Deixi de molestar, sisplau

No falla. A la que passen uns dies sense que se’n parli, com ara mateix, no pateixis que ell ja s’ho farà venir bé per tornar a ocupar titulars i capçaleres. Sempre ha estat així i sempre per posar pals a les rodes del que sigui. Duran és Duran i prou. Mai més enllà de la seva persona. L’horitzó de Duran és ell mateix, el seu melic i el seu jo narcisista. Cansa molt, la veritat. I és lògic i natural que no se senti estimat més enllà d’aquells a qui ha atorgat favors, que tampoc no deuen ser gaires. Alguns sí, però no gaires. L.V, és clar, i això que se’n diu el pont aeri i acòlits i subsidiaris. Però no. El que ha sembrat no dóna per recollir amor. La disjuntiva per a ell ha tingut i té una única resposta claríssima. ¿Catalunya? ¿Espanya? Duran!! Ell que, no ho oblido, no podria viure amb un sou de professor! ¿Voluntat de servei? Gens ni mica, on vas parar. Tan sols la de servir-se’n i figurar. I ara, a les acaballes, aquesta cançoneta. Que si deixo la secretaria general de CiU, que si deixo la comissió d’exteriors de les corts espanyoles, que si em presentaré sol a les eleccions. Faci-ho, home, faci-ho. No se n’estigui. I, sobretot, deixi de molestar. Sisplau.

Sobretaula

Conversa de sobretaula. Sento, i segueixo, a la taula del costat on sec unes quantes persones que parlen de Roca, de Duran i de Serra. No sé quin dels tres em cau més malament. El rei d’Espanya que encomana el destí de la seva filla Cristina a Miquel Roca i el seu bufet. I hi ha judici, per dir-ho d’alguna manera, i després, de sobte, ja no se’n sap res més. No se n’ha dit res més. Enlloc. ¿Hi ha hagut ja sentència? ¿Què ha passat? Quin silenci. Potser és que la vida privada de les persones públiques, i el que fan per guanyar-se la vida -legalment o il·legal-, no cal que ens interessi. Potser és això, sento que diuen. I en Duran i les regnes del procés. Quin home interessat tan sols en ell mateix! Quina existència parasitària la seva, tants i tants anys de palestra! I Serra, Narcís Serra, que juntament amb dos o tres més s’ha polit, com aquell qui res, tota una Caixa, fins a fer-la desaparèixer, i encara va de persona normal, fent-se el digne i comparant d’alguna manera ERC amb “batasunos” sense armes. Quina barra. Després passen a parlar d’una cosa més amable: l’entrevista d’avui a Pep Bernadas (Altaïr), que es veu que publica El Punt. El viatge com a pretext per parlar del món, el món que continua tan interessant i impresentable com sempre. Desplaçar-se, que sembla que és el que ara es fa, no és el mateix que viatjar, és clar que no. Viatjar demana curiositat i afany de coneixement. Sense presses. I demana diners també, molts si pot ser. I, mentre van dient, penso que jo ja ni viatjo ni gairebé em desplaço. I em ve també a la memòria Espriu. Em plauria viatjar de tant en tant, sí. Però, com ell, em plauria fer-ho amb una comoditat del tot incompatible amb la modèstia de la meva bossa. I així determino de no moure’m gairebé mai. I bé, aquestes persones que la fan petar d’aquesta manera continuen encara, però ja són les 5 passades i a mi m’esperen i tinc, a més, la sensació que ja m’he entretingut prou. Me’n vaig, però mentre pago el que he consumit, encara en sento un que diu que la gent està cansada d’estar cansada.

Rosa d’Abril

La pantalla del televisor la faig servir per veure-hi cine. Els clàssics de TCM, o Dvd’s de pel·lícules que ja he vist, però a les quals sempre torno, o, aquestes darreres setmanes, serials com l’impressionant The Wire que ja fa un mes i mig que segueixo i ja sóc a la quarta temporada de cinc que en té. Però gairebé mai l’estricta programació televisiva, ni els noticiaris. Molt de tant en tant si un cas. Divendres, per exemple, que seguia una partida de tennis al canal Esport 3. El locutor, en un moment determinat, féu saber la mort de Tito Vilanova. I aleshores, quan el matx acabà, la programació continuà des d’un plató, tres presentadors i tot centrat en l’esdeveniment trist que s’acabava de produir, o que acabaven de fer públic. I es veu que hi ha programes, com aquest que dic, en què s’instiga, gairebé es prega, als potencials espectadors que hi enviïn missatges de text centrats en l’etiqueta que expandeixen. Per fer saber la veu del poble, suposo. Mare de Déu, quin disbarat, penso. Allau de tuits que sense cap vergonya mostra el nivell que hi ha, si més no el nivell dels qui gosen enviar-los. No sé què els deu empènyer a fer públic el que els passa pel cap a cada moment. Obvietats i faltes d’ortografia de tota mena. Em sembla impresentable. ¿Quin interès pot tenir tot plegat, i quina importància? Magnificar l’estultícia, potser. N’anem sobrats.

Aquesta vegada em decantaria per votar en Tremosa, segurament, abans que en Terricabras, que em sembla que s’escolta massa quan parla. Potser no ho podré fer, però. No ho podré fer si abans no fan callar en Duran.

Rosa d’Abril.

Un de tants

“Sí, el meu nom, la vanitat del jo, el que encara puc fer, l’exaltació de la individualitat, però també el lligam amb tota la sang vessada, amb totes les vides ofertes, amb tota aquesta malaguanyada generositat que, sovint, els nostres dirigents no han merescut. I que no agrairan mai prou”.

Extrec aquesta cita d’un llibre magnífic de Lluís Ferran de Pol, Un de tants, amb un epíleg preciós de J.V. Garcia Raffi, que publicà, ara deu fer 4 anys, Club Editor a la seva col·lecció La cara fosca de les lletres. 138 pàgines delicioses. Art i ètica. No pas sentiment de derrota ans observació crítica del que passà, des de la batalla de l’Ebre fins als camps de concentració de Sant Cebrià i del Barcarès. Ferran de Pol, soldat i escriptor, ho visqué. Fou presoner durant 6 mesos en aquells camps de la Catalunya Nord abans d’exiliar-se a Mèxic el 1939. Estil d’escriptura precís, prosa que flueix dolçament. Renúncia radical a sentir-se un vençut. “Estimo aquests petits avions. Com ells mateixos, giravoltem vertiginosament, anhelants d’una fugida. Com ells mateixos restem immòbils per força. Només l’hèlix de la nostra fantasia s’imagina volar lluny, molt lluny d’aquests arenys, cap a un país de pau, de comprensió i de treball”. No. Aquella derrota no fou una derrota definitiva. Malgrat els drets (plegar) i els deures (continuar) i tots els subterfugis de què parla el tòxic senyor Duran i Lleida a l’entrevista d’avui mateix al PuntAvui.

Un ésser malsà

Consciència i reflexió. Impulsos refrenats. Que ens diguin enzes, tant és, però no queda cap altra cosa sinó complir contra els qui no compleixen, contra els tramposos, contra els nou-rics adventicis i avantatgistes. Complir cada cop més. La llibertat com a fita. T.C. Competir internacionalment sempre que no sigui contra Espanya, l’Espanya avantatgista. I Duran, quin absurd. Duran sí que és un absurd i no l’agència tributària catalana independent. Duran absurd, quin absurd d’home, tan orgullós i tan pagat d’ell mateix. Donin-me un exemple de cosa absurda, demano aquest dematí a classe. I, a l’acte, ple de mans alçades que diuen i exclamen com un sol home: DURAAAAN!!! Sí, Duran i Lleida com a màxim exponent de cosa absurda. La realitat qualla i s’imposa i ja no és tan sols una idea. Fins i tot entre els adolescents. El nostre absurd queda definit per l’existència entre nosaltres d’un ésser com Duran que, a més, té responsabilitats de govern. El mal abunda al món. I no resulta cap font d’alegria orgullosa. Duran no ens alegra la vida. Duran és malsà. I tòxic. Tant a prop ja el dia dels Innocents. I fa el mal pel sol plaer de fer-lo.

Ganes de desassossec i de deixar de refrenar i reprimir impulsos.

Sessió de nit

Em llevo a quarts de 9. Veig que fa bon dia. Temperatura agradable, com tots aquests darrers dies i setmanes. Lectura. Heribert Barrera ingressat. Sembla greu. La tragèdia de Noruega. Breivik parla de l’elit marxista que ens governa. Sensació d’acaballes d’una civilització. País mentalment colonitzat. I Duran, que ja torna a fer-se il·lusions de ser ministre d’Espanya. ¿Estimem realment quan diem que estimem? Vistes Laura i The Killers. Gene Tierney i Ava Gardner. A Laura, Tierney és una bona noia, víctima de la gelosia del mascle vell. En canvi, a The Killers, Gardner és la culpable de tot. Una gata maula. Veritable femme fatale. ¿Què ho fa, però, que em senti molt més atret per Gardner que per Tierney? L’atracció del mal és molt més poderosa. Són lògics els desastres -i ell ho sap, i els admet- que li sobrevenen, a Lancaster (el Suec), en deixar-se entabanar i arrossegar per la bellesa tan sexual i fascinadora d’Ava. Irresistible. Ella no estimava ningú, però. Tan sols a ella mateixa, s’estimava. El seu cos, un somriure viu. The Killers em sembla, cada cop que la veig, més bona pel·lícula.

Més enllà de migdia. La mentida s’imposa més fàcilment que la veritat. Som un país ocupat i mentalment colonitzat. I jo, que m’hauria de tornar a posar a règim. Ni una gota d’alcohol. I fer una mica d’exercici. Em tinc molt abandonat. Els creuers comencen d’aquí 2 dies.