El nostre Pavese

I ja cap al tard del dia, aquest altre fragment, aquest cop de J.C.Llop, enamorat de Gabriel Ferrater, que no s’ensenya a les escoles i amb prou feines en algun institut escadusser. La casa que ens era més propera, diu a la pàgina 114 de Reyes de Alejandría, era la poesia de Ferrater, el nostre Pavese. La mirada intel·ligent sobre la literatura, l’ombra feliç de la poesia anglosaxona, el complicat amor de les noies, en plural i potser per això mateix més complicat, i una debilitat final posada en Pavese i aliada amb la decisió irrenunciable de Ferrater. Aquells anys que vaig viure a Barcelona, la seva presència era encara molt potent i notable. Feia dos anys que s’havia suïcidat i continuava essent el tòtem de la tribu, no pas només dels poetes. En Foix era viu -veí nostre a Sarrià, amb les seves corbates tan cridaneres com els títols dels seus poemes-, també Gil de Biedma era viu, i Espriu, i Vinyoli -tan ferraterià-, i hi havia Gimferrer, que s’havia estrenat en català amb un llibre tan impecable com Els Miralls -un llibre que sempre m’ha agradat més que els seus precedents en castellà, d’altra banda molt més lloats-, però la presència de Ferrater, rere la bossa de plàstic, o no, i amb les ulleres de sol que li donaven aquell cert aire de vespa, era ineludible i marcava els límits, amb tanta lluminositat com contundència, del territori. Un territori poètic que també era moral. Les Dones i els Dies, el diari d’un amant vitalista i la seva visió del món, però també la intel·ligència i unes formes de la sensibilitat que ben aviat desapareixerien. O que tan sols romandrien, algunes, en l’obra de Vinyoli, i d’altres, encara, en el poeta català que més m’agrada entre els contemporanis meus, Francesc Parcerisas. I parlo de poetes, no pas de copistes, ni d’epigonals, que tant floririen després. I acabo ja amb el concepte de poeta com a pellroja ajupit amb l’orella a terra, escoltant el batec de la terra, el batec del món i tota la poesia d’Occident que procedeix d’aquell amor cortès dels trobadors i dels joglars que la recitaven o cantaven.