Fa de mal dur

Expropiar la catedral de Barcelona. Estan ben grillats (perdó, grillades). O sonats (perdó, sonades). O trastocats (perdó, trastocades). Es veu que hi voldrien una escola de música i un economat, ja m’explicaràs. Sisplau: mireu-vos bé i així podreu veure quina vida tan sòrdida i tan trista dueu (Txékhov). I tan grillada, podríem afegir-hi. Bé, la veritat és, però, que, d’un cert grau de grilladura, potser cap de nosaltres no n’estem del tot exempts. L’home lliure i feliç de Pascal és aquell que és capaç d’estar-se sol i quiet a la seva cambra. Chatwin, Bruce Chatwin, de qui potser s’hauria de parlar un poc més, no hi estava d’acord. No sé ara si és en aquell esplèndid llibre seu sobre la Patagònia que afirmava que l’home que resta quiet en una habitació, amb els panys tancats, corre el perill de tornar-se boig i de ser torturat per les al·lucinacions i la introspecció. Chatwin (1940-1989) es morí a causa de la sida.

En fi, que entre una cosa i l’altra apareixen dies com aquest que se’m fa del tot present allò de Valéry quan parlava de no tenir res a dir i al mateix temps entestar-se a dir-ho per escrit. I és que, ben mirat, és ben cert que tot plegat fa de mal dur.

L’opressió que es comet en aquest món

Cadascú viu i va fent segons les seves raons, històries i experiències. Però Cohèlet, a qui de tant en tant és tan bo de tornar, deixà escrit que més val no prometre que no pas prometre i no complir. I també que va veure persones dolentes ser soterrades amb tota mena d’honors i de cerimònies (i més endavant, podem afegir-hi, nominades fins i tot candidates al Premi Nobel de la Pau). I penseu sempre que, si la serp mossega abans d’haver estat encantada, no se’n treu res de tenir a disposició un encantador de serps perquè aleshores esdevé perfectament inútil. M’he adonat, a més, de l’opressió que es comet en aquest món. Els oprimits ploren i no hi ha qui els consoli; i ningú no els pot consolar perquè la força és dels opressors. Considero més feliços els morts, que ja no hi són que no pas els vius, que encara viuen. Però més feliç que els uns i els altres és el qui encara no ha nascut i no ha vist el mal que es fa en aquest món. I a la que deixem de ser nens és com si ja fóssim morts. Aquelles il·lusions que et feien tenir sempre els peus assentats als núvols. I també la sentència de Txèkhov: no us caséssiu mai si el que de veritat temeu és la soledat. Segurament perquè l’amor, tal com l’entenem i sempre que no es tracti de l’amor envers els fills, no passa de ser un malentès, descansa damunt tota una sèrie de malentesos. Vanitat i més vanitat, conclou Cohèlet, tot és en va.

I ara, en aquesta hora de la tarda, falta ja poc perquè s’acabi la jornada electoral de l’AteneuBCN. #OrdreiAventura i prou de tanta difamació de gent dolenta i que visqui el talent d’una vegada. Si no guanyem l’Ateneu, ¿com vols que guanyem la Independència?, diu en Santi.

Novament he aconseguit enganyar-los

Viure i treballar fins que arribi l’hora del repòs final. Cloenda sublim de Txèkhov a L’Oncle Vànya i més, encara, si és Josep M. Pou qui la diu i la interpreta. Models que no cal conèixer personalment, potser fins i tot és millor no conèixe’ls personalment, no fos cas. La mateixa sensació que em fa la figura de Fernando Fernán Gómez, sinó que ell ja és mort malgrat continuar viu a través de tantes pel·lícules, algunes obres mestres, o gairebé, com per exemple El Viaje a Ninguna Parte en què hi ha aquella escena on el personatge que representa fracassa estrepitosament a l’hora d’intentar convertir-se en actor de cine vist i comprovat que la companyia de teatre ambulant que dirigeix ja no té cap futur. I el cas és que no fa gaires dies hi hagué una Contra de L.V. que reproduïa una entrevista a Josep M. Pou en què en un moment determinat aparegué el nom de Fernán Gómez. “Novament he aconseguit enganyar-los”, diu que deia aquest últim. “Essent, com sóc, un actor pèssim, aconsegueixo que es creguin que sóc el millor. Mira si n’arribo a ser, de bon actor”. Grandiós. Aquesta aparent humilitat que tantes vegades serveix de disfressa del punt de vanitat necessari per poder continuar vivint i treballant fins al final de tot.

Càlcul de probabilitats

Abans d’ahir un tribunal va emetre sentència. La llei és igual per a tothom. Tot plegat em va fer pensar en aquella benaurança del Sermó de la Muntanya que hi ha a l’evangeli de Mateu. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran tots ells saciats. Baudelaire pensà que tot plegat no passava de ser un mer càlcul de probabilitats.

Profunda misantropia, d’altra banda. Mandra d’anar enlloc. Desig de no veure ni ser vist. Tan sols algun petit instant de Txèkhov: Si el que de veritat temeu és la soledat, sisplau, no us caséssiu pas. I prou. Desídia d’aquest migdia de diumenge.

Aquella merda de pregunta

El gran absurd de pretendre ruixar l’aigua. El sol fet de pretendre-ho. Autoritats falleres que són com el dinosaure de Monterroso. En despertar-nos, encara sempre hi és, sempre hi són. Hi ha coses que sembla que ni amb el foc no es regeneren. Ja pots ruixar-les, ja. Reapareixen. I també aquí, amb aquella merda pregunta, doble pregunta. Aquella merda de pregunta -seguint Jordi Graupera-, que vam fer per mirar d’incloure els suposats federalistes, era senzillament una trampa: voler l’Espanya federal és el mateix que no voler la independència. Així de clar. Tan clar com el desolat consol que sempre ofereix el final de L’Oncle Vània (Txèkhov, 1899), i de la versió de Louis Malle al cinema, Vània al carrer 42 (1994). L’acabo de veure un cop més. I nosaltres viurem, oncle Vània. Viurem una llarga successió de dies i de llargues vetllades; suportarem pacientment les proves que ens presenti el destí, treballarem per als altres, ara i també en la vellesa, i quan arribi l’hora morirem resignats (…) i descansarem. Descansarem! Descansarem! Descansarem! Descansarem! Teló. Aquella merda pregunta.

Escampeig i desordre

Llamps i trons que em desperten cap a les 4 de la matinada. Espectacular. El xàfec que acompanya aquesta tempesta em sembla, però, insuficient i no n’hi haurà prou com per tornar a una temperatura general civilitzada. Tot plegat em desvetlla i em costa tornar a agafar el son. M’entretinc contemplant l’estat de la tauleta de nit, de totes dues de fet. Quin escampeig i quin desordre, quina barreja i quanta dispersió que explica tantes i tantes coses. On vas a parar. L’escuma dels dies (Vian), que fullejo aquests dies a l’hora d’allitar-me. I després, A l’ombra de les noies en flor (Proust), Ortodoxia (Chesterton), De Verdaguer a Ferrater (Garolera), Contes (Txékhov), Els amics d’Eddie Coyle (Higgins), Els Infinits (Banville), Contes reunits (Bellow), Las Horas Solitarias (Baroja), Cómo sobrevivir intelectualmente en el siglo XXI (Castellani), Sobre l’amor i la mort (Süskind), És fàcil deixar de fumar si saps com (Carr), Relacions particulars (Espinás), Poesia (Pere Rovira), En aquesta part del món (Simó, que sempre hi és) i dos volums que em recorden l’enyorat Otger -me’ls regalà ell-, Les aventures d’Ukridge (Wodehouse) i Contes d’Andersen, Grimm i Hoffman amb aquesta dedicatòria seva, literatura iniciàtica per a nens adults, semper fidelis, Otger. Et trobo a faltar, Otger. El reflex llunyà dels darrers llamps d’aquesta nit. És de dia ja quan novament m’adormo.

Més enllà del conte

Moltes vegades he pensat si ser una persona despresa i generosa, o ser considerat com a tal, no deu ser en el fons una forma més de l’egoisme. O de l’egotisme, que no és ben bé el mateix i es refereix més aviat al fet o a la mania de parlar sempre d’un mateix o d’afirmar la pròpia personalitat, com si quan parlem o escrivim no parléssim i escrivíssim sempre de nosaltres mateixos -no hi veig cap altra possibilitat. No em considero ni desprès ni generós. Ni tampoc sociable. Però em sembla que la humana tendència és sempre la d’actuar a la recerca de plaer i benestar i de fugir de tot allò que ens ho negui i sigui causa de dolor i del viure amargat. Llegir és un acte d’egoisme, deia ahir. Només es pot llegir per il·luminar-se un mateix perquè no és possible encendre el ciri que il·lumini ningú més.

El Petó, de Txékhov. Aquell infeliç enamorat d’una dona que de fet no ha arribat a veure i que mai no tornarà a trobar-se. Riabóvitx, l’oficial més tímid i retret d’una brigada d’artilleria, que acompanya els seus camarades a una vetllada social a la finca d’un general retirat i va amunt i avall de la casa, avorrit, i entra en una cambra fosca i té aleshores un encontre inesperat. Una dona, que el confon amb un altre, el besa apassionada i encabat retrocedeix. Ell, Riabóvitx, surt corrent, però des d’aquell moment viu obsessionat per la trobada, que de primer l’exalta, però que acaba essent una tortura. No ha vist la dona i mai no la tornarà a trobar.

Passat un temps, els oficials tornen a ser convidats a una festa a la mansió del general, i Riabóvitx, en passar per un pont prop de la casa dels banys, toca un llençol humit que algú ha penjat perquè s’eixugui. La sensació de fred i d’aspror de Riabòvitx, que mira l’aigua en què es reflecteix una lluna roja. Broma incoherent de la vida, sí, pensa. Aquest conte acaba, al capdavall, amb els oficials divertint-se a la festa del general i amb l’avorrit Riabóvitx colgant-se al seu llit solitari. La resta, com sempre, queda més enllà del conte.

Hi ha el petó i hi ha el tacte de l’humit llençol, aquesta mena d’antipetó. Llegeixes aquest conte i penses que potser sí que l’esperança i l’alegria, irracionals, tenen més força que la desesperació, però que potser també resulten més pernicioses. Bloom parla de l’evangeli de Txékhov: sabràs la veritat i la veritat et portarà la desesperació.

Tornarem a viure

Quines 2 hores tan intenses i aprofitades. Fusió cine/teatre. Vanya on 42nd Street. Louis Malle (1994). Testament cinematogràfic del director sobre l’obra immortal de Txékhov. Veritable obra mestra. Homenatge de Malle al teatre. Soledat, vides malaguanyades, certa esperança romàntica, desesperació, vellesa, impossibilitat de l’amor, el desig, filisteisme, la manca de sentit de tot plegat, buit existencial, resignació. Tots aquests temes. Magistral interpretació de tothom. Posats a triar, cosa ben difícil de fer, em quedo amb Julianne Moore (Ielena), guapíssima, fent el paper de segona dona del professor filisteu i sense ànima, i amb Wallace Shawn encarnant l’oncle Vània. Pulsió vital de la pel·lícula muntada com si es tractés d’un assaig teatral en què un grup com d’amics es reuneix a les ordres d’un director. Inevitable seguit de notes preses. L’odi i la mesquinesa que destrueixen el món. Ets un frau, un fracassat. Mira que enganyar els homes que t’estimen! Cal ser amants, primer, abans de ser amics. He perdut la capacitat d’enamorar-me i ara és setembre i les roses són roses de malenconia. Quan una dona és lletja, sempre se li diu que té els cabells bonics, o els ulls. I ella, la noia, la filla del “professor” milhomes, la neboda de Vània, que no té esperança perquè ell, el doctor que visita la família, la mira com si fos transparent i, a més, està boig per la seva madrastra (Ielena). Banalitats. I apareix, sí, aquest home, aquest metge, aquest seductor sense voler-ho perquè és un nihilista. Aquesta mena de triangle de 5 en què ningú, ningú, no aconsegueix realitzar el desig. Ens n’hem d’anar d’aquí immediatament, el meu marit i jo, el meu marit, el professor vell que ni m’agrada ni estimo. No m’acostumo a la vida rural. I sí, tots som mortals i la meva dona és jove. ¿Com t’atreveixes a vendre una cosa que no és teva? ¿I com goses, a més, pretendre quedar-te amb el benefici de la venda? ¿On hauríem d’anar nosaltres, aquests que no hem fet res més sinó tenir cura de tu i satisfer tots els capricis de tants i tants anys? Mai no has pensat que he treballat sempre per a tu, filisteu sense ànima. Però tornarem a viure, al capdavall. Com a cristians. Tots som aprofitats de Déu. I ara em prenen per foll i no encerto els dos trets que adreço al professor. No els encerto i prenc un tub de morfina al doctor. Només som 2 homes cultivats, Vània. Dos homes cultivats. Però torna’m la morfina, torna-me-la. ¿Es que potser et penses que jo sóc més feliç que tu? La tardor és preciosa i ara tot tornarà a ser igual que sempre havia estat. Treballarem, com fèiem abans. Calidesa, intimitat. Pietat. Hem de continuar vivint. Inacabables capvespres. I quan ens hàgim de morir, ho farem dòcilment. Hem patit, hem plorat, hem conegut la tristesa i la tendresa. I somriurem i descansarem. Oncle i neboda. Obra mestra. Grandíssim Malle, el seu comiat. I potser sí que no som capaços de ser feliços.