Ningú no ha dit que sigui fàcil

Punys enlaire i La Internacional. Només faltava això. La veritat és que no m’hi sento gens concernit, en tot això d’aquestes primàries del PSOE -del PSOE ni cap altre partit, de fet, ni suposant que es tractés d’algun dels nostres. M’és ben igual Sánchez que Díaz o que López, éssers, d’altra banda, que em semblen la mar de menuts. Les bases són les bases, ja ho sabem. Igual que les assemblees. No em fa l’efecte que en pugui sortir res de bo. Perquè, mentrestant, allò que em sembla del tot perceptible és que el saber ja no importa, que ja no té cap importància. L’educació i l’ensenyament com més va més es van convertint en una pura sortida laboral. I encara amb prou feines. Enlloc no es parla ja de vocació. I després, a les aules, que si educació viària, que si l’ús d’internet, de si fins a quin punt resulta perjudicial el consum de drogues i dels trastorns provinents d’una mala i deficient alimentació. Totes aquestes coses, i més, que la societat encara no té resoltes, ¿a sant de què ens pensem que és l’escola qui ha de resoldre-les? Hi ha mestres i professors a les escoles, als instituts i a la Universitat. Si més no, fins fa no gaire n’hi ha hagut. Persones d’acreditada formació universitària i del tot partidàries del saber i de l’estudi -base de tota llibertat- que ara tendeixen, a poc a poc, a ser substituïdes per simples tècnics en educació -sí, en educació, que és o hauria de ser, com sempre ha estat, cosa i afer de les famílies (el problema més gros és aquest, ja ho sé)-, gairebé monitors o dinamitzadors de vés a saber què. És per aquí que comença la decadència de tot. I és que no n’hi ha prou que els alumnes entrin a l’aula amb aquella il·lusió de com si tot fos un esbarjo. El que cal, sobretot, és que hi entrin els mestres i els professors. I, seguint Josep M. Lozano, amb tot l’ànim i amb tota l’anima. Per fomentar i expandir, justament, la memòria, la intel·ligència i la voluntat. Ningú no ha dit mai que sigui fàcil. I sense esforç no hi ha mèrit.