El castellà, llengua de Castella, no ha estat mai llengua d’imposició a Catalunya. No pas poc. Hores d’ara no entenc com és que, després de tanta humiliació, encara no ha sortit ningú amb responsabilitat de govern, el conseller de Cultura, per exemple, a oposar-se i a impedir i denegar que aquest professor de la UPC hagi de satisfer una multa de 601€ pel sol fet d’haver-se adreçat en català, a l’aeroport del Prat fa quatre dies, a la policia espanyola i no haver atès l’ordre de canviar de llengua. ¿Per què, a sant de què, hem de canviar de llengua a Catalunya? La cosa normal seria justament la contrària. Que el personal espanyol o castellà destinat a Catalunya tingui l’obligació de conèixer i saber el català. Aquesta, i no cap altra, seria la lògica i la normalitat. ¿Que per què ens en volem anar, dius? Doncs mira, entre d’altres raons, per no haver de viure emmordassats i que tot plegat ens resulti tan car i tan humiliant, i vergonyós.
Pàgina d'inici » Posts tagged 'policia'
Tag Archives: policia
Fàstic de tanta desídia
¿Què se n’ha fet, de tots aquells somriures de no fa ni quatre dies? Perquè, de sobte, la cosa fa més aviat fàstic. Fàstic de tanta desídia, de tanta deixadesa, de tanta manca de coratge i de convenciment, i de contundència. ¿Com pot ser un país en què, a la policia, li tremolin les cames a l’hora de fer bé la seva feina -eliminar i suprimir delinqüents, no ens enganyem- i, a l’altra banda, aquests delinqüents, i l'”innombrable” (són 10) i innominable grup parlamentari que els dóna suport, a qui aquesta policia no infon cap por ni cap temor? ¿Com pot ser un país així? Són molt cares, les eleccions, d’acord. Però potser no tant com aquest caos, aquest desfet de temps i aquesta incertesa insuportables on ara som. Ho sento, però l’expressió que em surt del fons de l’ànima és que hem de fer net. I sense miraments. No em sembla que hi tinguin cabuda, aquesta gent, en una societat que es pretén lliure i neta i noble i sense encaputxats. Primer sempre són els deures. Els drets vénen després. I mai no és possible apropiar-te, sense pagar, del que no és teu. Mai. I, si ho fas, és que ets un lladre.
Cria corbs
Malaurada actualitat d’aquest barri de Gràcia, d’aquest Banc Expropiat i de tots aquests que diuen ser antisistema però que el seu sistema no és sinó la violenta rebequeria de la destrucció i que, a més, es pensen que és un dret fer-se seva una cosa que no ho és i que, al damunt, els surti de franc. Tot capgirat. I la Policia titllada de tot excepte d’eficaç, d’efectiva, de complir amb el que és el seu deure. Massa poca contundència, encara. I la CUP -300.000 vots, més de la meitat en préstec equivocat- clamant al cel i amenaçant amb no sé què. Què s’han cregut! El que hi ha és molta feina endarrerida, molta feina mal feta. I tant de bo que no hàgim ja fet tard. És ben bé allò de cria corbs, que et llevaran els ulls!
No poder votar ningú
Fart d’aquesta identificació d’esquerra/es i independentisme. ¿Què passa? ¿Que si ets de dretes ja no en pots ser, d’independentista? Em fa feredat aquesta “refundació” de Convergència. Aquest mimetisme socialdemòcrata i més enllà encara. Quan arribi el dia tan esperat, un servidor voldrà poder votar un partit de dretes, conservador, un partit d’ordre i favorable al fet que els drets depenen sempre del compliment dels deures i de la feina ben feta i que no hi ha res que sigui xauxa. Un partit partidari d’Israel i de l’Occident civilitzat i no tant d’aquest que ara mateix advertim, massa mercaders, massa mercenaris. Un partit favorable a totes les llengües que s’hi parlin, totes llengües són estimables, però amb tan sols una d’oficial, no cal ni dir quina. Saber, coneixement, disciplina, tradició, meritocràcia. Un partit no relativista. I un país amb un exèrcit com Déu mana i una policia eficaç i poderosa. Un país hispànic -de la península sí que en som-, d’Europa i obert al món. Un país net, endreçat, discret, lliure de debò. Tot això voldria, i més coses encara. I el que no voldria de cap manera és no poder votar ningú quan l’hora serà arribada.
¿Què és tot això?
Estem malalts. ¿Com és, si no, que tota aquesta generació de joves que es fan dir anti-sistema es creuen amb el dret d’ocupar el que no és seu? Ara Can Vies, però no només Can Vies. Ja fa massa temps que dura aquesta broma. ¿D’on ho han après? ¿Qui els ho ha ensenyat? ¿Què s’han cregut? ¿Què han aportat, ells, al món on viuen? ¿Què els mou a trencar-ho i a cremar-ho tot i en nom de què o de qui? ¿Quin respecte es creuen merèixer? ¿Quina alternativa proposen en tot cas? Perquè fins ara encara és l’hora que n’hagin formulat cap que no sigui la de viure del que no és seu. Però és que, d’altra banda, ¿per què la policia ha de disculpar-se de res si el que fa tan sols és combatre violents i degenerats, cosa que no és sinó la seva obligació? No anem bé si és la policia la que s’ha de disculpar, no anem bé si és el seu director, Manel Prat, qui ha de dimitir. No anem bé així. I al damunt aquesta imatge de la mirada desafiadora de David Fernández adreçada al President. Per favor! ¿Què és tot això? Prou de tant consentiment, sisplau. I de tants miraments. Ja fa massa temps que dura aquesta broma. I són absolutament prescindibles. No aporten res. Lletjor, tan sols. I despesa, molta despesa. Surten molt cars. Massa. Són insostenibles.
Aguantar metxa
¿Per què treballar per a un amo, gandul i aprofitat, que converteix la suor de la meva feina en beneficis per a ell mateix? La capacitat de cremar cartutxos sense deixar d’aguantar metxa. És a dir, la recerca incessant de l’oportunitat del negoci propi. I del moment precís d’assolir-lo.
Turó de la Peira, d’altra banda. No pot ser que la xusma s’imposi a la policia. No pot ser de cap manera. Ni que la caporal hagi de sucumbir sota l’amenaça de denúncia. I el delinqüent, mentrestant, busca’l.
Reformatoris
I a tot això, hi afegeixo que em sembla de cada cop més discutible l’accés universal i obligatori a l’ensenyament. L’escola no pot ni té perquè suportar la distorsió constant que suposa la presència a les aules de segons quins elements, minoria sorollosa, que hi van tan sols perquè hi ha una llei que diu que hi han d’anar. L’escola i el saber no han estat fets per a ells i no hi ha res a fer amb aquesta mena d’individus. Ni aïllant-los de la resta. Està més que demostrat. Reivindicació dels antics reformatoris. O preventoris. Suportar aquests éssers no és feina dels professors. És, directament, feina de la policia.
miquelcolomer.wordpress.com 