mort i que ara no trobo ni cercant-lo a google: el crepuscle de la civilització nord-americana, la mort de la bona literatura i dels lectors, la maledicció de tenir un president com el que tenien (George Bush, aquell de la guerra d’Irak). Per això, quan l’espectre se’n va, és a dir, quan surt de l’escena, deixa un paisatge ple de fantasia i al mateix temps la gran devastació: se’n va la Gran Senyora, aquella que esborra d’un sol cop, mentre dansa (la dansa de la Mort?), protagonistes, aventures, llibres i història. Aquell temps que morir-se no era sinó un acudit més per fer-ne broma. Però no, què va! Aquell no es va morir amb l’equip de ratlles a l’estadi dels Yankees, sinó amb pijama al llit. Es va morir com es mor tothom: com un simple aficionat. Gairebé dantesc, podríem dir. I, després, la imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú.
De manera que imagina’t si aleshores, ara fa 13 anys, parlaven de la maledicció de tenir un president com Bush, que ho va ser del 2001 al 2009, i del crepuscle de la civilització nord-americana, què deuen pensar i com ho deuen veure ara tot amb algú com l’actual Trump. Que, per cert, també es morirà com un simple aficionat.
Com si res no vingués d’aquí
Fes-te sentir. Vergonya aliena i molta ràbia i impotència, veient l’espectacle lamentable d’ahir. La bretolada anònima, xusma incontrolada, llançant tota mena de coses i d’improperis a un sol home, un home sol, Arsuaga impassible, i a un autocar que no diu sinó obvietats. Mal assumpte, avui dia, presentar-te com a creient, concretament com a catòlic. Ja veus què passa si ho fas. Vés a saber si tota aquesta patuleia covarda, i mancada en general de dutxa, molts dels quals fomenten, a més, l’obertura de mesquites on les coses que es diuen sí que són grosses de veritat, actuaran igual davant dels carros de combat que diu, no ho sé, que comencen a enviar des d’Espanya per si de cas. I bé, ara l’autocar ja no hi és, la policia l’ha fet fora, i els brètols se la deuen campar la mar de lliures, lliures de tot mal. Deslliureu-nos-en, Senyor.
I hi ha també el Marginalia d’aquesta setmana on el professor Jordi Llovet, al voltant de Mann i d’Els Buddenbrooks i d’El Vell i el Nou, es demana, tal com al seu moment ja feren entre d’altres Baudelaire i Flaubert, com és que no ens governen els millors. ¿Per què vivim envoltats de tanta i tanta *piltrafa, de tanta pelleringa?
Cloenda, el capvespre d’ahir, de les sessions dedicades a la narrativa de Miquel Àngel Riera que hem fet a l’Espai Bonaire aquestes últimes 10 setmanes. I el plaer d’haver-hi pogut rebre la visita d’un que sí que figura entre els millors. Rapsode entre moltes altres coses. Quin gust immens haver-lo sentit recitar, per exemple, T’estim, però me’n fot…-Ja t’estim tant, que et pots morir quan vulguis. Grandiós, ja dic, @AlbertBenzekry. I després, encara, la conversa i els vins a l’hotel que hi ha davant mateix de casa. Ens vam fer sentir l’un a l’altre ben bé com si res no vingués d’aquí.
Cap manifestació melindrosa
Qui més qui menys ha passat nits d’aquelles en què tota manta o, més ben dit, flassada ens ha semblat ben poca cosa. Ben arraulits al llit i prenent-les ben fort com si de tal manera haguessin d’escalfar més. Aquesta és exactament la descripció que, d’una situació així, fa Raül Garrigasait en aquest llibre seu que es diu Els Estranys que no em canso de llegir i rellegir. Dins el son, escriu, la manta va adquirir gruix i tovor, una forma concreta, mamífera, que responia als moviments de l’individu. Es transformava: primer potser una ovella, després una gossa immensa o una óssa, una lleona amb urpes perilloses que es bellugava a batzegades, finalment una dona amb la pell una mica flàccida, marronosa, suau com el vellut, càlida, que abraçava i besava i llepava amb una passió antiga que se sorprenia de retrobar-se a si mateixa, i ell s’hi acoblava resseguint-ne les corbes i sorprenent-se igualment, fins que va notar alguna cosa. Va notar una bava densa, calenta i desconeguda que li baixava per les galtes…
Vull dir que qui més qui menys deu haver presentat aquesta fila si algú mai ens ha observat en hores de son. Però un cop més no puc deixar d’admirar la precisió i la cadència dels mots que se t’enduen. Plagio Jordi Llovet, d’acord, però estic segur que Garrigasait escriu un dels catalans més agradables de llegir de tota la novel·lística catalana. I sense cap manifestació melindrosa.
Ja no caldria dir res més
La sensació que tinc aquest dematí és que, després d’això, ja no caldria dir res més. Tan sols llegir-ho amb tota l’atenció del món i després callar. Un xic més d’Steiner, senyores i senyors. Plaer d’aquesta entrevista que signa Borja Hermoso. Naturalment, n’he pres notes, entre les quals aquestes:
L’educació escolar d’avui dia és en general un fàbrica d’incultes que no respecta la memòria. Els joves no tenen temps de tenir temps i em fa por la por dels nens al silenci. El professor és com un carter, un carter que lliura el correu a tots els alumnes que té davant seu. Un correu escollit i dedicat (sinó que ara mateix, afegeixo, una immensa majoria de professors ja no presenten, ni en la indumentària, aquell aspecte de persona culta que caracteritzava el seu prestigi).
Una civilització que extermina els seus jueus no recuperarà mai allò que fou. Una civilització que mata i odia els seus jueus està matant el futur. Però bé, avui hi ha 13 milions de jueus al món, més que abans de l’Holocaust. Un jueu és un home que, quan llegeix un llibre, ho fa amb un llapis a la mà perquè està segur que pot escriure’n un altre de més bo.
¿Permetrem que es manipulin les cèl·lules del fetus?
I, si ens n’hem d’anar, ens n’anem. I sense queixar-nos.
Finalment, sense respostes per al fracàs global d’ara mateix. Un fracàs que és el de tots nosaltres.
Però és que encara hi ha, en aquest Babelia d’avui, un altre esment de George Steiner. Jordi Llovet, un cop més. Em sembla que Europa està molt fatigada i potser és que som a l’entrada d’una època ben grossa d’irrisió i d’escarni.
Cap pretensió de propaganda, de veritat que no. Però és així que he passat tres hores llargues aquest dematí de dissabte. L’educació, l’ensenyament, no pot ser tan sols un mer ensinistrament. Hi ha, enfront de tots els fantasmes i dimonis de l’apocalipsi de la cultura europea, dues coses de les quals sembla que avui no es pugui ni parlar: la tradició clàssica i la tradició bíblica d’on venim (text d’Enrique Lynch). Que diguin el que vulguin aquests de la secta de pedagogs que tenen ara com ara la paella pel mànec. La paella del relativisme i de l’igualitarisme, esclar. Ben al contrari del que segurament faria falta: especialistes en generalitats. Que bonic! Tant com el silenci d’ara mateix.
A veure què en puc treure
Perquè es tracta d’ell. Perquè es tracta de mi. Paraules que Montaigne va fer servir per explicar la relació que mantingué amb el seu amic Étienne de la Boétie, amic de l’ànima, i la buidor que li produí la mort del qual. Perquè segurament és en això, i en res més, que consisteix l’amistat. L’amistat com a cosa masculina, vull dir. Amb les noies, i entre les noies, tot és sempre divers. El cas és que, avui, de massa coses se’n diu amistat. Mai no es tracta de diners ni d’interessos de la mena que siguin. M’interessa ser amic d’aquesta persona, sentim dir tan sovint. Malament. O no. Però no se’n pot dir exactament amistat d’un desig tal. És tota una altra cosa. Tinc amics, molt pocs, que, a més, no es coneixen entre ells. N’hi ha algun que gairebé fa dos anys que no veig i això no treu que cada dia el segueixi i el llegeixi malgrat el profund desacord de la majoria de vegades. Bé, sé que hi és i sap que hi sóc. N’hi ha algun altre amb qui mai no fa falta quedar perquè sempre t’hi trobes quan t’hi has de trobar. Dinars i cafès sempre improvisats. I mai, mai, no hi ha cap altre interès que no sigui la cosa cordial, el plaer de la conversa i aquella certa saviesa del bon humor i de la llibertat. I, encara, els tres o quatre dinars de cada any, a ca l’Agustí de Bergara, amb el filòsof i el gimnasta. Mai no demano res més que el plaer de la distensió. De fet, no cal ni demanar-ho perquè és l’essència exacta de la relació que mantenim només perquè volem i ens ve de gust. I no oblido els més joves, persones tots ells de lletres i també cineastes i cinèfils, i els seus consells, consells de joves adreçats a individus gairebé provectes com un servidor mateix. Ni diners ni malalties ni mals tràngols personals. Res de tot això -fóra d’una suprema mala educació- no forma mai part de les converses amb aquests amics, ben pocs, que dic. A l’altra banda el que hi ha, i on sembla que som, és el que esmenta avui mateix Jordi Llovet parlant d’Aristòtil: Qui té un amic té una mina. O sigui que res més, ni cap altra cosa, que el pur interès comercial, a veure què en puc treure.
Certa dosi de pau i ordre
El plomall d’en Rivera un cop tornat de Veneçuela. El subconscient de l’adversativa però que d’alguna manera el traeix. Les dictadures no aporten llibertat, però sí certa dosi de pau i ordre. Talment com si la llibertat fos incompatible amb l’ordre i la pau. I com si les coses desitjables de veritat fossin aquestes últimes més que no pas la llibertat. Em fa l’efecte que se li entén tot. I també quan afirma que en aquell país del qual acaba de regressar la dictadura que hi ha instaurada és arbitrària. I penso: com si no ho fossin totes. Com si ell mateix no ho fos, d’arbitrari. L’estultícia no té aturador. Gaudi i plaer, però, en aquest sentit, de l’anunci del Bloomsday el 16 de juny al CCCB que llegeixo a l’Ara a través de Jordi Llovet. Això i el record de La Saint-Polycarpe que Flaubert i els seus amics celebraven el 27 d’abril per honorar (!) el progrés de l’estultícia en aquest món em fa passar avall a poc a poc el malhumor de les paraules d’aquest noi Rivera, veritable figureta del narcisisme més ultrat.
Modes dels nostres dies
L’estomatòleg que m’ha fet visitar la dermatòloga que em té cura de la pell -la mateixa que ja fa un temps em va dir que tingués en compte que el sol i jo ja no som amics-, aquest estomatòleg ara em diu que hauria de mirar de fer una mica de deport, que no hi té res a veure la quantitat d’exercici físic practicat en el passat tot i el tip que me’n vaig fer. A més a més, “vostè em diu que fuma i beu” i, doncs, encara amb més raó hauria de fer-me cas. Parlar de malalties és de mala educació, ja ho sé. I no em sento pas malalt, d’altra banda. Al contrari, diria que em sento encara més o menys ben conservat. És tan sols que veig avui que el professor Llovet parla de Churchill i diu coses que em semblen per emmarcar. Aquesta, per exemple: “Contra la moda dels nostres dies, de fer tota mena d’extravagàncies gimnàstiques o paragimnàstiques -com el ioga o el ponsiu pilates (que bo!)-, Churchill deia una cosa que jo li sentia dir sovint a Martí de Riquer: Estic ben conservat gràcies al deport: no en faig mai”. Se’m pot dir, esclar, que tal cosa és com parlar dels inconvenients de la democràcia que explicava E.A.Poe. La tirania de l’opinió. Molt més cruel, deia, que la d’un monarca. D’acord, però què hi farem! Me’n reservo l’opinió.
Tan sols medicina
Hi veiem i hi sentim a través de les paraules i entre les paraules. Foradem forats, deia Becket pel que fa al llenguatge, per veure o sentir tot allò que s’amaga darrera seu, darrera el llenguatge. La literatura com a salut i el problema segurament més gros és que és ja absent de les aules del país. Avui mateix en parla Jordi Llovet. I l’exemple de Chesterton, que definia la nit com un núvol més gros i extens que tot el món i com un monstre fet tot ell d’ulls. Foradar forats. ¿Com ens ho farem, doncs? Perquè Deleuze -a la Literatura i la Vida- explica que escriure no consisteix pas a explicar els records, els viatges, els amors i els dols, els somnis i les fantasies pròpies; i que les dues primeres persones no serveixen de condició per a l’enunciació literària; al contrari, la literatura només comença quan dins nostre neix una tercera persona que ens desposseeix del poder de dir JO (tot allò “neutre” de Blanchot). Entreteniment infinit o res. Personatges que no poden recuperar-se si no és privant-se del seu poder de dir JO. Alguna cosa els passa. I que difícil resulta, no poder dir JO!
I després, esclar, hi ha el món. El món que ens envolta de lluny o de prop, tant és. El món que el mateix Deleuze defineix com el conjunt de símptomes amb què la malaltia es confon amb l’home, o al revés. Literatura, doncs, com a iniciativa de salut, cosa que no vol dir de cap manera que qui escriu estigui dotat d’una salut de ferro. Al contrari. I tot això és fantàstic. Igual que l’esment de Le Clézio: potser arribarà el dia que se sàpiga que el que hi havia no era pas art, sinó tan sols medicina.
Banalitat
Quarts d’1 d’aquest diumenge. Llevat que eren gairebé les 11. Mala nit, mal de cap, massa whisky segurament. Key Largo ja de matinada. 7 anys que la mare se n’anà tal dia com el d’avui. Llegeixo l’article de Llovet, Alba i el Centenari de Henry James, i l’esment d’Alfred Sargatal com a traductor (no ho sabia) de La Font Sagrada, Adesiara, 2016. El model poc sociable de James, que detestava la cultura de masses, els temes oportunistes per a una novel·la, l’opinió comuna, la brutícia i el desordre, la transparència en l’art de la narració, la banalitat ideològica, és a dir, la banalitat general que se’ns imposa. I la vulgaritat de la qual faríem bé d’allunyar-nos, igual que de tot allò que ens hi empenti. I tot de tal manera que, si físicament resulta ja impossible fugir-ne, poder fer-ho si més no amb el silenci. Tot això, i també el gran dubte de si avui fóra possible pensar i escriure “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre…“, Maragall. Cant Espiritual.
miquelcolomer.wordpress.com 