A la cua de tot

Aquell nan, o aquell vagabund, que de tant en tant apareix en un racó qualsevol de la placeta. La primera cosa que hom hi adverteix és el cabell, castany, brut, desigual, despentinat, que tot just si amaga parcialment les orelles tan punxegudes que ostenta, com si es tractés exactament d’un follet. Pal·lidesa de la pell. Puc preveure, a partir del floc d’aquest cabell seu, tots i cadascun dels pedaços de la indumentària, presa segurament de la mesa d’alguna organització de caritat o potser adquirida en qualsevol d’aquests comerços ambulants d’excedents militars. Jaquetot d’aquells com de llenyataire i de color indeterminat. Enrarit i viciat. Tot ell esprimatxat. Els pantalons que duu no té ni sentit examinar-los, ni les sabatilles deportives tan xopes i de cordons nuats. ¿Quants anys deu tenir? ¿Vint-i-tres, vint-i-quatre? Aquell dia que ara recordo vaig gosar fer-li la pregunta. És català. No, digué, en tinc trenta-cinc. Ja sé que semblo més jove, però en tinc trenta-cinc ja. Naturalment, demana almoina, cap altra cosa. I sempre a la cua de tot, també de l’esperança. Res més del que se li veu posat al damunt, no té. Potser com a molt 3 o 4 euros a la butxaca, si és que hi arriba. Veig com entra a l’església, encabat. És vespre de divendres i hi ha missa de difunts, gairebé com una premonició de dies comptats, no sé si ell ho sap. I no és tan sols llàstima el mot que em ve al pensament. Ni tampoc només pena o compassió. També és ràbia. ¿Que què voldria, dius? Doncs el que voldria és poder engreixar-lo un poc, vestir-lo, educar-lo, enviar-lo a estudi ni que fos en un centre d’aquests d’ensenyança pública. És que és aquí mateix i ara, entre nosaltres, que apareixen, més sovint com més va, aquests espectacles tan tràgics i lamentables. I després, sobretot, que el que cadascú pensi no faci que ens tirem els plats pel cap els uns als altres.

Quan se’ns obliga a rebaixar-nos

Aquest fragment d’una carta de Walt Whitman a un amic seu. 30 de juliol 1840:

…fes-me arribar, estimat amic, alguna cosa divertida. T’ho prego. Em cal, de veritat que em cal. M’estic convertint en una trista mena de gos, fart de consumir-me mil·límetre a mil·límetre i horroritzat de la sola possibilitat d’haver de passar gran part del temps que em queda d’existència aquí, en aquest cau d’óssos, en aquesta mena de forat deixat ja gairebé del tot de la mà de Déu, entre burots i pagerols, capsigranys i noiotes de pell colrada, quitxalla cridanera i grollera, del tot desorientada, potiners de fangars, envoltat, en fi, de la repugnant arrogància que duu aparellada la vulgaritat i la ignorància. Quan se’ns obliga a rebaixar-nos i a formar part dels més grollers i roïns de la raça humana, no resulta estrany que la font de la benvolença s’assequi dins nostre i que se’ns marceixin les amables i carinyoses inclinacions. La vida aquí, en el millor dels casos, és una carretera inhòspita i, ara mateix, sóc en una de les porcions més pedregoses del trajecte, sí, aquest fragment agrest, estèril o eixorc, accidentat i descoratjador del camí. Diuen, tanmateix, que el Temps és el Gran Metge que cura tots els mals de la ment i del cos. I jo prego ara a les Parques que m’alliberin, sisplau, d’aquesta ràbia al més aviat possible.