El Tel de les Coses

Divendres 6, demà passat, presentarem a l’Ateneu, amb el professor David Estrada, el poemari d’en Joan Calsapeu, El Tel de les Coses, recent guanyador del 40è Premi de Poesia Vila de Martorell 2015. Em plau parlar d’aquest llibre que ha publicat Viena Edicions. En primer lloc a causa de l’autor mateix, col·lega, amic, escriptor, recopilador de dites i frases fetes, poeta i estudiós investigador constant de la llengua que ell tant estima. Ell i nosaltres, no cal dir-ho. I no és només que l’estimi, la llengua. Hi creu fermament i així ho transmet sempre i cada dia als alumnes que el segueixen a les aules on compleix el seu ofici, que és el de professor o, potser més ben dit, de mestre. I dic mestre perquè hi ha tingut i hi té deixebles, esclar. Ara arriba El Tel de les Coses, aquest poemari que em sembla esplèndid i fet tot ell d’un català col·loquial encomanadís i ple d’un amor als mots i a les coses que aquests mots designen. I amb tot el gust i la passió que fan falta. No oblidéssim pas, per exemple, que el mot tel del títol es refereix, per a qui no ho sàpiga, a aquella capa molt més que prima que, cobrint la superfície del que sigui, en lleva la transparència del que pugui haver-hi dessota, d’aquest tel. Lírica, Èpica i l’Eixida del llibre on hi ha Un Servidor de Vostès en què llegim per exemple: “M’he passat la vida / provant de ser qui sóc / i no me n’he sortit / …” I reminiscències, també reminiscències de poetes llegits, i apresos, que ja no hi són. No cal pas ara esmentar-los i em quedo, de moment, amb aquestes Illes, no menys esplèndides: “Els continents / vénen determinats / pels continguts. / Les illes, altrament, / són incontinents / com l’olor dels xiscles / dels nens o del llentiscle, / o com la jeia impudent / de les savines a la platja. / A les illes les arrels frisen / de ser rama i tenir ocells / i sentir la braó del vent / en molts clítoris florals. / Les illes són nereides / de pell tèbia, sorramolla, / que somien déus mascles”.

En fi, aquest gust i aquesta passió que deia. Serà divendres, a les 7 del capvespre a l’Ateneu. I enhorabona, Joan Calsapeu. I enhorabona Viena Edicions. I, si un cas, ja després farem les copes que calgui i ens vinguin de gust. Només faltaria.

I també indecència

A l’expectativa de La Gramàtica dels Afectes. Emilio Lledó, la discreció i el reconeixement. Perquè l’amor no es converteixi en odi ni l’amistat en enemistat. El principi de les relacions afectives que tinguem comença per la relació afectiva amb tu mateix. I això t’obliga a millorar cada dia, a millorar i a lluitar perquè quan et miris al mirall no te n’hagis mai d’avergonyir. Sí, aquesta gramàtica i la gran malaltia d’aquest temps que vivim, la ignorància. Mira que n’arriba a ser, d’atrevida, la ignorància. I la poca capacitat de reflexió i la més que minsa cura que tenim amb el llenguatge. Ignorància i també indecència. I així tenim el que tenim i prou, tantes i tantes vegades a les ordres de l’indecent i de l’ignorant i d’aquesta concepció quadriculada de l’ensenyament que fa que els estudiants s’obsessionin amb el fet que són a la Universitat, quan hi són, per guanyar-se la vida i res més. Ensenyament, cultura, lectura, reflexió, memòria, educació de les formes, veritables creadors de llibertat. Aplaudiments del tot sincers per a Emilio Lledó, mestre.

A combregar amb les estrelles

Un deixeble que supera el mestre. D’això es tracta sempre. Que arribi el moment que el deixeble vagi més enllà del que anà el mestre. John Banville (o Benjamin Black, tant és) supera Raymond Chandler amb aquest seu La Rossa dels Ulls Negres (Ed. Bromera). No he arribat encara al final, però en aquest llibre Marlowe és més Marlowe que mai. Més que el d’El Llarg Adéu, que ja és dir. Sempre en primera persona, punyent i impertorbable. Hi havia una dona que volia casar-se amb mi i apartar-me de tot això, una dona bonica, com la Clare, i rica també com ella. Però jo estava determinat a continuar sense lligams ni compromisos, tot i que vegades no feia ben bé aquesta sensació. I tot i que mai no puc viure gaire allunyat de les dones. ¿Per què el primer glop de cervesa és sempre molt millor que el segon? ¿Que d’on vinc, dius? D’enlloc. He sortit una estoneta a combregar amb les estrelles. ¿Veus aquella barqueta que se’n va cap a l’horitzó, la de la vela negra? Sóc jo. I hi estic encantat, allí. Un deixeble que supera el mestre. I sempre l’espill que suposa Marlowe, Philip Marlowe. O senzillament Phil, que és com s’autoanomena quan parla amb ell mateix.

Venècia cau

Vueling és aquesta companyia d’aviació on et tutegen com si us coneguéssiu de tota la vida. El vol resulta estret i tutejat. I amb nen que plora incorporat. Aterratge del tot precís i puntual. Trasllat al port. El Nieuw Amsterdam. Tot en ordre. Venècia. Indefensió de Venècia. Potser és ja passada l’època de la seva esplendor. Difícil trobar cap racó isolat dins d’aquesta illa atapeïda. El trobo finalment a Ca’Razzonico, on ja havíem estat el 86 per a un torneig de futbol universitari. Venècia, el que és pròpiament l’illa, viu del turisme encara. Però també en mor. És cert que en fer-se fosc la cosa canvia i que aleshores passejar i deixar-te endur pel laberint de la ciutat t’arriba a fer sentir una mica en pau amb el món. Els turistes-turistes solen dormir a Mestre o a Marghera, i no hi són, per tant, a la nit. Però Venècia cau. Em sembla indefectible. Les 4 estacions de Vivaldi. Retiro d’hora.

Dormit molt bé, que em feia falta. De 8-10, a la mena de despatx que m’han organitzat al costat de l’hospitality desk. No ve ningú. Millor. Llegeixo una mica. Epictet: abstenir-se, amagar-se, passar desapercebut. No sempre és possible, penso. I, a més, no sempre és desitjable.