Rostres de totes les races

Més de set mesos, ja, sense baixar a Barcelona. Concretament des de mitjan desembre passat que no hi baixo. Hi vaig anar expressament a veure The Irish Man en una de les sales de cine que hi ha al centre comercial de les antigues Arenes. Una hora d’anar, una altra de tornar i les poc més de tres hores i mitja que dura la pel·lícula amb la més que encertada mitja part inclosa. Quina gran impressió! Aquella mena de tristesa crepuscular del director, el per a mi sempre imprescindible Scorsese. Més de set mesos fa ja d’aquella, de moment, última visita a la ciutat que ara se m’apareix en vídeos i fotografies amb carrers plens de coloraines per terra i barrots de tota mena i carrils per a les bicis i patinets i tot d’altres martingales. Com si fóssim nens petits i amb el perill i la inseguretat que tot això comporta. I mira que he estimat, i estimo, Barcelona, eh! No puc dir el mateix, però, de tots aquests que ara mateix la governen. La ciutat els sobrepassa i els ve del tot grossa. No hi estan a l’altura. Enyorança, sí.

I enyorança, també, perquè com més va menys testimonis van quedant de la nostra vida. I no només per amics i coneguts que se’n van anant sinó perquè, si ens observem des d’una certa altura -procuro fer-ho des d’aquest quart on visc (el més alt d’aquesta finca), que tampoc resulta tan elevat com el que faria falta- resulta espantós adonar-nos de la poca cosa que som, de la poca cosa que sabem de l’espècie de la qual formem part ni de cap dels nostres propòsits o objectius i, encara menys, del final segur que ens espera de tot plegat. I ni em sembla que calgui cap mena de saviesa per adonar-nos de tot això. Jo no sóc savi. No sé res de res. Tret de l’alfabet de la nostra llengua. Tot ho copio, d’altra banda. I miro de fer-m’ho meu. I això és tot.

Tot, si exceptuem que el deport ja no m’agrada. o, més ben dit, no m’agrada en què s’ha convertit. Sobretot el futbol, però no només. De primer a causa de com la gent odia la gent que duu una samarreta amb uns altres colors. Però, si parlem dels actors, no costa gens adonar-se de fins a quin punt n’arriben a ser, de vanitosos, rebent com reben un salari desorbitat i escandalós i cremant els millors anys de la vida abans que puguin adonar-se de què va exactament tot plegat. I com fingeixen que s’han lesionat. I com s’escuren el nas directament sobre la gespa, sí. Es premen amb força un forat del nas per tapar-lo i aleshores expulsen els mocs per l’altre. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Rostres de totes les races. I moltes gràcies, Julian Barnes, un cop més, d’aquest impressionant El Sentit d’un Final!

Espantall

Per no fer-me més mala sang amb aquesta nova acusació d’adoctrinament dels llibres de text, el funest Wert deu haver tornat -si més no un espantall-, per no fer-me més mala sang, dic, segueixo a la pantalla la ruta que va de Socorro a Monterey. Ella s’ha quedat vídua i amb un fill d’entrada força estrany i rebel, un fill d’11 anys, i ara vol tornar al lloc de la infància on diu que va ser tan feliç i cantar, dedicar-se a cantar, que és el que més li agrada i el que més sap fer. Naturalment això no té perquè interessar ningú. Però l’Alícia ja no viu aquí, Alice doesn’t live here anymore, i ara el que hi ha és la relació mare-fill, difícil i també preciosa i amb ple de sentit de l’humor. Ara: allò que a ella li resulta del tot complicat és la relació amb els homes. En voldria un, un que fos com Déu mana, però no hi ha manera. Amèrica profunda i la part del pastís que representa haver de fer de cambrera en una qualsevol dels milers de cases de menjar ràpid que hi ha esparsos arreu. Vida feta a salts i tota la fortalesa que cal. I aquell Scorsese dels inicis, any 1974. I una esplèndida Ellen Burstyn, exemple del que se’n diu mare-coratge, i una primerenca Jodie Foster de quan només tenia 12 anys. I Harvey Keitel i Kris Kristofferson. Molt bona estona de gairebé 2 hores que fa que, al final, em pensi que ja no visc aquí ni sigui conscient de cap acusació d’adoctrinament. Ni tan sols d’aquell que patírem els de la nostra generació a partir de la mateixa primera escola. I que després continuà i continuà. I que, per cert, encara continua.

Llumenetes de Cap d’Any

Tancaré ja aquesta llibreta del 2014, centenari de tantes coses, i la desaré a la lleixa corresponent i al costat de totes les altres de la memòria del passat, en espera del concert que dirigirà el mestre Zubin Mehta al Musikverein. Fa molt de temps ja que no se m’acut cap manera millor de començar els anys. I, d’altra banda, que destapi els sentiments i em deixi anar d’una vegada, em diu la mare dels nois grans. Que els digui més sovint t’estimo, us estimo, i que no m’ho amagui. Que l’amor no és mai carrincló i és segur que tot ho faríem pels fills. Ai, aquesta closca de mol·lusc de què m’envolto, penso.

Subratllo també, aquest darrer dematí de l’any, l’afirmació de Vicent Sanchis que l’independentisme coherent haurà de ser prou generós per superar sigles i punyetes. I no com veig que fa la senyora Camats que continua recriminant  al President que no afronti la corrupció i la desigualtat. ¿Amb quines eines, benvolguda senyora? ¿Amb quines eines i amb quins diners? Llumenetes de Cap d’Any. Com les New York Stories (1989) de la tarda gossa d’ahir mateix. Sobretot els Apunts al Natural d’Scorsese i del genial Nick Nolte. L’excentricitat del pintor, de l’artista més ben dit, la seva ira i la seva gelosia sortida de polleguera. No és pas, en el fons, que no se senti correspost. La noia aprenent d’artista, que a més ha de viure al seu taller, cal que sigui guapa i estigui sempre disposada a riure-li les gràcies i a acceptar-ne les crítiques. De fet, no triga gens a trobar la substituta i, de moment, supera l’angoixa de quan l’amor, per a ell, no és sinó possessió. Em semblen 40 minuts de cine gairebé sublim. Llumenetes de Cap d’Any, ja dic. Pampallugues. I amb el desig que aquest pròxim 2015 sigui el del desenllaç feliç i definitiu. Amén.

Ni Zaratustra, no hi pot

No hi ha hagut tertúlia, avui, i m’he llevat una mica més tard. Dormit poques hores tot i així. El Cap de la Por, de matinada, la que Scorsese féu el 1991. Prefereixo la versió anterior, la de Thompson de 30 anys abans, El Cap del Terror. El títol original és el mateix en tot dos casos, Cap Fear. Però bé, això tant és. El cas és que sempre m’atrau De Niro. I Jessica Lange, és clar, tan suggeridora. Per no parlar de Juliette Lewis i el vici del seu gest. I l’aparició de Mitchum i Peck, protagonistes de l’original. Advocats que s’aprofiten de la suposada ignorància dels clients i la bombolla que els protegeix. La bombolla del sistema. Ni Zaratustra (De Niro), no hi pot, ni la seva voluntat de poder. Molt dubtós, per cert, l’efectisme d’Scorsese a la part final de la pel·lícula. I el resultat de l’informe PISA d’aquest dematí. Cap sorpresa. I l’article de Valentí Puig al País. Els lectors que ens manquen.

Límit

Veig, finalment, Bringing out the Dead. Scorsese (1999). Gran Nicolas Cage. Parametge conductor d’ambulància, professió de risc. Sentiment de culpabilitat. Fauna nocturna. Els exclosos. Folls, alcohòlics, criminals. 3 nits per setmana i els companys que t’assignen. La part fosca de la ciutat. NYC. La culpa i el dolor. Tot el pitjor que podem trobar-nos a les grans ciutats. M’ha semblat, de vegades, un remake de Taxi Driver. Els petits inferns de cada cantonada. Budells. Gran posada en escena. Tema dels Stones com a fil conductor. I de Gershwin, Rapsòdia en Blau, poster homentage i reconeixement a Allen i a Manhattan. I la claror del final. Xoc de l’ambulància, estimbada brutal. Resurrecció a la discoteca, visita al pis dels traficants, l’infernal “Cavall Roig”. Noia ben estranya, però redemptora al cap i a la fi. Claror purificadora i conductora de la pau tan buscada. Adrenalina total. I versemblança. No sé si dormiré gaire. Vides al límit. Gran cine.

Adrenalina

Tancat a casa sentint i veient com plou. Soroll de la pluja que es veu que ha fet tant de mal a Màlaga i a Gandia, entre d’altres llocs. Riera sense mercat de dissabte, avui. Malenconia de la grisor. No sé ara qui ha deixat dit que, en blanc i negre, la realitat és encara potser més realitat. I el sopar familiar de celebració d’ahir. Intenses estones de bon humor. Molt tard al llit, potser massa. Els fills em fan arribar The Deer Hunter (El Caçador), de Cimino, i Bringing out the Dead (Al Límit), d’Scorsese. I també els Contes, de Saul Bellow. Moltes gràcies. Adrenalina assegurada. Cine i literatura en majúscules. Regals veritables.