La mar de lliure

Em sento la mar de lliure estant-me aquí casa. I encara més avui que la llibertat consistia justament a decidir de no moure’t i no sortir i a no deixar-te endur per la massa en aparença tan necessitada i adelitada d’estirar les cames i potser també d’altres coses. Tots alhora. I totes, és clar, només faltaria.

Ja ho deia Galileu (1564-1642), que la ignorància és la mare de la maldat, de l’enveja, de la ira i de tota la resta de vicis i pecats, per grossos que siguin. Perquè hi ha, a més a més, aquest paternalisme públic dels presidents fent veure que tenen tanta cura de nosaltres, ses criatures, pobretes. N’hauríem d’aprendre, com a mínim, de Suècia. Sinó que aquí, és clar, no hi pots confiar, en la gent. I és que no és només ara, sinó des de sempre, però naturalment també avui dia, que el que cal és adonar-nos de què, i de qui, és de veritat el més important. No crec que sigui el fet de fer deport del cos, i de córrer, no se sap cap on, o d’anar amb bici, encara menys. Anar per, en acabat, haver de tornar. Una cosa del tot diferent és el deport de l’ànima i de l’esperit. ¿Què hi fas, aquí? ¿D’on véns? ¿Cap on vas? ¿De què serveixes? Perquè, de fet, igualment ha d’arribar el dia que ja no hi serem. I no passarà res. I fixa’t en el que deixà pensat i escrit Cioran, a De l’Inconvenient d’Haver Nascut (Empúries, 2019, amb traducció d’Andreu Gomila, pàgina 67): “Enmig de les vostres activitats més intenses, atureu-vos un moment per ‘mirar’ el vostre esperit”. Una recomanació no adreçada certament a tots aquells que no parem de ‘mirar-nos’ l’esperit dia i nit, i que no hem de suspendre ni un moment les nostres activitats, ja que ara no en desenvolupem cap. La mar de lliures.

Torxes per a la ment

Afirmo i asseguro, senyores i senyors, que les reduccions que aquest govern proposa al pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista. Que siguin insignificants des del punt de vista financer és d’una tal evidència que amb prou feines si goso sotmetre a l’assemblea el resultat del càlcul proporcional que acabo de realitzar […] ¿Què pensarien, ses senyories, d’un particular que, disposant d’uns ingressos de 1.500 francs, per al seu desenvolupament intel·lectual dediqués cada any una suma tan modesta com la que representen 5 francs, i, un dia de reforma, volgués estalviar a càrrec de la seva intel·ligència 6 cèntims (de franc)? (Víctor Hugo, novembre 1848, davant l’Assemblea Constituent). Sí, un estalvi ridícul per a l’estat però que resulta mortal per a la vida de les biblioteques, museus, arxius, conservatoris, escoles, teatres, llibreries…i també per als artistes i les seves famílies, i els poetes. Abans, en època d’Hugo, i també avui, no cal dir-ho. ¿Que quin és el perill més gros de la situació actual, dieu? Doncs la ignorància. La ignorància encara més que la misèria! I en un moment així, justament, el que es proposa no és sinó atacar totes aquestes institucions que tenen precisament com a finalitat expressa la de perseguir, combatre i destruir la ignorància. Es va fent de nit al món moral, diu Ordine en comentar les paraules d’Hugo ara fa pràcticament 170 anys, i no n’hi ha prou d’il·luminar les ciutats i els pobles. També fa falta, sobretot, que algú es dediqui a encendre “torxes per a les ments” i els llums per a l’esperit de les persones. Contra tanta tenebra, en fi, contra tanta mentida.

Breu repàs de Mal de Llengües

Repàs de Mal de Llengües (Ed Empúries), el llibre (102 pàgines) que l’any 1988 publicà el professor Jesús Tuson, acèrrim defensor de la pluralitat lingüística des del Departament de la UB que ell mateix inicià, em sembla que l’any 1969, i que a l’edat de 78 anys s’ha mort aquest passat 5 d’agost. Intensitat i plaer de conceptes com aquest de la vella controvèrsia, avui ja superada, entre la ingenuïtat geocèntrica, elevada a superstició, i la veritat indefugible d’un planeta petit i arraconat que ens hauria de fer més humils justament perquè la ciència ens parla, cada cop més, de l’abast inexhaurible de la nostra ignorància. Però la ignorància suprema, avui, és la de ser, encara, fills de Ptolomeu, instal·lats en l’egocentrisme i l’etnocentrisme, entossudits a fer de nosaltres mateixos, i no de l’ésser humà, la mesura de totes les coses…

…I la seguretat d’aquesta ignorància. La seguretat de la ignorància que ha estat sempre el millor recurs per a menar i fer remoure les multituds…Hi ha dues maneres de controlar un poble: n’és una l’opressió; l’assimilació ideològica n’és l’altra.

…Malaurada la llengua que només és fidel al seu passat.

…Una bandera és una bandera; una llengua, no.

…¿Que si suaus o aspres? Les llengües no tenen cordes vocals ni cavitats supraglòtiques: les llengües són sistemes a l’abast dels parlants, i els sistemes, pel que sé, no tenen sexe, ni són suaus, o enèrgics, o bonics; són xarxes de relacions, i en cap dels casos il·lícites.

…I potser continuo equivocat, però tinc la sospita que la immensa majoria de la població mundial neix amb una llengua i viu i es mor amb aquesta mateixa llengua.

I no voldria oblidar l’endreça inicial, que és de Joan Bastardas: No deixem morir els arbres / que han estat esplendorosos / ni trenquem la canya / que s’esberla.

El problema més important

No sé ben bé per què (bé, sí que ho sé), però diria que, si el NO tingués la més mínima possibilitat de guanyar, aquest referèndum no només se celebraria sinó que, a més, seria del tot lícit i vinculant. Amb corrent elèctric o sense. De fet, no en tinc cap dubte. I, tot i no ser en absolut republicà, no veig enlloc el suposat delicte. Tot neix de la ignorància, esclar. D’aquest no saber res de res ni ganes de voler saber-ho. Ni del passat ni del present. Ni cap voluntat d’entendre-ho ni d’entendre’s. Imposicions i imposicions. I ara també persecucions i prohibicions i amenaces de tota mena. Estat d’excepció, pràcticament. És cert que tenim la veu productora de sons, a través de la qual no estem absents de tot el que sentim. Em sento. El que passa és que no em veig, o no em reconec. No n’hi ha prou amb l’espill perquè ens veiem la fesomia, -fa falta que ens la reconeguem i aquesta no és pas una cosa senzilla. Reconèixer-se. Si es veiessin i, a més, es reconeguessin, potser quedarien parats de la vergonya que sentirien d’ells mateixos. ¿Sóc jo aquest que parla -de democràcia- davant del món? ¿De veritat que sóc jo? I el fet que no hi hagi ningú que tingui una idea del tot clara d’ell mateix hores d’ara ja no canvia res. El problema més important és aquell que pot ser resolt i de cap manera no estem fets per ignorar que no som lliures. Encara.

Ensumar els fonaments

No sempre és bo ni recomanable anar a l’entranya de les coses ni ensumar gaire els fonaments de tot plegat. Les formes de vegades són admirables, però pot ser que sigui vil el mecanisme que les mou. Pots descompondre l’objecte i mirar d’entendre com funciona, també si es tracta de persones. Alerta, però, perquè aleshores el que pot passar és que destrueixis la il·lusió i tot se’n vagi en orris i ja res no torni a ser igual. I d’acord que la ignorància és mala consellera. No pas, però, si hi afegim l’adjectiu docta. La docta ignorància que, al capdavall, és la ignorància que es coneix i es reconeix, doctes ignorants.

I també indecència

A l’expectativa de La Gramàtica dels Afectes. Emilio Lledó, la discreció i el reconeixement. Perquè l’amor no es converteixi en odi ni l’amistat en enemistat. El principi de les relacions afectives que tinguem comença per la relació afectiva amb tu mateix. I això t’obliga a millorar cada dia, a millorar i a lluitar perquè quan et miris al mirall no te n’hagis mai d’avergonyir. Sí, aquesta gramàtica i la gran malaltia d’aquest temps que vivim, la ignorància. Mira que n’arriba a ser, d’atrevida, la ignorància. I la poca capacitat de reflexió i la més que minsa cura que tenim amb el llenguatge. Ignorància i també indecència. I així tenim el que tenim i prou, tantes i tantes vegades a les ordres de l’indecent i de l’ignorant i d’aquesta concepció quadriculada de l’ensenyament que fa que els estudiants s’obsessionin amb el fet que són a la Universitat, quan hi són, per guanyar-se la vida i res més. Ensenyament, cultura, lectura, reflexió, memòria, educació de les formes, veritables creadors de llibertat. Aplaudiments del tot sincers per a Emilio Lledó, mestre.

Quan se’ns obliga a rebaixar-nos

Aquest fragment d’una carta de Walt Whitman a un amic seu. 30 de juliol 1840:

…fes-me arribar, estimat amic, alguna cosa divertida. T’ho prego. Em cal, de veritat que em cal. M’estic convertint en una trista mena de gos, fart de consumir-me mil·límetre a mil·límetre i horroritzat de la sola possibilitat d’haver de passar gran part del temps que em queda d’existència aquí, en aquest cau d’óssos, en aquesta mena de forat deixat ja gairebé del tot de la mà de Déu, entre burots i pagerols, capsigranys i noiotes de pell colrada, quitxalla cridanera i grollera, del tot desorientada, potiners de fangars, envoltat, en fi, de la repugnant arrogància que duu aparellada la vulgaritat i la ignorància. Quan se’ns obliga a rebaixar-nos i a formar part dels més grollers i roïns de la raça humana, no resulta estrany que la font de la benvolença s’assequi dins nostre i que se’ns marceixin les amables i carinyoses inclinacions. La vida aquí, en el millor dels casos, és una carretera inhòspita i, ara mateix, sóc en una de les porcions més pedregoses del trajecte, sí, aquest fragment agrest, estèril o eixorc, accidentat i descoratjador del camí. Diuen, tanmateix, que el Temps és el Gran Metge que cura tots els mals de la ment i del cos. I jo prego ara a les Parques que m’alliberin, sisplau, d’aquesta ràbia al més aviat possible.

Llengües mudes

Jugar a veure-les venir. No està pas malament del tot. I tampoc ho està la decisió de ser els últims a presentar-se en societat. Després de tots altres. La inexperiència, avui, és un mèrit, m’han dit. I n’hi ha que ja estan molt vistos. A cada casa n’hi ha que malparlen i difamen i assetgen persones al carrer mateix mirant de mantenir, sense cap discreció, l’estatus i el privilegi absurd de la mentida. Igual que el cec, que no té noció de l’obscuritat, tampoc ells, ignorants, no en tenen de la seva ignorància. Tot de portes enfora i més val, de moment, no fixar-nos gaire en el dedins. Tot arribarà. O potser no. Qui calla atorga, diem. Només que això potser no és pas del tot cert. Jo, quan callo, no sempre atorgo. Sinó tot el contrari: discrepo silenciosament. I no tinc cap experiència, ja dic. Ni, en general, gaires ganes de parlar. El cas és que som molts, potser majoria i tot, els qui, sense atorgar, callem. Les grans rebel·lions han nascut segurament de llengües mudes. El fantàstic discrepar breu i silenciós de Tòfol Serra. I amb un Sol Ull. El del coneixement.

Passatgers

Al capdavall, tot plegat es deu tractar de tenir la consciència tranquil·la, conscientment tranquil·la. I de saber del cert que és impossible abastar tot el saber i tot el coneixement. No fa cap falta, a més. Senzillament no hi cap en una sola existència passatgera, passatgers. La ignorància (la de tothom) és oceànica i el coneixement és sempre parcel·lat. Socràtic principi bàsic. Són moltíssimes més les coses que ignorem que no pas les que sabem o ens pensem saber. Aquest principi. La cultura, això que en diem cultura, és sectorial i, fins i tot, gremial. Però és que, a més a més, ¿qui decideix què s’ha de saber i què no? ¿Qui decideix quines coses són culturalment rellevants i quines no ho són en absolut? M’hauria agradat, per exemple, saber de música. ¿Per què, doncs, no en sé ni n’he sabut mai ni un borrall? Per primera vegada avui sé de l’existència d’una cosa que es diu sistema de quintes del sistema musical temperat, però no tinc ni la més remota idea del seu significat. Res. Ignorància. La consciència, però, la tinc aproximadament tranquil·la. Faig, procuro fer com sempre, el que m’agrada. El plaer de certes lectures. La memòria, el record i el plagi. La magdalena és record. La Récherche és memòria. Ho acabo de llegir i, com que m’agrada, m’ho faig meu. I és cert que la tradició cultural no ha estat mai un patrimoni massiu. Tampoc avui. No cal que ens n’escandalitzem tant, doncs. Passatgers.

La tècnica del sargit

Quan compleixes les condicions democràtiques, doncs perquè les compleixes i això és contrari a la llei i a la Constitució. Igualment, quan no compleixes aquestes condicions, perquè no les compleixes i això no és seriós i és una presa de pèl. Atzucac, cul-de-sac. Consell d’Estat, consell de ministres, TC. Tots castigats de cara a la paret amb el pes la Constitució en un braç i el de la llei, quina, en l’altre. Llei i constitució, Mariano. Tan sols això. Mal si fas, mal si no fas. I és així que hem anat perdent la tècnica del sargit. Tot el fil i totes les agulles, hem perdut. Ens queda una papereta, la paciència de les cues d’aquí 9 dies i l’esperança de les properes eleccions de la llibertat. I així anar acabant de fer dissabte i pitjar, amb un dit molt decidit, la tecla d’enviar. A fer punyetes.

I, d’altra banda, aquest orgull i aquesta omnipresència de la ignorància que es veu com si fos una conquesta de la llibertat. Però no, com més ignorants més esclaus i més miserables. L’horror d’aquests pallassos diabòlics.