Ser com ell

Premi Príncep d’Astúries per a Philip Roth. Em sembla molt i molt bé. El Príncep d’Astúries ho és també de Girona, aquella herència obligada que reberen els Borbons. No fa bonic un Borbó com a Príncep de Girona, però Roth és una les meves grans debilitats. Gaudi vital i gaudi de la literatura. La vida de Roth, que no conec en detall i la imagino tan sols a través de la lectura dels seus llibres. Ser com ell. Sé si un escriptor m’agrada per les ganes que em vénen de ser com ell. I de fer com ell. Recordo aquella Elegia (Everyman) i encara no entenc perquè la directora Coixet usà aquest nom per a la pel·lícula que en realitat era una adaptació d’una altre llibre de Roth, L’animal moribund. No ho vaig entendre aleshores ni ho entenc ara. Bé, Elegia, enterrament del mateix protagonista. Plany per un objecte d’amor perdut o no encara del tot aconseguit. Llibre sobre la mort pròpia, però també llibre de la vida, d’amor a la vida. I aquella mena de Lolita que té joiosa tirada a fer la cosa per angostam viam, utilitzant terminologia llovetiana, o llovetenca. No és possible encara assistir en vida al propi enterrament, però sí que és possible preparar-t’hi. Cementiri on jeuen els pares. Hi ha la tendència, sobretot occidental i sobretot entre els joves i no tan joves -fins i tot de vegades septagenaris i més enllà encara- de pensar que només moren els altres. El temps és breu i mai no hi ha nens a les sales de vetlla perquè així se’n poguessin anar fent a la idea i prendre consciència a poc a poc de “la mort pròpia”. Ah Roth, Philip. Doll de vida i de desig. Carpe diem. Memento mori.

Diada de Corpus, avui. Però com si res.

I temps de tardor, finalment

ETA i Gadafi. Bé. Vetllada amb ST i SP, de l’Ametlla. Gran i agradable sorpresa. Les putes, malgrat els moderns censors, han de poder parlar en català a la ficció. Perquè a la realitat bé que n’hi deuen haver, de putes catalanes. L’atracció d’un nou Taxi Driver. Veig més tard, un cop més, Elegy, de Coixet, que no sé encara perquè duu aquest títol d’una novel·la de Roth i explica, en canvi, el contingut d’una altra novel·la de Roth, L’animal moribund. Misteris. El vell i voluptuós professor Kepesh, veu narradora que es confessa. Aquest vell professor convertit al capdavall en un pit femení, auguri del seu propi final. Quan la mort apareix, Kepesh no té altre remei sinó el de rendir-se i admetre que la nostra vida, si més no la vida de tots aquells que van tan sols a la recerca del plaer, no és altra cosa que una manera com una altra de bandejar el nostre ineludible deure, el d’adorar el final ineludible de la vida. Recordo amb més gust la lectura del llibre que no pas la visió de la pel·lícula. Però tant és: el fet és que Kepesh acaba pagant el seu deute de tendresa voluptuosa amb la mort. I després calla. Calla i espera en silenci. I Roth, sempre Roth i el seu món. Dormit molt poc. I temps de tardor, finalment.