Ningú no ha dit que sigui fàcil

Punys enlaire i La Internacional. Només faltava això. La veritat és que no m’hi sento gens concernit, en tot això d’aquestes primàries del PSOE -del PSOE ni cap altre partit, de fet, ni suposant que es tractés d’algun dels nostres. M’és ben igual Sánchez que Díaz o que López, éssers, d’altra banda, que em semblen la mar de menuts. Les bases són les bases, ja ho sabem. Igual que les assemblees. No em fa l’efecte que en pugui sortir res de bo. Perquè, mentrestant, allò que em sembla del tot perceptible és que el saber ja no importa, que ja no té cap importància. L’educació i l’ensenyament com més va més es van convertint en una pura sortida laboral. I encara amb prou feines. Enlloc no es parla ja de vocació. I després, a les aules, que si educació viària, que si l’ús d’internet, de si fins a quin punt resulta perjudicial el consum de drogues i dels trastorns provinents d’una mala i deficient alimentació. Totes aquestes coses, i més, que la societat encara no té resoltes, ¿a sant de què ens pensem que és l’escola qui ha de resoldre-les? Hi ha mestres i professors a les escoles, als instituts i a la Universitat. Si més no, fins fa no gaire n’hi ha hagut. Persones d’acreditada formació universitària i del tot partidàries del saber i de l’estudi -base de tota llibertat- que ara tendeixen, a poc a poc, a ser substituïdes per simples tècnics en educació -sí, en educació, que és o hauria de ser, com sempre ha estat, cosa i afer de les famílies (el problema més gros és aquest, ja ho sé)-, gairebé monitors o dinamitzadors de vés a saber què. És per aquí que comença la decadència de tot. I és que no n’hi ha prou que els alumnes entrin a l’aula amb aquella il·lusió de com si tot fos un esbarjo. El que cal, sobretot, és que hi entrin els mestres i els professors. I, seguint Josep M. Lozano, amb tot l’ànim i amb tota l’anima. Per fomentar i expandir, justament, la memòria, la intel·ligència i la voluntat. Ningú no ha dit mai que sigui fàcil. I sense esforç no hi ha mèrit.

Ignorants de la gramàtica

Mancats d’ordre. D’aquell ordre que condueix a totes les virtuts, o gairebé. No passa res, cap delicte no hi ha, en aquest estat que es diu Espanya, si algú (MAR, per exemple) deixa anar en públic, davant de micros i de càmeres, que a tal persona, assenyalant el president Mas, el que li cal és un afusellament, és a dir que l’afusellin. Cap delicte. Increïble, però cert. Manca d’ordre, justícia arbitrària, desordre, arrogància. Igual que el ministre reprovat pels diputats de les Corts a qui ni tan sols passa pel cap de dimitir ni tampoc hi ha ningú que li ho exigeixi. I el problema és sempre el mateix, el problema consisteix a posar en pràctica d’una vegada allò que ja sabem que ens ha de conduir a l’ordre nostre que tanta falta fa. Que aquesta mena de gent mai més no ens escrigui la història. Perquè mentrestant el que hi ha és aquest viure enmig de malentesos i d’informacions falses (la part més grossa de les causes dels desordres del món són gramaticals, afirmà Montaigne), comes fora de lloc, defectes de puntuació que fan que no hi hagi manera d’entendre’s. Ignorància de la gramàtica que explica la raó per la qual aquest estat que es diu Espanya sigui governat per una banda d’infames arrogants, uns infames que, d’altra banda, segurament s’aprofiten de l’estat d’ànim, no gaire menys infame ni arrogant, d’una part molt important de les persones que hi viuen. ¿Com s’explica, si no, la quantitat de votants que en aquest estat que es diu Espanya ostenta encara ara un partit amb l’historial del PP que, per cert, és a punt d’obtenir, a més, l’abstenció i gairebé el silenci del PSOE?

Engany, hipocresia

No em considero amb gaire tendència a l’odi. A la indiferència potser sí. Però no pas a l’odi. No em sento tampoc ni gaire ni gens implicat de totes aquestes coses que passen al PSOE, però és cert que hi ha una mena d’éssers, Felipe González en primer lloc, i també Susana Díaz i d’altres encara, Chacón per exemple, que em trasbalsen l’ànima, que m’encenen per dins i m’inciten a l’odi, a odiar-los literalment. Sensació molt desagradable. Oracles d’una consciència que no va més enllà de l’interès purament personal, de satisfer l’ego immens que els arrossega, la brutícia del vividor González, màscara adulterada. No els puc ni veure, la veritat és que em sobrepassen i ja sé que amb Sánchez tampoc no hauríem anat  enlloc, però si més no l’efecte que em fa és el de ser molt més bona persona. Anit me’l vaig escoltar quan aparegué davant la premsa per fer saber que efectivament acabava de  veure’s obligat a dimitir. De seguida vaig pensar en aquest fragment dels Assaigs de Montaigne (III, i), segona meitat del XVI:

“En les poques qüestions que he hagut de negociar amb els nostres prínceps, en les divisions i subdivisions que avui ens afligeixen, he evitat escrupolosament que em malinterpretessin i es confonguessin amb la meva màscara. La gent d’aquest ofici són els qui més es curen en salut, i es mostren tan planers i tan propers com poden; jo, en canvi, expresso les meves opinions més abrandades i de la manera que més em caracteritza. Sóc un negociador tendre i novell, que s’estima més fallar en la tasca escomesa que no pas fallar-me a mi mateix. Però això s’ha acomplert tan bé fins ara, que pocs han passat d’una mà a l’altra amb menys sospites, amb més favor i amb més familiaritat. Tinc una manera de fer oberta, facilitat per insinuar-me i per guanyar-me la confiança de les persones des del primer moment. La ingenuïtat i la veritat pura, en qualsevol segle, encara troben  la seva oportunitat i la seva utilitat”.

L’odi és, segurament, el sentiment més fatal de tots (també l’enveja, esclar). Ho passes malament de veritat quan sents que odies. No voldria odiar ningú de cap manera i el cas és que aquell temps de Montaigne va ser també el temps de Maquiavel i del que coneixem amb el nom de realisme polític. I Montaigne ja sabem que un dia decidí retirar-se de tots els embolics i de la mala fe que regna en tots els afers de la política i no molestar més. Maquiavel és també un dels grans. El maquiavelisme que se n’ha derivat, però, autoritza  a mentir, a faltar a la paraula donada o a matar en nom dels interessos  de l’estat, per dir-ho així, per tal d’assegurar-ne l’estabilitat. Montaigne refusà aquesta manera d’entendre les coses. Rebutjà l’engany i la hipocresia i s’estimava més la franquesa i la lleialtat. No li semblava de cap manera que el fi justifiqui els mitjans i, sobretot, no estigué mai disposat a sacrificar la moral privada a la raó d’estat. Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se’l creu ningú. D’acord. El problema d’ara mateix és que això ja no és així i avui el que sembla és que com més menteix (l’home públic, i la dona, clar) més la gent se’l creu. La gent, sempre la gent. Rajoy in pectore.