Dames honestes

Els retrets de certa mena de noies. Sempre els mateixos (retrets) i sempre amb les mateixes paraules. Tant és el temps que faci de les coses. Amb elles cap exercici de bona voluntat no serveix mai de res. De manera que abandono tota esperança i penso en un text d’ara fa 10 anys que parlava del moment que algú va dir a Josep Pla que no podia comprendre que un home com ell pogués dedicar tant de temps de la seva vida a freqüentar les prostitutes. I de la seva resposta en el sentit que d’això només se’n podia sorprendre qui no en tenia l’experiència. Deia que no hi ha sensació física més intensa que la que pot provocar en el cos d’un home una puta experimentada i que, a més, es tracta d’una emoció sobreexcitada pel calfred del risc. Algunes senyores decents -és a dir, aquelles dones que no cauen en la baixesa d’acceptar diners, però que se serveixen sense contemplacions de la feblesa o de la vanitat del mascle- són molt bones al llit; però la majoria, tal com ja assegurava el mateix Pla, acusen el company d’obsés sexual quan aquest suggereix una tímida superació de la rutina per tal de reanimar el cadàver. “Només penses en això”, diuen. I Pla ho tenia molt clar: efectivament, els homes no podem pensar en res més fins que no tenim això resolt, senyora. I l’avantatge amb les prostitutes és que quan s’ha resolt això, ja tot queda resolt. Tot. Amb les dames honestes, en canvi, no hi ha mai res que quedi resolt del tot.

I ja fa vint-i-sis anys (ara ja més de 36) de la mort de Josep Pla. Els va fer el dia de sant Jordi. I aviat en farà tres (ara ja 13) de la de Guillem Simó, que també el celebrava i el commemorava en tants i tants fragments del seu immens En Aquesta Part del Món!

Ningú liquidarà la democràcia espanyola!, sentencia el seu president, Mariano Rajoy. Un ningú que et fa pensar en l’Ulisses de l’Odissea i en el personatge Settembrini de La Muntanya Màgica quan Thomas Mann li fa dir que la democràcia no té, precisament, cap altre sentit que no sigui el de corregir individualment qualsevol absolutisme estatal.

 

La tècnica del sargit

Quan compleixes les condicions democràtiques, doncs perquè les compleixes i això és contrari a la llei i a la Constitució. Igualment, quan no compleixes aquestes condicions, perquè no les compleixes i això no és seriós i és una presa de pèl. Atzucac, cul-de-sac. Consell d’Estat, consell de ministres, TC. Tots castigats de cara a la paret amb el pes la Constitució en un braç i el de la llei, quina, en l’altre. Llei i constitució, Mariano. Tan sols això. Mal si fas, mal si no fas. I és així que hem anat perdent la tècnica del sargit. Tot el fil i totes les agulles, hem perdut. Ens queda una papereta, la paciència de les cues d’aquí 9 dies i l’esperança de les properes eleccions de la llibertat. I així anar acabant de fer dissabte i pitjar, amb un dit molt decidit, la tecla d’enviar. A fer punyetes.

I, d’altra banda, aquest orgull i aquesta omnipresència de la ignorància que es veu com si fos una conquesta de la llibertat. Però no, com més ignorants més esclaus i més miserables. L’horror d’aquests pallassos diabòlics.