Beure a galet

A Espanya (és a dir, Castella), l’únic corrent d’opinió no permès és el que transigeixi, poc o molt, amb la independència de Catalunya. La resta sembla que no tingui cap importància. De manera que ja pots, des d’aquí, mirar de pactar res que hi tingui a veure, la porta és tancada a pany i forrellat. La porta i la ment. I és que no es tracta només de diners, de deutes o de finançament, ni molt menys. Del que es tracta és de la visió del món, de la manera de ser-hi i estar-s’hi que comporta la llengua que s’hi parla. Sinó que d’això no se’n diu mai res. Mai no es parla del tret més distintiu, veritable signe de distinció que és la llengua que tenim del tot sotmesa i supeditada, mentalment colonitzada. És per la llengua que som distints. La resta, tots els pactes nacionals que vulguis, drets a decidir, referèndums, comissions negociadores…, què vols que et digui, és exactament com si em fessis beure a galet. Perquè l’únic corrent d’opinió amb què un servidor no transigeix és justament el de la llengua, la base i la marca de tot el que a partir d’aquí resulti negociable. I bé, això sí, Bon Nadal a tothom. Naturalment.

Ameníssims projectils

Darrera setmana d’aquest 2013 en què tantes coses han passat. Qui ens ho havia de dir. Darrera setmana de l’any que el país ha dedicat a la memòria de Salvador Espriu, que detestava els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, les felicitacions de Nadal i de sant, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll. I la “vida de relació”. Sí, Salvador Espriu, que creia que amb la lectura del Predicador, les Lletres a Lucil·li, la Divina Comèdia, El Príncep, el Discurs del Mètode, El Quixot, el Discreto, i encara alguna novel·la de lladres i serenos, ja en tens ben bé prou per passar, sense crits existencialistes i altres ineducades expansions, aquesta trista vida. He mirat de seguir-lo en tots aquests consells que no són ben bé consells sinó les coses que ell pensava i creia. Darrera setmana d’aquest 2013 en què tot és propaganda i en què recordo també l’espriuana frase que diu que la nostra vida potser milloraria si ens absteníem d’enviar-nos els ameníssims projectils que s’anomenen “christmas”. Espriuana frase que em serveix per desitjar a tothom un Bon Nadal.

L’arrel de la llibertat

Em costa de creure que pugui haver-hi cap comunitat lliure sense armes crítiques que assegurin el manteniment de la llibertat (Argullol). Sis reformes educatives, ja, des de la instauració d’aquesta “democràcia” a l’espanyola. I l’amenaça propera d’una setena. I mentrestant el que hi ha és una ciutadania poc menys que analfabeta. No és possible mantenir cap democràcia ni cap llibertat en aquestes condicions. Sense el saber res no és sostenible, i tant que alguns se n’omplen la boca, de la parauleta. La vida pública d’uns representants polítics, aquesta vergonya general i amb molt poques excepcions, i la vida privada d’uns ciutadans sense cap capacitat crítica i, per tant, no lliures sinó súbdits. És en aquestes dues coses que rau la culpa i la responsabilitat. Perquè després hi ha l’escola, és clar. Però segurament fóra un miracle tenir una escola excel·lent tenint com tenim -i parlo d’Espanya, que és qui elabora aquesta mena de lleis i de reformes- el Govern i el Parlament que hi ha. ¿Com parlen, quin lleguatge utilitzen, quantes llengües saben, els actuals regidors de la cosa pública? ¿Quin model poden o gosen representar? Si moltes vegades, massa, fa la sensació que no saben què diuen quan parlen! Tota arbitrarietat és possible quan hom no sap el que diu. I en això són còmplices governants (manaires, més aviat), legisladors i magistrats (Argullol, encara). ¿Quins estímuls representen aquesta mena de personatges perquè els aspirants a ciutadans que tenim ara a l’escola s’inclinin cap al rigor de l’esforç, la reflexió, la lliure elecció de les coses, l’amor al saber? El saber és l’arrel de la llibertat. I l’educació és una educació per a la llibertat o no és res. Els models que haurien de servir d’exemple no acompanyen. No acompanyen gens i més aviat desarmen. I cap reforma educativa no ha contribuït fins ara a cap millora del coneixement i, per tant, a cap millora de l’autèntica llibertat. Democràcia en mans d’ignorants. Ells, els qui manen, tampoc no aprovarien els exàmens que ens situen a cua del món civilitzat. Déu nos en guard, d’aquesta setena que sembla que s’acosta si abans no fotem el camp d’una vegada.

Nit de Nadal, aquesta nit que ve. Jo sóc de Missa del Gall i del precepte del ressopó. Quin gran relat, el del Naixement. Bon Nadal!