La possibilitat de no venerar. Setcientejar

Els setciències. Gent que setcienteja. Que saben de tot i representa que han nascut ja ensenyats, ves què els has d’explicar, a ells, sempre tan encantats d’haver-se conegut. Setcientegen. M’encanta aquest verb que no existeix i que el diccionari no contempla: SETCIENTEJAR, amb la primera E oberta, és clar. Me l’acabo de trobar a He Ballat (breument) la Conga, aquesta col·lecció de reportatges de David Foster Wallace que l’any passat va acabar de traduir de manera excelsa Ferran Ràfols Gesa per a Edicions del Periscopi. Un d’aquests reportatges consisteix en l’explicació del que llegim com a Set dies de campanya d’un anticandidat, any 2000. Coses com aquestes: De fet, el motiu més probable pel qual a la majoria se’ns en fot tant la política és que els polítics moderns ens deprimeixen i ens fan mal en un lloc profund que costa molt d’anomenar i encara més d’analitzar en profunditat…Una de les raons per les quals als mitjans de la Comitiva els agrada tant en McCain és només perquè és un paio trempat. No SETCIENTEJA…

La mar de content he estat quan a la pàgina 270 ha aparegut l’expressió. Ignoro quina deu ser la forma verbal en l’original anglès, però m’és ben bé igual. I, és clar, quan comences amb DFW ja no pots parar. Un poc més endavant d’aquest mateix reportatge, a l’apartat que té aquest subtítol fantàstic, I a qui li importa a qui li importa, llegim: El concepte no votar no existeix: o bé votes votant, o bé votes quedant-te a casa i duplicant tàcitament el valor d’algun partidari de l’ala dura...I potser sí que poden coexistir: la humanitat i la política, la murrieria i la decència…La veritable autoritat d’un líder és el poder que voluntàriament li cedeixes. (I el recordatori de JFK: no et preguntis què pot fer el teu país per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu país). Perquè el que importa, si parlem de líders, és la diferència entre creure’t algú, i creure en algú.

Creure en algú. Això mateix. A L’Aigua És Això, el mateix Foster Wallace deixà escrit de manera del tot breu: A les trinxeres quotidianes de la vida adulta, l’ateisme no existeix. No existeix la possibilitat de no venerar.

Setciències, deia. Arenys és, precisament, el poble dels setciències. Per si no ho sabíeu. I per això mateix és tan important mirar de no veure ni ser vist.

No desenvolupis mai res, nano

Tota la raó les paraules que el narrador de Lyndon, el conte de DFW, fa dir al personatge Lyndon Baines Johnson, quan encara feia de senador per l’estat de Texas, en conversa amb seu ajudant, David Boyd, en relació a l’ús del concepte desenvolupar: -Disculpi, senyor? -Deia que continuïs així, nano, això deia. -Pot desenvolupar una mica el que vol dir? -En Lyndon Baines Johnson no desenvolupa mai res. És una norma personal que he descobert que és avantatjosa. No desenvolupis. La gent desconfia dels que desenvolupen les idees. Apunta-t’ho, nano: “No desenvolupis mai res”. I fins aquí la cita. Em sembla fantàstic, de veritat. I no sóc qui per jutjar ningú. Només faltaria. No sóc jutge. Però ni encara que ho fos. Amb el temps m’he acostumat a rebre tan sols sensacions. Tant de coses que m’agraden com també de les que no m’agraden. Que se’ns pugui tan fàcilment manipular, per exemple, i que aleshores passem a actuar i a pensar d’acord amb interessos que ens són del tot aliens. La cosa telemàtica aplicada a l’ensenyament és un frau absolut. I no ho dic perquè aquests últims mesos el curs s’hagi hagut d’acabar d’aquesta manera. No. Ho dic i ho penso de cara al curs que ve. Aquestes coses que se senten dir, que si serà mig telemàtic mig presencial. Escolti, a l’hora d’ensenyar i aprendre tot allò que no sigui fet de manera presencial no serveix absolutament de res. De res. Malpenso de tants elogis com se senten aquests dies en relació a la cosa virtual. Allò que és virtual no és real. L’ensenyament virtual no és ensenyament real. Didàctica híbrida, en diuen aquests poca-soltes. Meitat a les aules, meitat a distància. ¿A quina distància? ¿Com de lluny? Escoltin, si els plau: L’única cosa que té sentit en aquest camp de l’ensenyament és el contacte dels professors amb els alumnes i, naturalment, el dels alumnes amb els professors. I fora de la fredor de la pantalla. Fa tota la sensació que s’aprofiten de la pandèmia per fer, ara, aquesta mena de salt endavant. Que, de fet, és enrere. Més enrere encara. Quina incomoditat, a més, no poder fixar-te en els ulls i en l’expressió dels qui tens davant teu a l’hora de llegir-los, posem per cas, un text clàssic sense poder endevinar-hi ni la possible admiració o la decepció i desaprovació. És el tracte directe allò que serveix, i la relació i la discussió. El saber i el coneixement com a instruments fonamentals de la llibertat. Anem del tot equivocats, i no és només ara, si als estudiants els demanem només que s’esforcin per aprendre un ofici que en acabat els permeti guanyar diners, com més millor. Ja no se sent enlloc, ni de part de consellers del ram ni de ningú, parlar de formació humana. Diria que els alumnes no són pas recipients per poder abocar-hi de tot, al contrari, són éssers humans a qui, com a tots plegats, els cal dialogar, relacionar-se, discutir…Sense que professors i alumnes es puguin trobar a les aules no pot haver-hi transmissió del saber ni de res. Al revés, la cosa digital no pot millorar la vida dels estudiants. És impossible. La relació amb la pantalla no és cap relació humana. Posseir béns no és cap mèrit: allò que acosta els éssers humans a la dignitas hominis és tota una altra cosa: voler saber, llegir, admirar un vermeer, escoltar la música que educa, no la que solament et fa sacsejar els membres del cos i t’amuntega. I recordem, recordem i no oblidem que la puixança econòmica va sempre de bracet amb la corrupció, la lladronia i la mentida. Francament, quines ganes de plegar d’aquest ofici tindria si encara estigués en actiu. Però em resulta difícil mirar-m’ho només des de fora. No desenvolupis, nano, deia Johnson al seu ajudant i narrador del conte de DFW. Doncs això. Així estem. Amb aquestes sensacions.

Per dubtar de la ironia

Penúltim dia de Maig. El sant dels Ferrans i dels Fernandus. Que per molts anys! Sortit només a comprar cigarretes i una ampolla de Campari, que l’última ja se m’havia acabat. M’encanta el Campari, a migdia abans de dinar. Barrejat amb un dit de whisky, un glaçó i quatre gotes d’angostura. Amb prou feines vint minuts fora de casa. Reveig, després, L’Honor dels Prizzi, aquell John Huston de 1985, amb Nickolson, la mateixa filla del director, Angelica, Kathleen Turner, Robert Loggia…Un poc més dues hores més que distretes, però durant les quals m’he adonat de més d’un defecte de guió que fins ara no havia advertit. Vull dir que no pot ser que sigui l’atzar, només l’atzar, que ho expliqui tot. La manera com la coneixes, i et coneix, i la manera com te n’acomiades.

Bé, entre una cosa i l’altra s’han fet les 6. DFW, aleshores. L’Antologia de Contes, que publicà ja fa uns anys Periscopi, amb traducció de Ferran (que per molts anys!) Ràfols Gesa i segons una selecció de Vicenç Pagès Jordà). M’entretinc amb el primer, La Nena dels Cabells Estranys. 23 pàgines exactament, i que d’alguna manera et capbussen en l’univers de ficció de DFW: la cosa arrenca de les delirants relacions d’un jove executiu d’un despatx d’advocats que cobra 100.000 dòlars l’any amb una colla d’amics punk força, per no dir del tot, asocials i consumidors d’LSD, quan tots plegats assisteixen a un concert Keith Jarret. Mentrestant, tot un munt de derivades que travessen el món del sexe, la música o les drogues amb un sentit de l’humor més aviat particular i una prosa imaginativa i farcida d’ocurrències de tota mena. Començant pel nom de tots ells. Barreja d’humor i de malícia. I la ironia de tot plegat, sí, Però alerta amb la ironia. El mateix DFW (que viure només 46 anys), servint-se de Lewis Hyde, ja va explicar que “la ironia només es pot usar en cas d’emergència perquè, prolongada en el temps, no és sinó la veu dels qui viuen tancats i als quals ha acabat agradant la cel·la on són.” I el mateix Vicenç Pagès afirma, al pròleg del llibre, que DFW se serveix de la ironia per dubtar de la ironia. “I vet aquí el que vaig fer“. Última frase del conte. No revela res, de veritat. Encara que acabis de llegir que a la frase immediatament anterior el senyor Meravelles feia alguna cosa amb l’objecte lluent a l’home que era el pare de la nena. Vull dir que, a la que comences, és molt difícil deixar de llegir DFW!

S’han fet les 9 del vespre, ja, entre una cosa i l’altra. I aquest rei que molts tenim al cos i que hauríem de procurar que no se’ns vegi. Trobo que fa lleig. Prometo desprendre-me’n. Sobretot perquè moltes vegades m’adono que dins meu hi ha un altre ésser que em va en contra. I no sé si és aquest mateix rei que dic.