El gust que no es pot compartir

Quan el turisme i el fet de viatjar no són un ofici, convé anar amb compte i seleccionar. No és pas fàcil. Un restaurant que sigui tranquil és un luxe que no es paga amb cap nombre de forquilles, per més que en disposi. De la mateixa manera que un hotel decorat amb encert i elegància no es compra a través de les estrelles que tingui. Un públic educat és gairebé un malbaratament. Qualsevol monument no envaït és un do del cel. Grolleres allaus. Convé anar amb compte. I sense por de ser considerat elitista. Ja ho deia Terenci Moix, que en aquell temps que la revolta semblava que era a la cantonada, aleshores potser sí que l’elitisme constituïa una mena de pecat social. ¿Però ara? Ara l’individu que no opta per l’elitisme està perdut; es limita a ser un número més en una llista del tot impresentable. I, per tant, el viatger veritable és tan sols aquell que ha descobert que el seu gust no es pot compartir, senzillament perquè forma part de la seva llibertat. I ara ja hi som i segurament no s’hi pot fer res, potser és ja massa tard. Si no fossis de l’ofici, la cosa més sàvia fora que, en arribar aquestes allaus de l’encara, fins i tot per part dels no creients, anomenada Setmana Santa, et fiquessis a dormir i no et despertessis fins l’endemà del Dilluns de Pasqua. Cosa que no voldria pas dir, però, que acabessis guanyant cap batalla. Aquest món deurà continuar igual d’atroç. I espera’t, que a continuació arribarà el festival de sant Jordi.

Per a ús exclusiu

Incoherències i contradiccions, deia. Però és veritat que sense cobrar no viatjaria pas. Viatjar ha estat i és una feina que, des de fa ja 43 temporades, de tant de tant faig. Si no, de què! Viatjo, doncs, perquè cobro. Si no, si al damunt, i tal com estan les coses, hagués de pagar, segur que no em mouria de casa. En una època com aquesta, de turisme de massa i de controls tan exhaustius als aeroports, segurament només dues opcions aconsegueixen sobreviure a l’hecatombe del soroll, el xivarri i la mala educació imperants. Una seria la d’aquells joves que es vesteixen de rodamón i surten a la recerca d’ells mateixos a través d’un o altre viatge sempre entès com a aventura. L’altra, la del viatger exquisit que senzillament troba que l’individualisme és l’única i intransferible patent de la llibertat. No puc inscriure’m en cap de les dues. D’una banda perquè ja fa temps que no sóc jove i de l’altra perquè no disposo dels estalvis que, si en tingués ganes, potser farien que m’ho pogués permetre. De manera que en això de viatjar sóc, per dir-ho d’alguna manera, d’aquesta tercera via que fa que, pràcticament sempre que m’ho demanen, ho accepti. Per un preu, esclar. Penso, finalment, en l’exclusivitat i en aquesta expressió “per a ús exclusiu…” I deixin-me dir que, si t’inclou i t’admet a tu, allò suposadament exclusiu deixa ja de ser-ho a partir d’aquell precís instant. I que si no, no. Perogrullesc.

Oci de multituds

S’acosta la Setmana Santa i per a molts els 4 o 5 dies de vacança que, en segons quins sectors d’activitat, arriben a ser-ne 10. Qui més qui menys prepara moviments. ¿Viatjar?, es demanava en aquest sentit Salvador Espriu, quina incomoditat! És la millor manera d’anar-se’n suposadament a descansar i tornar-ne exhaust, i això que de tant en tant em plauria fer-ho amb una comoditat que és, però, incompatible amb la modèstia de la meva bossa, cosa que fa al capdavall que determini de no moure’m gairebé mai (any 1952). Operacions sortida i operacions entrada desconegudes encara en aquella època. I la invasió segura del mal gust en tot de llocs que temps ha havien estat de privilegi. Turisme de la massa. Potser, si Espriu hagués arribat a conèixer la intensitat dels efectes d’aquesta mena de desplaçaments turístics, hauria escrit una aterridora versió de l’Apocalipsi en decasíl·labs orbs. Potser. Recordo, perquè el tinc aquí davant, un text de Terenci Moix d’ara fa exactament 19 anys que justament en parlava tot incloent-hi també la cita de Somerset Maugham dels anys 20 del segle passat. The wise traveler travels only in imagination. El viatger savi viatja només a través de la imaginació. Esclar que turista i viatger no són pas la mateixa cosa. I el cas és que segurament ja no en deuen quedar, de viatgers savis, que eren aquells que sabien escollir un lloc determinat per anar-hi a passar els dies que fossin i amb bosses per cert no gens modestes, esclar I, si per cas, avui, de savis, ho són tan sols aquells que es resignen a prescindir de gairebé tots aquests llocs i els que es neguen a compartir el mal anomenat oci d’unes multituds que han anat derivant cap a l’esclavitud més vergonyosa en permetre que siguin uns altres els qui organitzin aquest oci i tot ho manipulin i dictin exactament tots els horaris a complir i més coses encara. I tot per no haver de pensar ni imaginar. Catàlegs i catàlegs que tot ho faciliten. I els hotels i les agències i els guies i la diversitat de comerços que també han de viure, només faltaria. Sí, sí, ja sé que sóc del tot incoherent. ¿I què? Malta com a pròxima i ja propera destinació. De guia amb un grup de 30 persones. Tot organitzat.

A l’altra banda de la vida

Des de la distància de tot aquest temps passat, la memòria d’aquella faceta d’animals nocturns. Tantes vegades que, essent a casa envoltat de llibres i de papers per corregir, de sobte i sense avisar apareixia la crida de la nit. I aleshores, net i polit, abric i cop de moto a la recerca del que en dèiem plaer i rialles. Sense cap precipitació. Els bars de l’Eixample i, encara, els de força més enllà, enyorat Tirsa de L’H. Transfiguració. Ja érem uns altres de sobte i una de les nostres incomptables personalitats prenia senzillament el relleu de totes les restants i en aquells moments sobreres. Fins a veure sortir el sol, o gairebé. I el problema era aleshores recordar on era la moto i la veritat és que tant era, incapaç en aquell estat de poder tornar a casa. Llit d’hotel o de fonda i sempre l’última copa que mai no hauríem d’haver pres. Sempre és la pitjor, l’última copa. I aquelles noies del record, que vés a saber també ara què se’n deu haver fet. I tot això, ben mirat i des d’aquesta distància que dic, és perquè la pregunta que acut al pensament és precisament què caram ens van ensenyar totes aquelles nits de bevedors. Potser a viatjar, penso. A viatjar amb la imaginació aquest viatge purament imaginari, de la vida a la mort. A l’altra banda de la vida. Transfiguració.

Temor dels túnels

M’encanto i així redueixo la tensió, em deixo anar. Al Banc amb el pare ahir. Ell voldria tenir els cèntims a casa  i li costa d’entendre que això és un risc massa gros i que no pot ser. Males cares. Bé. Bany de cap al tard i ja pràcticament res més. Algun whatsapp provocador a veure si hi ha sort, però res. Viatjar molt, però fer-ho sense a penes sortir de casa. Tot així d’estrany. Anar pel món sense ganes de veure absolutament res, o molt poca cosa, i sobretot aquest temor dels túnels. Cabells que dansen damunt la closca pelada dels calbs (Raymond Roussel) i el món que es fa i es refà una vegada rere l’altra, i no pas amb la força de l’experiència -quina experiència- sinó amb les potències de la imaginació -en mi gairebé nul·la- i dels somnis i de totes les esperances. Tensió reduïda. Dematí de breu comunió amb Roussel. No hi ha cap viatge que valgui la pena si no tan sols aquell o aquells que es fan amb els ulls tancats. Hi combrego. Locus Solus. ¿Alguna vegada vaig tenir, com em temo, el blasme no confessat d’un cert cor que frisava pel meu? ¿L’he tingut? ¿El tinc? ¿El tindré? No ho sé. Fa massa temps ja d’aquell alegre sopar que ens reuní a tots plegats. Temor dels túnels.

Simples receptacles

Dos coloms morts damunt d’un bassiol de sang fresca. Mort recent. Fa poc devien ser vius encara. La vida se’ls n’ha anat, ja no hi és, en ells. La vida com a cosa exterior als éssers, vida preexistent que per manifestar-se necessita aquests éssers, coloms o persones humanes que no passem, no anem més enllà, de simples receptacles passatgers de la vida que no ens fa servir sinó de continents. Potser sí que tenia raó Ribeyro en afirmar que la vida és en els éssers, però que els éssers no som ben bé, ni del tot, la vida. I ara penso, d’altra banda, que per què caram he de forçar el cos a canviar de lloc si resulta que l’ànima i l’esperit em viatgen de manera tan i tan fàcil. I també que, si m’hagués tocat ser tortosí, hauria fet exactament com aquest més del 70% de la població que diumenge no va votar. Inútil referèndum. ¿Que no hi ha govern, a Tortosa? I si n’hi ha, ¿de què caram serveix?

Mirar enfora

Potser em repeteixo, però tant se val. M’agraden molt aquestes paraules de Chirbes, Rafael Chirbes. L’home sempre s’ha sentit fascinat per mirar enfora, per veure com transcorren vides alienes i mons diferents del nostre.

El desig de viatjar amaga una certa malenconia a causa de tantes vides no viscudes. Quan d’adolescent viatjava o de nen somiava a viatjar, cercava sempre trobar llocs on viure una vida diferent de la meva.

Demanar-se com viuen els altres significa al mateix temps demanar-se per un mateix. Jo no entenc el viatge com una aventura. He mirat sempre d’acostar-me a llocs que tinguin alguna cosa de mi, o així m’ho sembli, tot i que sigui senzillament perquè allí va néixer, o va viure, un escriptor que admiro. Tot aquest dematí, per exemple, a Torino, on Nietzsche visqué els seus darrers anys de lucidesa i pronuncià allò de “Torino és el primer lloc on sóc possible”. I després, només després, la resta. Piazza San Carlo i Via Roma. I fins i tot Superga i la seva basílica. I el record de sant Joan Bosco.

Sobretaula

Conversa de sobretaula. Sento, i segueixo, a la taula del costat on sec unes quantes persones que parlen de Roca, de Duran i de Serra. No sé quin dels tres em cau més malament. El rei d’Espanya que encomana el destí de la seva filla Cristina a Miquel Roca i el seu bufet. I hi ha judici, per dir-ho d’alguna manera, i després, de sobte, ja no se’n sap res més. No se n’ha dit res més. Enlloc. ¿Hi ha hagut ja sentència? ¿Què ha passat? Quin silenci. Potser és que la vida privada de les persones públiques, i el que fan per guanyar-se la vida -legalment o il·legal-, no cal que ens interessi. Potser és això, sento que diuen. I en Duran i les regnes del procés. Quin home interessat tan sols en ell mateix! Quina existència parasitària la seva, tants i tants anys de palestra! I Serra, Narcís Serra, que juntament amb dos o tres més s’ha polit, com aquell qui res, tota una Caixa, fins a fer-la desaparèixer, i encara va de persona normal, fent-se el digne i comparant d’alguna manera ERC amb “batasunos” sense armes. Quina barra. Després passen a parlar d’una cosa més amable: l’entrevista d’avui a Pep Bernadas (Altaïr), que es veu que publica El Punt. El viatge com a pretext per parlar del món, el món que continua tan interessant i impresentable com sempre. Desplaçar-se, que sembla que és el que ara es fa, no és el mateix que viatjar, és clar que no. Viatjar demana curiositat i afany de coneixement. Sense presses. I demana diners també, molts si pot ser. I, mentre van dient, penso que jo ja ni viatjo ni gairebé em desplaço. I em ve també a la memòria Espriu. Em plauria viatjar de tant en tant, sí. Però, com ell, em plauria fer-ho amb una comoditat del tot incompatible amb la modèstia de la meva bossa. I així determino de no moure’m gairebé mai. I bé, aquestes persones que la fan petar d’aquesta manera continuen encara, però ja són les 5 passades i a mi m’esperen i tinc, a més, la sensació que ja m’he entretingut prou. Me’n vaig, però mentre pago el que he consumit, encara en sento un que diu que la gent està cansada d’estar cansada.