Desconfiem-ne

Molta més Anatomia de la Malenconia (Burton, 1621, però és com si fos d’avui mateix) contra la follia galopant del món. I també, i més concretament, contra aquests éssers, De Alfonso, Fdez Díaz, Rodriguez i tutti quanti, del frau i de l’extorsió. Hauríem, d’una vegada, de deixar-nos estar de tanta revolta dels somriures i de les rialles, i de tantes passejades amb la quitxalla, i anar per feina. Tot és molt més seriós que un simple joc. Judicis, banqueta dels acusats. Anatomia de la Malenconia, igualment, contra aquests comuns/es que es presenten com l’autèntic relleu de Convergència, pobrets. Ens prenen per enzes. Perquè escoltin: en aquest món, qui menys està contra el poder del diner són aquells que es proclamen els seus més acèrrims enemics. Desconfiem-ne! Desconfiem de la paradoxa que representen. Ells, tots ells, són els primers que, presentant-se (només faltaria) com a progressistes, no volen que la cosa material decaigui de cap manera i, encara menys, que es degradi el valor del diner. L’únic que, si per cas, no volen és haver de treballar gaire.

No poder votar ningú

Fart d’aquesta identificació d’esquerra/es i independentisme. ¿Què passa? ¿Que si ets de dretes ja no en pots ser, d’independentista? Em fa feredat aquesta “refundació” de Convergència. Aquest mimetisme socialdemòcrata i més enllà encara. Quan arribi el dia tan esperat, un servidor voldrà poder votar un partit de dretes, conservador, un partit d’ordre i favorable al fet que els drets depenen sempre del compliment dels deures i de la feina ben feta i que no hi ha res que sigui xauxa. Un partit partidari d’Israel i de l’Occident civilitzat i no tant d’aquest que ara mateix advertim, massa mercaders, massa mercenaris. Un partit favorable a totes les llengües que s’hi parlin, totes llengües són estimables, però amb tan sols una d’oficial, no cal ni dir quina. Saber, coneixement, disciplina, tradició, meritocràcia. Un partit no relativista. I un país amb un exèrcit com Déu mana i una policia eficaç i poderosa. Un país hispànic -de la península sí que en som-, d’Europa i obert al món. Un país net, endreçat, discret, lliure de debò. Tot això voldria, i més coses encara. I el que no voldria de cap manera és no poder votar ningú quan l’hora serà arribada.