Opino que aquest virus no existeix

De vegades sembla que hàgim vingut al món a opinar. Demanem, molt sovint, opinions o se’ns demana, també, que opinem. Com si això fos gaire important! Una opinió és l’expressió del concepte que hom té sobre una cosa qüestionable; o el concepte que hom té d’una persona, o la manera com hom la jutja. De manera que per opinar, per tenir una opinió sobre el que sigui cal, prèviament, conèixer-ho, haver-ho estudiat, saber-ne alguna cosa. No té cap sentit demanar l’opinió a algú que en sap menys que tu, ni atrevir-te a opinar sobre coses que no coneixes prou. Tal cosa és opinar a cegues i, per tant, confondre sensacions o gustos amb opinions. Hi ha, ara, la tendència a creure que totes les opinions són iguals i tenen el mateix valor, que no n’hi ha unes que valguin o hagin de ser tingudes més en compte que unes altres. I això és mentida. Quan vas a classe i se t’intenten explicar una sèrie de coses que no saps i que sents per primera vegada, no pots de cap manera dir que tu opines una altra cosa. Perquè, aleshores, això que tu en dius la teva opinió no val res, és exactament pipí. És la resposta d’algú que es creu que està a la mateixa altura que aquell que t’està intentant ensenyar alguna cosa. Si no saps res, el que has de fer és callar i escoltar, estudiar, aprendre i tenir molta curiositat i paciència. Després, i només després, quan puguis demostrar que has après quelcom, se’t podrà començar a escoltar.

I el mateix passa amb la gent. Opinem sobre individus que no coneixem, sobre persones de les quals només tenim una imatge pública i, doncs, fictícia. I naturalment ens equivoquem. Només podem dir que aquesta persona ens cau bé o malament si hi hem tingut accés, si hem pogut arribar a conèixer-la. La resta és comèdia, imatge pública, ficció, inversemblança. Ha arribat un moment que sembla que tot és opinable. I és mentida. És fer volar coloms. És creure’s el centre de l’Univers. És com si jo ara digués que opino que aquest virus que ens envolta no existeix. I sense ser metge ni epidemiòleg ni res. I em posés a convocar manifestacions com les de Madrid o Berlín. No i no. Les coses són com són, al marge del que puguem pensar-ne. Les necessitats humanes, per exemple, sempre han estat les mateixes. Nodrir-se, protegir-se i guarir-se de les malalties, vestir-se, estimar i ser estimat, segurament procrear, la llibertat que només s’aconsegueix a partir de la voluntat i de complir els deures i les obligacions. I arribar a un punt que, en entrar en un centre comercial qualsevol, o en un mercat puguis dir, com Sòcrates: Ostres, mira, quantes coses que no necessito! I, naturalment, el que servidor opini no té cap importància, ni la més mínima.

Estats d’opinió

Estats d’opinió. Expressió que sempre em porta a reaccionar-hi en contra. Estats fugissers. Ara el que es duu és opinar (pensar?) això, ara allò altre. No ens hauríem de deixar arrossegar pels estats d’opinió. Sempre resulten interessats. I tendeixen a l’ofec. Embarassen. Es nota per l’embalum que presenten. Quina mandra seguir corrents imposats. Quina mandra, o peresa, la cosa col·lectiva, uniformada. Aquest idiotisme, que dèiem ahir. Per exemple, la solidaritat esbombada que no deixa de ser propaganda interessada. Ben al contrari de la discreta i silenciosa. La personal de tots aquells que la practiquen al marge de tot espectacle públic. I ara no sé si es tracta ben bé d’un estat d’opinió, però ¿vols dir que no deu ser cert que aquesta moda del running té molt a veure amb el fet que tots aquests runners (anglicismes que sembla que s’han imposat) s’estimen molt poc ells mateixos? Dia gris i plujós el d’avui. Res a veure amb cap estat d’opinió. Estàvem avisats, a més. Fantàstic.

Parlar per parlar

Difícil d’anar bé amb tant de llibre d’aquests anomenats d’autoajuda. Algú ha dit amb encert que més aviat solen conduir al suïcidi, o gairebé. Aquest mal viure i contra tota esperança. Posats a fer, m’estimo més repassar aquesta llibreta i poder, així, trobar-hi anotacions com aquestes, que sí que em semblen un ajut dels de debò i et fan venir ganes de viure encara més: el sol i l’aigua eren el vestit del seu cos, el millor dels vestits i ella ho sabia i reia mentre ens mirava i saltava a causa del fred abans d’embolcallar-se en una tela índia plena de caràcters sànscrits (Llop a Reyes de Alejandría). I, així, tots i cadascun dels banys dels anys passats. Banys d’aigua de mar i de sol, ara que el que ha de tenir en compte és que el sol i vostè ja no són amics. I, després, encara, la diferència entre opinar i pensar. El judici sense criteri és la dictadura de l’opinió. Una cosa és ser crític i l’altra, molt diferent, és ser criticaire. I és quan no tenim en compte tot això que caiem en aquest horrorós parlar per parlar que tantes vegades, per no dir sempre, ens caracteritza. Reietons.

Impulsos del moment

Opinar surt de franc. És gratis. N’hi ha que fins i tot cobren per opinar. És a dir, que algú deu pagar. A mi em sembla que compten tan sols les opinions d’aquells que saben alguna cosa i que, a més, els altres sabem que saben alguna cosa. La resta és tan sols expressió de pensaments gairebé fets a la babalà, impulsos del moment. ¿Qui sap res, en el fons i del cert, de les coses que passen i de tot allò que les causa? Els cicles de la humana història. Pel que fa a la literatura, recordo Pla: el drama literari és sempre el mateix; és molt més difícil descriure que no pas opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa, tothom opina. És clar, per descriure cal paciència, observació atenta, recerca de la paraula justa i precisa, gust si pot ser. Res a veure amb el fet de quan tot just opinem. La moda de l’opinió. I de tots aquells que pretenen fer creure que totes les opinions tenen el mateix valor. Ara que, ben mirat, potser sí que el tenen. Cap.