Llengües mudes

Jugar a veure-les venir. No està pas malament del tot. I tampoc ho està la decisió de ser els últims a presentar-se en societat. Després de tots altres. La inexperiència, avui, és un mèrit, m’han dit. I n’hi ha que ja estan molt vistos. A cada casa n’hi ha que malparlen i difamen i assetgen persones al carrer mateix mirant de mantenir, sense cap discreció, l’estatus i el privilegi absurd de la mentida. Igual que el cec, que no té noció de l’obscuritat, tampoc ells, ignorants, no en tenen de la seva ignorància. Tot de portes enfora i més val, de moment, no fixar-nos gaire en el dedins. Tot arribarà. O potser no. Qui calla atorga, diem. Només que això potser no és pas del tot cert. Jo, quan callo, no sempre atorgo. Sinó tot el contrari: discrepo silenciosament. I no tinc cap experiència, ja dic. Ni, en general, gaires ganes de parlar. El cas és que som molts, potser majoria i tot, els qui, sense atorgar, callem. Les grans rebel·lions han nascut segurament de llengües mudes. El fantàstic discrepar breu i silenciós de Tòfol Serra. I amb un Sol Ull. El del coneixement.