Vida de suburbi

Dies com el d’ahir que acaben de manera amable i conformada. Le Havre, la pel·lícula del director finlandès Kaurismäki (2011) del qual no sabia res. El port i l’estació de trens en què el protagonista, escriptor en el passat, ara fa d’enllustrabotes més o menys quixotesc i viu amb la seva dona malalta en un dels suburbis de la ciutat. Vida de suburbi a Le Havre fins que aquest bohemi enllustrador es converteix per atzar en protector d’un menor africà refugiat i polissó fugit d’un contenidor dels molts que hi ha al port. Res no és el que sembla, ni l’agent de la policia assignat al cas d’aquest menor desaparegut. Consciència de classe. Conte moral podríem dir que sense pretensió de ser-ho, i també al·legat contra la hipocresia sense al·legat ni hipocresia. I el bon humor de, per exemple, “sento molt la mort del teu marit” i la resposta de la mestressa de la taverna que diu “no t’amoïnis, era un fatalista”. Una hora i mitja que passa sense ni adonar-te’n. I el Sena i Le Havre i el menor ja camí de Londres a la recerca de la seva mare. I el jardí amb aquell ametller amb què acaba el relat. Total, cine que m’ha semblat del bo de veritat.