Torxes per a la ment

Afirmo i asseguro, senyores i senyors, que les reduccions que aquest govern proposa al pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista. Que siguin insignificants des del punt de vista financer és d’una tal evidència que amb prou feines si goso sotmetre a l’assemblea el resultat del càlcul proporcional que acabo de realitzar […] ¿Què pensarien, ses senyories, d’un particular que, disposant d’uns ingressos de 1.500 francs, per al seu desenvolupament intel·lectual dediqués cada any una suma tan modesta com la que representen 5 francs, i, un dia de reforma, volgués estalviar a càrrec de la seva intel·ligència 6 cèntims (de franc)? (Víctor Hugo, novembre 1848, davant l’Assemblea Constituent). Sí, un estalvi ridícul per a l’estat però que resulta mortal per a la vida de les biblioteques, museus, arxius, conservatoris, escoles, teatres, llibreries…i també per als artistes i les seves famílies, i els poetes. Abans, en època d’Hugo, i també avui, no cal dir-ho. ¿Que quin és el perill més gros de la situació actual, dieu? Doncs la ignorància. La ignorància encara més que la misèria! I en un moment així, justament, el que es proposa no és sinó atacar totes aquestes institucions que tenen precisament com a finalitat expressa la de perseguir, combatre i destruir la ignorància. Es va fent de nit al món moral, diu Ordine en comentar les paraules d’Hugo ara fa pràcticament 170 anys, i no n’hi ha prou d’il·luminar les ciutats i els pobles. També fa falta, sobretot, que algú es dediqui a encendre “torxes per a les ments” i els llums per a l’esperit de les persones. Contra tanta tenebra, en fi, contra tanta mentida.

Conills de gàbia

Batec de paraules. Llegeixo el que escriu Ferran Toutain sobre Estrès i Llibertat i l’autor d’aquest llibre, Peter Sloterdijk. Hi esmenta el terme Avantguarda de la Inutilitat, aquesta sèrie d’actituds entre les quals, diu, cal incloure tots els qui avui encara ofereixen tècniques de relaxació, retirs meditatius o, també, noves religions. I encara, sobretot, els moviments juvenils que al llarg del s.XX varen anar promovent totes les varietats possibles d’improductivitat i asocialitat. Una inutilitat que no té res a veure, doncs, amb La Utilitat de l’Inútil (Nuccio Ordine) d’ara fa just tres anys. I no es tracta pas de veure com els joves corren cap al comerç amb el sol objectiu de guanyar cèntims, no. Ser un home útil m’ha semblat sempre una perspectiva del tot espantosa, Baudelaire Amb el Cor a la Mà. Posem-hi, doncs, a banda, aquesta altra nota de Carles Sindreu adreçada a Josep Pla: la carn dels conills de gàbia té gust de filferro, batec de paraules que em sembla també un autèntic bri de grandesa fonètica de la bona literatura.

Formes de seducció

“L’ensenyament, de fet, implica sempre una forma de seducció”.
Es tracta d’una activitat que no pot considerar-se un ofici, sinó que en la seva forma més noble pressuposa una sincera vocació. El veritable professor, en definitiva, pren els vots. L’autèntica trobada entre el mestre i l’alumne no pot prescindir de la passió i l’amor pel coneixement. «No s’adquireix coneixement—recordava Max Scheler, citant Goethe—sinó d’allò que s’estima, i com més profund i complet hagi de ser el coneixement, tant més intens, fort i viu haurà de ser l’amor, o més aviat la passió». Sí, Nuccio Ordine. Seduir, commoure i convèncer. Es tracta exactament d’això i de no tantes, per no dir cap, reunions econòmiques, de departament i de disputes gremials i de tramposes avaluacions. Estudiar i ensenyar, com a úniques ocupacions dels professors. I discutir què i com cal ensenyar en aquesta època que vivim. No representa cap mèrit això que passa per ser la cosa més útil, enriquir-se i posseir béns, com més millor, no sigui, fins i tot, que la mateixa justícia prohibeixi l’existència d’aquells ciutadans incapaços d’enriquir-se. M’hauria encantat poder ser dimecres i dijous de la setmana que ve a Barcelona, a la Virreina i al CCCB, per escoltar Ordine. No podrà ser. Per això mateix repasso ara La Utilitat de l’Inútil i m’acontento quan, per exemple, en acabar la classe d’ahir vespre, vaig sentir la veu d’algú que deia ostres! Ja ha passat una hora? Que de pressa que ha passat, ni me n’he adonat! Educació, ensenyament, lectura i lectura, desproductivisme. I sempre en contra d’aquells que escriuen per guanyar premis i diners, tot decidit amb tanta antelació i amb tanta propaganda. Llibres que potser sí que es venen, però vés a saber fins a quin punt són llegits i, en tot cas, fins a quin punt només començar-los no et cauen ja de les mans, abandonats. Inútils, també.

Aquest suposat dret

El 29 de novembre del 2009 estava encara en actiu i recordo com em va ofendre el comentari que vaig sentir d’un professor. Tot plegat m’impulsà a fer-ne el comentari següent:

El professor que l’altre dia demanà, amb menyspreu, a una col·lega seva, de què serveix explicar a classe quina cosa fou l’Humanisme i quina importància pot tenir que els alumnes ho sàpiguen és una persona irrellevant que mai no hauria hagut d’arribar a ser professor. I ell no és pas una excepció i cada dia n’hi ha més, de professors semblants. És una de les altres xacres del sistema: el menyspreu del saber per part dels mateixos responsables de transmetre’l. Coses pràctiques, diuen. El que cal és ensenyar coses pràctiques. Jo no sé què és una cosa pràctica i més aviat crec que el que volen dir és que ens dediquem a ensenyar tot allò que qualsevol ordinador o giny electrònic pugui resoldre. I que foragitem de les aules el pensament i la reflexió. I la lectura i l’oratòria. Bé, com més va, més professors hi ha ignorants orgullosos de llur ignorància i dedicats a la consecució impossible de fins útils que menyspreen la funció principal de l’escola, que és la formació dels adolescents en persones a través del saber i del pensament. L’Humanisme, per exemple, no fou irrellevant. Ells sí que ho són. I el problema és que la seva irrellevància és un altre dels càncers del sistema. Un cop aprovades les oposicions, la plaça obtinguda per un professor és per a sempre. I potser caldria revisar també aquest suposat “dret”.

I és cert que, després de tot allò, ara fa ja uns quants anys que no se’n convoquen, d’oposicions. I és cert també que ara tenim el llibret de Nuccio Ordine, La Utilitat de l’Inútil, més útil que tots els suposats sabers econòmics.

Bestioletes

Diu que a Espanya, i encara hi som, Educació escurçarà un 37% més els fons de beques per a llibres. No ho deuen trobar útil i ja es veu que la cultura els destorba. Si no, no hi ha manera d’entendre-ho. Escapcen el país, tant el d’ells com el nostre (ens tenen els diners), per la base, per l’accés al coneixement. Ningú, o a penes ningú, no deurà dir-ne res. Però un país que retalla en ensenyament i en cultura no és un país ni és res. És exactament una merda. I no cal que vinguin ara que si amb Internet i les xarxes ja n’hi ha, d’accés al saber. Massa vegades es tracta de pures clavagueres. I sisplau, quan arribi l’hora definitiva, el que de cap manera no es pot fer és copiar el model espanyol de fer les coses. No tindria cap sentit. No es pot deixar que ens furtin el llegat dels avantpassats ni que es mutili el coneixement. No es tracta tant de ser tothom persones cultivades, però si pensem en les generacions que vindran, seguint aquest camí, sí que podem abandonar ja tota esperança que arribin a ser tan sols persones. Pasturaran, i encara gràcies. País d’enzes. Tampoc no serveix de gran cosa la persecucuió estricta del diploma universitari. ¿Què en faràs de cap diploma si com a persona no has après a ser millor i a raonar de manera lliure? És clar que penso un cop més en Ordine i en el seu Manifest sobre La Utilitat de l’Inútil. No és veritat que la felicitat depengui i sigui una conseqüència del diner, de tenir-ne com més va més. A penes ningú dirà res sobre aquest 37% de menys, a penes ningú. Però les consciències haurien de sortir d’una vegada de l’hivernacle on són. Quin fred, amb tanta promoció de la ignorància, misèria veritable. Gaudir, gaudir, molt més gaudir. I no tant posseir. Per gaudir, però, cal saber alguna cosa, naturalment. Bestioletes.

Quina ràbia em fa sentir-lo. El relativisme de Miquel Roca. Butxaca, butxaca. Capaç de defensar el dret i l’inrevés. Com sempre.

Comerç i diners. Res més

L’ensenyament de la Filosofia gairebé no serà ni optatiu. Res d’ensenyar a pensar. Res de lògica ni cap cosa que s’hi assembli. Necessitats del sistema. Pobres de nosaltres. Encara més pobres. Any Nou. I tant. Els polítics antics sabem que sempre parlaven de virtut i de costums, de bons costums. Els d’ara els sents parlar pràcticament només de comerç i de diners. I que tot pugui comprar-se. Impunement. Des de parlamentaris fins a sentències judicials. L’èxit i el poder. Tot té un preu. No hi ha res més enllà del superflu. Dictadura del benefici i feixisme de l’entretiment. Societat malalta i sense memòria. Consecucuó de fins útils que són, al capdavall, els més inútils. Fa molt bé Ordine de denunciar-ho al seu La Utilitat de l’Inútil, Manifest. No sé si servirà de res. Però és veritat que ara com més va més les Universitats són estudis secundaris i el que fan és estrictament vendre, sí, vendre, diplomes i graus. Als instituts, no cal dir-ho, l’ESO i el Batxillerat són regalats. L’únic que es vol és obtenir llocs de treball immediats i ingressos atractius. El saber no interessa ningú, i tampoc l’estudi per l’estudi, homo sapiens ignorant. I els professors, submisos, és clar, i ja tan sols buròcrates. Abaixar el cap i tapar-se el nas. I que sigui el que Déu vulgui. Sinó que aquest no és pas un afer diví. ¿Filosofia? ¿Literatura? ¿Art?