No hem vingut pas a fer el pallasso

Una altra vegada, com més va més em costa el fet de sortir al carrer. A causa d’haver de dur la màscara, és clar. Ja he après com fer-ho perquè no se m’entelin les ulleres, però tot i així: sensació de molèstia, com d’ofec. Avui mateix, fins a 1/4 de 5 de la tarda m’he estat a casa i només he sortit perquè tenia partides de pim-pom i també per, en acabat, anar a fer un bany de mar. Res més. Tres hores tot plegat. D’acord que no tinc ja obligacions, però sí que tinc ocupacions que jo mateix m’imposo i que compleixo des de casa. La mar de content, a més. Perquè aquesta meva soledat, deia Nietzsche, no té res a veure amb la presència o absència de persones. Detesto qui em roba la soledat sense a canvi oferir-me una veritable companyia. I no es tracta pas de ser o no ser sincer. Jo no sé si sóc sincer. ¿Què vol dir ser sincer? Ara no sé segur si va ser Sagarra que digué que ser sincer és el tot. Ser sincer i buit. La sinceritat inundant-ho tot. Una sinceritat que és pitjor que la impostura i una innocència que és pitjor que la immoralitat…I després que, del seu cinisme, en diuen amor a la veritat i la inhumanitat la disfressen de pèrdua d'”autoestima”. Aquest llenguatge.

Però bé. Content avui que l’Ateneu Barcelonès hagi atorgat el Premi Crexells a Toni Sala, l’autor de la novel·la Persecució. No sé quins han estat els altres finalistes, però aquesta novel·la em sembla de les coses més bones que recentment s’han fet en aquest país des del punt de vista de la Literatura. En majúscula, sí. Persecució em sembla Literatura de la més bona. “El perill de voler comprendre el mal és acabar perdonant-lo”, podem llegir-hi, per exemple. I tantes i tantes altres coses més que em sembla que ara mateix no cal esmentar. Em sembla imprescindible, Toni Sala, avui dia. I el segueixo des d’aquella seva Petita Crònica d’un Professor de Secundària (2001), passant per Notes sobre Literatura (2012), Els Nois (2014) i encara em quedo curt. Perquè ha fet i fa també d’assagista, per dir-ho d’alguna manera. Estudis sobre Solitud, sobre Josafat, les Narracions de Ruyra, El Cas Pujol…I no vull oblidar-me de cap manera del blog on apunta situacions i pensaments de tota mena i entre els quals ara mateix destacaria totes les notes preses arran dels dies i setmanes de confinament. I ja dic que, de tots els escriptors vius (amb el català com a llengua, és clar), ell em sembla un dels més imprescindibles. “L’estatus polític d’una persona a la Rambla el 17 d’agost 2017 no és tan diferent de l’estatus polític d’una persona votant el 1r d’octubre del mateix any i essent atacada per la policia expressament vinguda de fora”. I “la literatura no està feta per guanyar-hi diners ni per sortir a la tele…Hem vingut a fer literatura i no a fer el pallasso”. Enhorabona. De veritat.

No fer mal a l’aigua

Fins que no vaig llegir per primera vegada Pastoral Americana (1997), llibre immens de Philip Roth, ara deu fer 10 anys, exactament quan va aparèixer la versió catalana de Xavier Pàmies, no vaig saber que existia això de ser jainista. No ho havia sentit mai. La filla del Suec Levov, la Merry, s’havia fet jainista i ella mateixa representa que explica al seu pare, que finalment ha pogut trobar-la, en què consisteix. El jainisme és una confessió religiosa relativament petita de l’Índia que predica el rebuig de la violència, la mentida i el robatori, la possessió i la sexualitat. I la Merry portava vel per no fer mal als organismes microscòpics que poblen l’aire que respirem. No es banyava perquè respectava tota mena de vida, incloent-hi els paràsits. No es rentava, segons deia, per “no fer mal a l’aigua“. No voltava de nit, ni tan sols per la seva habitació, per por d’esclafar algun ésser viu amb els peus. I podríem continuar, per segurament no cal. No cal perquè la Merry era tartamuda i perquè la Merry vivia ja des de petita enamorada del seu pare, Levov, el Suec. I aquell petó de quan ella tenia onze anys i ell trenta-sis i tots dos, amb el banyador moll se’n tornaven a casa amb el cotxe des de la platja de Deal .

Fes-me un p-petó com els que fas a la m-m-mama.

I així va créixer i a poc a poc es va anar convertint en una adolescent malcarada i fanàtica que arribà a ser capaç de cometre un extravagant acte de terrorisme polític que, de sobte, va fer que el Suec, aquell atleta llegendari, casat amb una antiga miss de Nova Jersey i hereu de la fàbrica de guants de pell del seu pare, es despertés del somni americà en què fins aleshores havia surat. El llibre em sembla un dels més importants de la nostra contemporaneïtat. I no és gens estrany que, fa només quatre anys, el 2016, Ewan McGregor decidís fer-ne la versió cinematogràfica que no arriba ni molt menys a fer ombra a la novel·la. Sobretot perquè, veient-la et pot arribar a fer l’efecte que es tracta de la història d’un drama familiar i prou. Però no. Pastoral Americana és molt més que això, És l’explicació, si de cas, d’una tragèdia col·lectiva. I de les grosses.

Per cert. ¿com és que aquests dos s’estimen? A la sobretaula d’un sopar, segurament tothom pensa això d’algú altre. I hi ha vegades que tots pensem això de tothom.- ¿Tu ho penses? – Sí, penso això de totes les parelles sempre. És a dir que, ¿quina mena de màscara portem tots?

Se m’entelen les ulleres

En tinc més de 65, me’n vaig a dormir entrada ja la matinada (pel·lícules, lectura, música, whisky, cigarretes…) i em llevo més tard de les 11. No sé, doncs, com m’ho podré fer per sortir a passejar durant la franja aquesta de les 9 del dematí que han marcat com la que hem de fer servir la gent de la meva edat i generació. Fa ja sis setmanes, a més, que amb prou feines si surto. Només el que considero just i necessari -un parell de cops a la setmana- per tenir prou provisions de tot allò que m’agrada. I és que no suporto la màscara. Se m’entelen les ulleres i tinc sensació com d’ofegar-me. De manera que m’estic a casa i tan sols pujo una estona al terrat a prendre el sol i fer un poc de deport. De fet, ja m’hi estava (a casa) abans de tot això del confinament. Però bé, és veritat que feia alguna classe, també alguna estona de ràdio i dues sessions setmanals de pim-pom. Res més. Aquell Elogi de la Vida Solitària, de Petrarca, que recomano a tothom. O les Notes d’un Diari (1887-1910), de Jules Renard i amb traducció de Josep Igual. Exemples: “La prudència no és més que un eufemisme de la por.” “És una qüestió d’higiene: cal canviar d’opinió com de camisa.” Perquè és clar que “es pot canviar i continuar essent absurd.” I, finalment, “la traducció de ‘És un home que aprecio molt’ és ‘Que el bombin’.

El lloc del món on es viu més bé

Admiro la pàgina web de Vila-Matas, tot tan endreçat i tan a l’abast. I no tan sols perquè també admiri l’escriptor. És pràcticament cada dia que hi vaig a parar un moment o altre. Per xafarderia també. La xafarderia que, per cert, ell mateix elogià al seu Dietari Voluble el febrer del 2006. Ahir el vaig presentar, aquest text, com a exercici de traducció a les classes de l’Ateneu. L’elogi traslladat d’una llengua a l’altra. Notícies particulars i humanes. Elogi on hi ha transcrites unes paraules de Trueba (Fernando) en què afirma que l’única cosa que pot dir és que li agradaria ser català. Li sembla que Catalunya és el lloc del món on es viu més bé i que es tracta d’una societat molt equilibrada que disposa del millor del nord, del millor del sud i del millor de la Mediterrània. I està segur, també, que el que hauria de fer Espanya és aprendre de Catalunya. Clar que d’això, d’aquesta xafarderia, ja han passat 9 anys i, segons tot el que s’ha anat veient i vivint, tampoc és que puguis estar gaire segur que no s’hagués tractat tan sols d’una trivialitat més d’algú prestigiós. Les coses són com són i ara penso en la màscara d’ahir, i de cada dia, i no sé encara què seríem capaços de fer per aconseguir finalment tot allò que tant de temps hem somiat, o hem fet veure que somiàvem. Ni quins serien els límits. Potser fins i tot la mandra, vés a saber.