Nivell de país obsolet

Els deures d’estiu vistos i entesos com a cosa obsoleta. I no només els d’estiu. És el fet mateix de posar deures, en general, el que es veu que és obsolet. Així, si més no, ho expandeix la secta de pedagogs que regeix el destí de l’ensenyament aquí entre nosaltres, Associació de Mestres Rosa Sensat inclosa, només faltaria. Ara diu que més val que els alumnes es dediquin a recollir fulles caigudes dels arbres de tal manera que així puguin entendre l’entorn on són i on viuen i poder-ne parlar. O també, per exemple, a entrevistar persones d’edat més aviat provecta suposo que perquè els puguin explicar alguna cosa de profit. Em sembla esgarrifós que la presidenta d’una associació de mestres pugui arribar a pensar i a dir que els deures, tal com sempre els hem entès, no són recomanables en cap etapa escolar, ni a infantil, ni a primària, ni a secundària. I que, quan es tracta de l’estiu, no ha de fer cap por ni cap mandra que els alumnes ho oblidin tot durant tres mesos. En fi, que el que fa aquesta senyora tan poc sensata és assenyalar el camí perquè el que de veritat es converteixi en obsolet sigui el país, ni més ni menys. Nivell de país del tot obsolet. I sort encara d’alguns mestres i professors, com Gregorio Luri posem per cas -encara en queden-, que el que es demanen és per què caram hem de donar vacances a l’intel·lecte i que afirmen, amb tota la raó, que no és cap drama dedicar encara que només sigui una hora al dia a fer activitats intel·lectuals durant l’estiu. Tot el contrari.

Les Revàlides no són cap mal

Aquest titular de fa molt poca estona: Rajoy suspèn les Revàlides a l’ESO fins que s’arribi a un acord en Educació. I ahir la mateixa consellera Ruíz ja avançà que a Catalunya, aquest curs, no n’hi hauria, de Revàlides. Sobretot que aquest nois no hagin de passar per cap mal tràngol, ni tan sols el d’haver de demostrar el que han après, o no, al llarg de quatre cursos. ¿Què tenen de dolent les Revàlides, consellera? Fa massa temps ja que hem deixat d’educar per a les dificultats que significa i comporta la vida. Eduquem per al joc i la diversió, que tot sigui fàcil i simpàtic, que no calgui gaire esforç aconseguir res, si pot ser cap esforç ni angoixa ni patiment. Ja ens ho trobarem. De fet, ja ens ho estem trobant. Aquests nois, en general, ignoren que sense el compliment dels deures, per feixucs que siguin, no són possibles els suposats drets que diuen i reclamen. Ho haurien d’aprendre. Se’ls ho hauria d’ensenyar. Els drets s’adquireixen només complint els deures, estudiant molt, i l’incompliment i la desídia sempre suposa pèrdues d’allò que et pensaves tenir adquirit. És així que funciona la vida. Les Revàlides no són cap mal, al contrari. Són reptes i incentius per a la fonamental i necessària satisfacció personal. Ara: ¿com ho expliques, tot això, sobretot en aquesta època que a les escoles una part molt important del temps es dedica a la preparació de castanyades i d’altres succedanis un cop, això sí, acomplerta l’acostumada jornada de vaga i manifestació de cada any per aquestes dates, aquesta jornada de vaga de suposats estudiants de Secundària, menors d’edat la immensa majoria, sempre a finals d’octubre, l’últim dimecres, que, tal com va tot, no seria gens estrany que passés, àdhuc, a formar part del calendari escolar?  Elevem pregàries.

Subsistència

Subsistir no és pas el mateix que existir. Qui només subsisteix, no existeix. Tòfol Serra amb un sol ull, el del coneixement. Deu ser cert. I, tot i que no ho sé segur, podria molt ben ser que el mateix Serra hagués estat lector d’Émile Beaussire (1824-1889) i dels seus antecedents de Hegel a la filosofia francesa. I exactament d’aquest paràgraf que diu que les teories que fan que el sol giri al voltant de la terra i que es prenen al peu de la lletra els 6 dies de la creació, aquestes teories, no són pas més irracionals i resulten força menys perilloses que aquelles altres que consideren el treball i la feina com un càstig i la propietat com un fruit i una conseqüència del pecat. Del pecat de la cobdícia, suposo, malgrat que mai no l’especifiquen. Són teories del tot vigents i equivocades que parlen només de drets, sempre de drets, i que a més surtin de franc, i mai de deures ni del mèrit i el plaer d’acomplir-los. Tot ho confonen i tot ho fan malbé. Teories de la subsistència. A l’altra banda, esclar, hi ha l’excés, els excessos del que sigui, que sempre suposa anar més enllà del que en realitat necessitem. Però aquesta és tota una altra història.

El foc de l’infern dels altres

A penes un instant de no res va aparèixer al debat d’ahir alguna mínima referència a la llengua. Fou el senyor Quico Homs qui pronuncià el mot com de passada, com si sabés ja que la qüestió, la gran qüestió, la més bàsica per a nosaltres, no havia de formar part de la discussió. Tampoc el senyor Girauta no respongué, el cap amagat sota l’ala, quan se li demanà pel disbarat, ben conscient d’altra banda, que el candidat senyor Rivera, aquest català grandiós, Déu ens en guardi i ens l’estalviï, havia deixat anar a Andalusia no feia ni 24 hores. La vergonya del que digué és la sola cosa que li hauria de trencar la cara a l’esmentat senyor, si més no fer-la-hi caure de tanta mentida. Bé, no tinc gens de ganes de deixar-me esquitxar pel foc de l’infern dels altres. La impassibilitat és el fonament de la distinció i potser tot consisteix a romandre quiet, estar-se en un mateix i pensar que, així de quiets, podem fer molt més servei que no pas agitats. Si més no és així que un servidor se sent més útil i amb més capacitat de servir, efectivament, d’alguna cosa. Agitat, ni a res ni a ningú no pot servir, aquest servidor que dic.

I, després, aquest onatge de les modes, dels llocs en comú, de tot allò que sembla que se sàpiga perquè sí i a priori, sense mai haver-te fet primer les preguntes que corresponen, mentides momificades i d’un ús tan comú, els drets, els drets, els drets, i els deures que sempre són els altres que els han de complir, i mai els d’en comú, sempre receptors. Tants i tants tòpics mancats de tota substància i, sobretot, d’esperança.

Fàstic de tanta desídia

¿Què se n’ha fet, de tots aquells somriures de no fa ni quatre dies? Perquè, de sobte, la cosa fa més aviat fàstic. Fàstic de tanta desídia, de tanta deixadesa, de tanta manca de coratge i de convenciment, i de contundència. ¿Com pot ser un país en què, a la policia, li tremolin les cames a l’hora de fer bé la seva feina -eliminar i suprimir delinqüents, no ens enganyem- i, a l’altra banda, aquests delinqüents, i l'”innombrable” (són 10) i innominable grup parlamentari que els dóna suport, a qui aquesta policia no infon cap por ni cap temor? ¿Com pot ser un país així? Són molt cares, les eleccions, d’acord. Però potser no tant com aquest caos, aquest desfet de temps i aquesta incertesa insuportables on ara som. Ho sento, però l’expressió que em surt del fons de l’ànima és que hem de fer net. I sense miraments. No em sembla que hi tinguin cabuda, aquesta gent, en una societat que es pretén lliure i neta i noble i sense encaputxats. Primer sempre són els deures. Els drets vénen després. I mai no és possible apropiar-te, sense pagar, del que no és teu. Mai. I, si ho fas, és que ets un lladre.

No poder votar ningú

Fart d’aquesta identificació d’esquerra/es i independentisme. ¿Què passa? ¿Que si ets de dretes ja no en pots ser, d’independentista? Em fa feredat aquesta “refundació” de Convergència. Aquest mimetisme socialdemòcrata i més enllà encara. Quan arribi el dia tan esperat, un servidor voldrà poder votar un partit de dretes, conservador, un partit d’ordre i favorable al fet que els drets depenen sempre del compliment dels deures i de la feina ben feta i que no hi ha res que sigui xauxa. Un partit partidari d’Israel i de l’Occident civilitzat i no tant d’aquest que ara mateix advertim, massa mercaders, massa mercenaris. Un partit favorable a totes les llengües que s’hi parlin, totes llengües són estimables, però amb tan sols una d’oficial, no cal ni dir quina. Saber, coneixement, disciplina, tradició, meritocràcia. Un partit no relativista. I un país amb un exèrcit com Déu mana i una policia eficaç i poderosa. Un país hispànic -de la península sí que en som-, d’Europa i obert al món. Un país net, endreçat, discret, lliure de debò. Tot això voldria, i més coses encara. I el que no voldria de cap manera és no poder votar ningú quan l’hora serà arribada.

Mentre estenc roba

Molt i molt agraït que els companys i amics del petit comitè de professors de l’institut continuïn convocant-me als seus dinars de celebració. Final de curs, ahir mateix a migdia. 14 a taula. El bon humor incondicional i la música d’en Pere Planells i d’en David Estrada, artistes. Sempre els dic que haurien de fer un pensament i dedicar-s’hi més a fons. Són molt bons. Igual que l’àpat que preparà en Bertu. Les diverses amanides i la carn d’un xai, o de dos, fantàstica i exquisida. El sol i la claror. Alguns comentaris professionals en relació als conceptes de democràcia i escola, aquest oxímoron, ocuparen la primera estona. Tothom hi estigué d’acord. Estem perduts si a les escoles i instituts del país no es reinstaura la jerarquia dels professors, l’ordre, la disciplina i la bona educació, i no s’aboleix d’una vegada i per sempre el funest tuteig universal. I el fals igualitarisme que tan sols parla de drets i mai de deures. Com si pogués haver-hi drets sense el previ compliment dels deures. Després i a poc a poc vingué la distensió, és clar. La distensió filosòfica en relació a les noies (professores) presents. ¿Hi ha cap tema filosòfic més important que no sigui el de pensar en les noies?, demanà, jocós, el professor de filosofia. Múrries i femenines picades d’ullet que conduïren de mica en mica cap al colofó escocès. L’escocès que ens regalà la Montse, professora de francès. MACALLAN Amber. Single malt. Exclusively matured in sherry oak casks from Jerez. Quin plaer. Quin plaer enregistrat ja a la memòria, el futur de tot passat. Memòria i olors.

Memòria també del discurs del nou rei d’Espanya d’aquest dematí mateix. L’escolto a mitges per ràdio mentre estenc roba a l’eixida. De ponts d’enteniment, ha parlat. I de fe en la unitat que no vol dir uniformitat. I del concert de les llengües diverses a banda del castellà, l’única que ha esmentat pel seu nom. Respecte i protecció. Naturalment, s’ha referit a Espriu, només faltaria. Ponts de diàleg. Cap novetat. Res de nou. Hi cabem tots, a Espanya, ha dit. Moltes gràcies (concessió final en quatre idiomes), però no cal, de veritat. De la mateixa manera que tampoc caldria, em sembla, que Catalunya Ràdio convidés comentaristes que no parlen català. Roba estesa. Corpus. L’ou com balla.

Prémer l’interruptor

Un home honest mai no guanya gaire i en general ens paguen per solucionar problemes. Les feines que ara faig no les faig pas per diners, però sempre demano de cobrar-les. Poc o molt, però cobrar-les. Encara que no sigui amb diner. No sóc progre de res i no crec en el voluntariat. Sense cobrar només treballen els esclaus. Fer un favor és això, fer un favor. Però fer feina és tota una altra cosa encara que jo ara les faci totes per pura distracció, o per atracció, i per 25 al dia, com en Marlowe. Si no, em quedo a casa, em dedico a mi mateix, als meus afers, i no passa res. Tantes coses per llegir encara. I tantes pel·lícules. Impossible arribar a tot. Aquest dematí grisós, per exemple, em fixo en J.F.Mira que, parlant de Claudio Magris, diu al Quadern d’aquesta setmana que no es pot ser feliç envoltat de tristesa i que no ens podem sentir realment vius en un món apagat. No és bo rendir-se a la malenconia. I hi ha sempre deures a complir. De vegades aquests deures són mínims. Anar a votar diumenge que ve, per exemple. I fer-ho correctament. Qüestió de consciència personal, però no només. No es tracta tan sols de nosaltres, els qui ja hem viscut més que no pas la vida que ens falta per viure. Hi ha els qui vénen a continuació, fills, néts, tots els qui ara són joves. Continuar i continuar. I sortir d’aquesta desídia tan fatal i d’aquest pessimisme paorós que no duu enlloc. Qui diumenge no voti, acaba Mira, ja sabrà després d’on li ve l’incòmode malestar i l’obscuritat de la pròpia consciència. La consciència dels qui encara en tinguin ni que sigui un bri, naturalment, podríem afegir-hi. Però que no ho veus, que la papereta de diumenge és tan sols com prémer l’interruptor que torni a encendre, potser sí que de moment a poc a poc, els llums del nostre món!

¿Escola i democràcia?

Escola nova, poble lliure. Ernest Maragall i Francesc Colomé. Llibre que publica RBA-La Magrana, però que no llegiré perquè no em cal. Ressegueixo el que en diu Núvol. Aquestes dues persones van ser al capdavant del departament d’Ensenyament, ai perdó, d’Educació, al llarg de 1492 dies, els tenen ben comptats i tot. Miren de fer-ne balanç i escullen un títol equivocat. Sobretot per aquesta cosa de poble lliure, que és mentida perquè bàsicament es tracta d’un poble ignorant que ignora fins i tot que és ignorant. No pots ser de cap manera lliure si ets ignorant. Ells són polítics, és clar, i els polítics desconeixen i no tenen ni idea de res del que passa a tantes i tantes aules del país. I aleshores fan volar coloms pensant en una Arcàdia ideal. La famosa immersió lingüística potser és certa a Primària, però de cap manera a Secundària i aquesta és una cosa que sempre els ha relliscat. A Secundària, és a dir, a partir de 12 anys, la immersió està deixada de la mà de Déu i d’això tampoc ningú no en diu res. Encabat s’omplen la boca de democràcia. Democràcia amunt i democràcia avall. I tant que no hem arribat a una societat amb prou qualitat democràtica. I tant que no. Per una única raó: escola i democràcia és oxímoron. Cal dir-ho ben alt. Aquesta és una qualitat que només pot donar-se en societats endreçades, netes i nobles, cultes, riques, lliures, devetllades, felices. Sí, ho sento, però no és per demagògia que em serveixo de les paraules del poeta. L’escola, aquesta escola d’avui, ha deixat d’anar, ja fa molt de temps, per aquest camí. Ha imposat un igualitarisme fatal on tot són drets adquirits i on s’oblida que, de la mateixa que els has adquirit, pots arribar a perdre’ls. Senzillament no complint els deures. I fent incomptables faltes d’ortografia. I tolerant-les. I passant-les per alt tot fent veure que no té tanta importància això de l’ortografia. Pur relativisme. Més d’una generació de joves ha estat formada, mal formada, segons aquest criteri. Sempre igualant, però per baix. ¿Quina qualitat democràtica vols que hi hagi en una societat que ha crescut amb aquesta absència d’uns valors que s’han de fonamentar en la disciplina, el mèrit, l’esforç, el respecte? Escola i democràcia és oxímoron, sí. Una fal·làcia. Un contrasentit. A l’escola hi ha els qui saben, o haurien de saber -aquesta és tota una altra qüestió-, i hi ha els qui hi van per aprendre’n. De cap manera no som, doncs, iguals.

I encara hi ha la qüestió dels sindicats, conservadors i immobilistes, plens d’alliberats. I la qüestió de les famílies. I la de les editorials. I d’altres agents que hi intervenen. I se n’haurà d’anar parlant. La independència ens arribarà encara amb els pixats al ventre pel que fa al problema principal i més greu del país, que és la manera com hem format i formem els infants i la gent jove d’avui.

Gómez Dávila, 100 anys

Em plau de recuperar-lo, avui que fa justament 100 anys del seu naixement.

Descobreixo, m’imagino que tard, Suma Cultural, http://www.sumacultural.com/, i torno a Gómez Dávila (Bogotá, 1913-1994). Un altre centenari, sí. Potser no tan nostrat, però no pas menys penetrant per a qui conegui els seus Escolis a un Text Implícit. Quin llibre impressionant. L’edició de què disposo és de l’any 2009, casa editorial Atalanta. Néixer, viure, escriure, morir. I no publicar res fins passats els 60. Llegir, llegir i ensenyar. Vaig aprendre a ser reaccionari amb els Escolis de Gómez Dávila. Reaccionari en el sentit d’inconformista, que em sembla la veritable accepció del mot. Inconformista, també, amb el mal anomenat progressisme, que tot se’ns ho ha carregat i que no ha conduït enlloc més que a l’oblit de les arrels. Biblioteràpia com a forma de vida. I viure lliurat a la sola tasca de viure. Qui ens traeix mai no ens perdona la seva traïció. I la sinceritat impossible. No és possible ser sincer. La sinceritat es converteix de seguida en un pretext per dir bajanades. I el prejudici de no tenir prejudicis és el més comú de tots els prejudicis. Escolis, comentaris, aforismes. I hi ha el poble, encabat. El poble que no creu mai, ni se n’adona, que qui parla emfàticament no para de dir res més que ximpleries. Només perquè n’hi ha que parlen emfàticament. Una ximpleria rere l’altra. I no hi ha ningú que elogiï el poble sense el propòsit de vendre-li o robar-li alguna cosa. I qui tot ho perdona perquè diu que tot ho comprèn, és perquè res no ha entès. I acostumar-se a proclamar drets per poder violar deures. I les catedrals no foren construïdes per fomentar el turisme. I parlant de corrupció, tan de moda: el poder segurament corromp més els qui el cobegen que no pas els qui l’exerceixen. I la vida és un combat quotidià contra la pròpia estupidesa. I així ens adonem de com n’hi ha tants que es declaren enemics de Déu i ho són tan sols del sagristà. I, finalment, perquè el que cal és llegir-lo directament, tan sols el bé i la bellesa no reclamen límits. No hi ha res que sigui massa bell ni massa bo. 1407 pàgines de plaer. Paper Bíblia.