Aquesta nostra vila

Sant Roc. Segona Festa Major. Temps de Pesta, mai més ben dit i encertat. Macips, flabiols i almorratxes. I ara també, des de fa uns quants anys, macipes i macipets. Per cert que, en escriure això últim -macipes i macipets-, de seguida m’ha aparegut el senyal vermell que indica incorrecció, no hi deuen ser al diccionari aquests mots, vés a saber per què. Bé. Sant Roc, deia, i el so de les campanes. Un quart, dos quarts, tres quarts, les hores. Hi ha gent que els molesta, aquest so de les campanes del campanar que indiquen quarts i hores, però que també anuncien celebracions i també exèquies. Dringuen i retrunyen i ens molesten quan volem descansar, diuen. No els he sentit mai queixar-se, però, quan es tracta de l’udol de les sirenes o del cant desafinat que entona la gentada al carrer en tota mena de celebracions o, fins i tot, de deu gramòfons que toquin alhora en una mateixa casa de parets primes. O de les batucades i tamborinades o del soroll del tot incívic i escandalós de les motos i altres vehicles que circulen a tot gas i a tot drap pel bell mig de la riera, tant és l’hora que sigui, de dia o de nit, amb el tub d’escapament expressament escapçat i esquinçat i que no es troben mai cap municipal que els cridi l’alto i els sancioni i, així, això, aquesta nostra vila, com més va, més a can pixa i rellisca s’assembla. I els gossos que borden i més d’un i de dos amos i mestresses no fan res per evitar que embrutin els carrers que vegades fa fins i tot angúnia de trepitjar. Tot en mans del medi natural, se sent dir des de seccions diverses de l’Ajuntament. Pobrets de nosaltres. I ja sé que no té cap sentit excitar-se. Recordo el periodista de L’Anticrist de Roth que esmentava ahir: “Jo deia sempre la veritat i no vaig saber dir mai cap mentida. Tot just he començat a mentir d’ençà que m’han contractat i em paguen per dir la veritat“. I ara mateix, 3/4 de 9 en punt del vespre, sessió de petards. Adéu-siau, Sant Roc. Silenci. Per l’amor de Déu.