Un espai tancat

Just a quatre dies que comenci el curs escolar -fa, per cert, quatre anys que ja directament no hi seré-, recordo les paraules del periodista, assagista, historiador i, segons com, també pedagog francès, Jacques Julliard, que ja té 84 anys, en el sentit que l’escola, en essència, és o hauria de ser un espai tancat, un lloc de no-dret i de no-democràcia i que només amb aquests requisits pot esperar-se’n que sigui també un lloc de no-violència. Afegia que aquestes veritats són dures per a la sensibilitat d’ara mateix, una sensibilitat fonamentada en la ideologia igualitària i el pedagogisme compassiu. Bé. El que vull dir és que paraules com aquestes les aprofità Alfred Sargatal, acs i sempre en el record, per fer veure que el fet d’ensenyar -o fer que d’altres aprenguin, tal com diuen alguns de manera més políticament correcta, només faltaria!-, és sempre, ens agradi o no, un tipus d’imposició, un acte violent que es realitza d’acord amb un pacte democràtic previ entre els tres elements implicats: les famílies, els tutors, el professorat i l’administració o les autoritats educatives. Si aquest pacte no apareix i no s’accepta que l’educació, i l’ensenyament, és una acció que democràticament s’exerceix sobre la persona que ha de ser educada, no ens ha d’estranyar que cada dia hi hagi més professors, i professores, fent cua als consultoris psicològics i psiquiàtrics, presos tots ells d’unes depressions de cavall. O això o, afegeixo, que senzillament dimiteixin i passin de tot i es limitin tan sols a cobrir l’expedient. Però tornem a Julliard i als articles seus a Le Nouvel Observateur entre l’1 i el 7 de febrer del 1996: “S’ha volgut obrir l’escola a la vida, cosa que no vol dir res, però és la vida la que s’hauria d’haver obert als valors de l’escola. S’ha pretès obrir l’escola als valors de la vida i només se l’ha obert als valors de la tele i dels ginys electrònics, a la droga, a la corrupció, a l’extorsió, a la violència, a l’obscenitat i a l’estupidesa, de manera que és aquesta i no cap altra l’obertura que ha anat donant a poc a poc els resultats que ja tothom coneix. Si l’escola ha de ser la imatge de la vida, aleshores caldria estimar-nos més el model que no pas aquesta còpia tan fràgil i inútil i anar fins al final d’aquesta lògica tan inepta: tancar les escoles i deixar els nois i les noies al carrer.

Provocació, esclar. A quatre dies de la represa. Fa temps que tot això va deixar de ser tingut en compte i no sembla pas que hi hagi cap intenció de redreçar res. Educar ja no és reprimir. Ho és tot excepte això. Tot és en mans del caprici de cada moment i ja no afegiré, d’altra banda, la meva veu a la veu dels qui en saben més i poden viure-ho tot, i potser patir-ho, des de dins senzillament perquè hi tenen accés. Jo no. Lo meu és tan sols un desig, un desig de redreçament de les coses i també el desig de sempre, el de poder ser, senzillament, jo mateix, de vegades, sempre que puc, amb un somriure als llavis i, si no, més sèrio que un cagarro, fart aquests dies de tantes qüestions d’ordre i de tantes miserables reconsideracions, més enllà de mitjanit, després d’haver-ho hagut de fer i de presentar-ho tot, no hi havia cap altre remei, d’esquitllentes.