El gust que no es pot compartir

Quan el turisme i el fet de viatjar no són un ofici, convé anar amb compte i seleccionar. No és pas fàcil. Un restaurant que sigui tranquil és un luxe que no es paga amb cap nombre de forquilles, per més que en disposi. De la mateixa manera que un hotel decorat amb encert i elegància no es compra a través de les estrelles que tingui. Un públic educat és gairebé un malbaratament. Qualsevol monument no envaït és un do del cel. Grolleres allaus. Convé anar amb compte. I sense por de ser considerat elitista. Ja ho deia Terenci Moix, que en aquell temps que la revolta semblava que era a la cantonada, aleshores potser sí que l’elitisme constituïa una mena de pecat social. ¿Però ara? Ara l’individu que no opta per l’elitisme està perdut; es limita a ser un número més en una llista del tot impresentable. I, per tant, el viatger veritable és tan sols aquell que ha descobert que el seu gust no es pot compartir, senzillament perquè forma part de la seva llibertat. I ara ja hi som i segurament no s’hi pot fer res, potser és ja massa tard. Si no fossis de l’ofici, la cosa més sàvia fora que, en arribar aquestes allaus de l’encara, fins i tot per part dels no creients, anomenada Setmana Santa, et fiquessis a dormir i no et despertessis fins l’endemà del Dilluns de Pasqua. Cosa que no voldria pas dir, però, que acabessis guanyant cap batalla. Aquest món deurà continuar igual d’atroç. I espera’t, que a continuació arribarà el festival de sant Jordi.

Oci de multituds

S’acosta la Setmana Santa i per a molts els 4 o 5 dies de vacança que, en segons quins sectors d’activitat, arriben a ser-ne 10. Qui més qui menys prepara moviments. ¿Viatjar?, es demanava en aquest sentit Salvador Espriu, quina incomoditat! És la millor manera d’anar-se’n suposadament a descansar i tornar-ne exhaust, i això que de tant en tant em plauria fer-ho amb una comoditat que és, però, incompatible amb la modèstia de la meva bossa, cosa que fa al capdavall que determini de no moure’m gairebé mai (any 1952). Operacions sortida i operacions entrada desconegudes encara en aquella època. I la invasió segura del mal gust en tot de llocs que temps ha havien estat de privilegi. Turisme de la massa. Potser, si Espriu hagués arribat a conèixer la intensitat dels efectes d’aquesta mena de desplaçaments turístics, hauria escrit una aterridora versió de l’Apocalipsi en decasíl·labs orbs. Potser. Recordo, perquè el tinc aquí davant, un text de Terenci Moix d’ara fa exactament 19 anys que justament en parlava tot incloent-hi també la cita de Somerset Maugham dels anys 20 del segle passat. The wise traveler travels only in imagination. El viatger savi viatja només a través de la imaginació. Esclar que turista i viatger no són pas la mateixa cosa. I el cas és que segurament ja no en deuen quedar, de viatgers savis, que eren aquells que sabien escollir un lloc determinat per anar-hi a passar els dies que fossin i amb bosses per cert no gens modestes, esclar I, si per cas, avui, de savis, ho són tan sols aquells que es resignen a prescindir de gairebé tots aquests llocs i els que es neguen a compartir el mal anomenat oci d’unes multituds que han anat derivant cap a l’esclavitud més vergonyosa en permetre que siguin uns altres els qui organitzin aquest oci i tot ho manipulin i dictin exactament tots els horaris a complir i més coses encara. I tot per no haver de pensar ni imaginar. Catàlegs i catàlegs que tot ho faciliten. I els hotels i les agències i els guies i la diversitat de comerços que també han de viure, només faltaria. Sí, sí, ja sé que sóc del tot incoherent. ¿I què? Malta com a pròxima i ja propera destinació. De guia amb un grup de 30 persones. Tot organitzat.